Espanya com a malaltia

Tot indica que aquesta setmana els veïns ens oferiran un espectacle delirant. El congrés espanyol acollirà el debat d’investidura d’un candidat sense prou suport per a ser investit president del govern, però amb ànsies de viure el seu minut de glòria. Ara, no ens enganyem: això és només una anècdota. Que encobreix el fet que ara com ara Espanya és, vista del seu parlament estant, un trencacolls sense sortida. Un mer miratge. Una romanalla del passat. Sense perspectives de futur.

Perquè el candidat podria ser un altre –sense anar més lluny, l’actual president en funcions–, però no tindria una perspectiva gaire millor: per això, com un Bartleby de pa sucat amb oli, ha dit al seu rei que preferiria no ser candidat abans de passar per un darrer minut, en el seu cas, de dolorosa passió. I així deu esperar, qui dia passa debat empeny, que l’altre s’estavelli com si això pogués fer-lo a ell inevitable, necessari.

Però és així que, ni l’un assajant pactes amb fums d’estadista, ni l’altre fent el joc de l’estruç, no trobaran el camí per a desencallar-ho. Perquè el suport que, amb xifres a la mà, els ho podrien permetre són excloents entre ells. I què els fa excloents? Sobretot sobretot, la incapacitat que tenen d’admetre que això, la seva Espanya, no és viable. Que no ho serà mentre no hi sumin els vots que ells en dirien perifèrics, començant pels nostres. Els quals, paradoxalment, només s’hi podrien sumar si la seva Espanya ja fos una altra.

Aviam si ens entenem: durant anys i anys Espanya ha utilitzat el terrorisme com a cortina de fum per evitar de mirar-se al mirall i debatre tranquil·lament sobre ella mateixa. I quan es pot dir que, tant se val ara amb quines armes, ha aconseguit posar-li el peu al coll i eradicar-lo a la pràctica, ja s’ha vist que el terrorisme no era el problema. Que potser els anava bé i tot per a no encarar-lo. Per a tancar-s’hi d’ulls i orelles.

I quin era, doncs, el problema? Que Espanya només s’ha sostingut, els pocs segles que ha estat, sota coerció –recordeu totes les amenaces que han caigut sobre les nostres il·lusions tots aquests darrers anys. Però el món ha anat canviant, i avui la coerció i l’amenaça ja no fan l’efecte d’abans.

No, nosaltres no tenim por de deixar de ser espanyols. De no ser-ho. Perquè som molts que ja no ho som. I gairebé ens diverteix veure com ells, els líders polítics del país veí, competeixen per dibuixar-se l’Espanya a l’oli més grossa que l’altre. Prou: que no dibuixin més castells en l’aire. La seva Espanya no existeix. No és. Ho evidencia la composició del parlament que aquesta setmana farà impossible que sigui investit president del govern cap dels candidats que, sobre el paper, haurien de tenir opcions de ser-ho.

‘Espanya viu de l’aire d’un cel gris: terres i mars lligades a un país que mai no ha existit’, cantava anys enrere a ‘La Catedral’ el ‘Mambo’ del visionari Jaume Sisa. Doncs aquí és on són ells, encara. A punt d’adonar-se que la seva Espanya és només una visió. Un malson. A hores d’ara tan sols una patologia. Amb la qual ja no ens tornaran a infectar. N’estem ben vacunats.