20.04.2017 - 22:00
|
Actualització: 21.04.2017 - 08:52
La detenció d’Ignacio González, ex-president de Madrid, i tot allò que ha vingut al darrere ens ha ofert aquestes darreres hores un retrat magnífic de l’Espanya actual i del projecte espanyol.
Primer de tot, és una confirmació que el PP controla i governa l’estat amb l’objectiu bàsic de nodrir i enfortir una trama de polítics i empresaris que en trauen profit directe: quan cal, per al partit, i, si et descuides, per a les butxaques de cadascú. Fa temps que molta gent diem que el PP s’hauria d’il·legalitzar, perquè les pràctiques demostrades ja fan, si més no, sospitar que no és que siga corrupte aquest o aquell, sinó que ho és el partit com a tal. I, tanmateix, crida l’atenció que el partit més corrupte d’Europa continue guanyant eleccions. Per a anar alimentant el circuit del ‘capitalisme del Bernabéu’, amb empreses regulades i inflades artificialment a còpia de contractes públics. Unes empreses que, alhora, esdevenen part de la trama i que es deixen utilitzar per a subvencionar amb opacitat un sistema mediàtic que, al seu torn, justifica i legitima les polítiques del PP i amenaça tothom qui no hi combrega –si convé, amb dossiers falsos fabricats per unitats de la policia!
Dic això dels mitjans perquè és, en part, l’explicació que el PP guanye eleccions. El PP engreixa artificialment, controla i dirigeix a l’ombra una porció important dels mitjans de comunicació espanyols –com es pot deduir del trist paper que han fet directius del grup Planeta en aquest cas. Els diners de les empreses regulades són un eix indispensable del circuit, car sostenen uns mitjans que no sobreviurien al mercat pur. La Razon és un diari amb una audiència ínfima, però el Canal de Isabel II el prioritzava desviant-hi uns ingressos en publicitat que no hauria obtingut mai per la via de la competició al carrer. El cinisme amb què el grup A3Media va ocultar la situació ahir als lectors i espectadors ho diu tot.
Entremig, hi ha un altre capítol important que ha tornat a eixir a la llum pública arran d’aquest escàndol: la manipulació de la justícia. En les converses enregistrades hem pogut sentir polítics que dissenyaven la manera d’eludir els tribunals, gràcies als individus que ells mateixos volien col·locar al capdavant de la justícia. La rebel·lió dels fiscals contra allò que ja era un escàndol massa gran ha impedit que s’aturassen escorcolls vinculats al cas, seguint només ordres polítiques. I amb això es torna a demostrar que una part del sistema judicial encara es rebel·la contra les maniobres més gruixudes i barroeres, però també que els de la cova no tenen ni límit ni decència a l’hora de manegar la justícia per als seus interessos privatius.
Davant aquest panorama, la pregunta clau és com pot ser que aquesta gent governe. Com és que amb tantes proves que tenim de l’existència d’aquest circuit delictiu continuen guanyant eleccions. És cert que en les campanyes electorals es gasten dinerals als quals els altres no poden aspirar. És veritat que tenen un poder immens en els mitjans que els permet de forjar escenaris favorables. I no es pot passar per alt que fer servir l’estat com si fos la pròpia empresa els atorga al capdavall uns avantatges molt notables. Però, així i tot: com pot ser que amb tanta indignació com suscita la monstruositat d’aquesta trama no aparega una oposició capaç de plantar-los cara i que defense un projecte decent de país?
La resposta, a parer meu, té dues cares. L’una és que el PSOE no és cap oposició. L’esquema que ara fa servir el PP el feia servir el PSOE, encara que sense tanta intensitat i amb una mica més de vergonya –en aquestes qüestions només. Però la segona és que l’espanyolisme, la gran ideologia de l’estat, vulguem reconèixer-ho o no, legitima amb una tremenda eficàcia el capitalisme del Bernabéu i la cova político-mediàtica que hi conviu. L’exaltació nacionalista, especialment contra bascs i contra els catalans de tots els països, funciona com la gran barrera sociològica i cultural capaç de criminalitzar amb eficàcia qualsevol projecte alternatiu. Com es va demostrar de sobres quan l’esquerra espanyola va renunciar a formar govern contra el PP, només per no haver d’avalar el referèndum de Catalunya.
De manera que si hi ha ningú que vulga canviar de veritat l’estat espanyol, que tinga clar que la primera cosa que hauria de fer és combatre l’espanyolisme i desarticular-lo. Si no és així, el circuit de la cova continuarà funcionant pels segles del segles, ben cofoi amb les declamacions rituals dels qui, esporuguits pel nacionalisme espanyol, no volen veure on hi ha l’arrel del problema.
[Bon Dia] –Un atemptat ha sacsejat el centre de París, hores abans del tancament de la campanya electoral i mentre els candidats intervenien en un dels debats televisats a France2. Hi ha mort un policia i també l’atacant. En unes eleccions amb un resultat tan ajustat com les de diumenge fa mal de dir quin impacte tindrà aquest atac en la votació, però d’entrada Marine Le Pen és qui se’n pot beneficiar més.
–La guerra del clic va tornar a irrompre ahir en les nostres pantalles. France24 va anunciar en un moment de la nit que havia mort un altre policia i al nostre país alguns digitals, més afeccionats a la guerra de les xifres exagerades que no pas al periodisme, de seguida van anunciar-ho sense esperar el contrast necessari. Fins i tot ho va dir TV3, cosa que em va sorprendre molt. Després es va confirmar que no havia mort i que la informació era falsa. La manera de treballar que tenen alguns comença a ser molt més que preocupant, vist que o no n’aprenen de l’experiència o tant els fa la realitat.
–Tal com era previsible, el PP valencià no acudirà a l’acte que el president Morera ha organitzat a les Corts Valencianes el 25 d’abril, per a protestar contra el maltractament dels valencians en el pressupost de l’estat. Sota l’impacte dels fets van signar la declaració de protesta, però ara o s’ho han repensat o els han obligats a repensar-s’ho. Vist des de l’angle positiu, això també deixa clar a quins interessos serveixen.
