Escenes de la Catalunya profunda

La meva mare va néixer a Ribes de Freser, va estudiar a Ripoll, viu a Barcelona i estiueja a Alcanar. I encara no sé com no l’han interrogada per a preguntar-li detalls de l’atemptat de la Rambla perquè la dona té relació directa amb gairebé tots els escenaris del crim. I és ella, Núria Carrera, la que em va recomanar que parlés amb en Joan, batlle de Campelles, un dels pobles de la Vall de Ribes, a tocar de Ripoll. N’he parlat altres vegades, del senyor Joan. Avui, si voleu, la seva és una història menor, una anècdota lateral, però sí que crec que explica força bé les relacions i el marc de convivència, o no, entre els catalans de tota la vida del Ripollès i els nous catalans provinents del nord de l’Àfrica. Entre els habitants de la Catalunya profunda i l’afectada comunitat d’on han sortit els terroristes dels atemptats de la Rambla.

‘Cal que et digui el seu nom i cognom? Potser no cal. La H és una familiar d’un dels terroristes morts. Una familiar directa. Ho deixarem aquí. Recordes l’acte de Ripoll? Doncs ella era molt a prop de la germana. Jo ja fa temps que la conec, la H, perquè ve aquí a la batllia a fer la neteja. És la dona de fer feines. I parla un català prou correcte. I jo et diré que, quan va passar tot allò, doncs la vaig trucar. Sí, la vaig trucar i li vaig donar el condol. Oh, collons, què has de fer? A mi se’m va posar a plorar. És una bona persona, que tira endavant amb la família i que penca com ningú. Com tantes d’elles. T’hi has fixat, aquests dies, que aquí qui ha posat les llàgrimes, qui ha fet els discursos i qui ha sortit a les fotografies són elles? Sobretot elles. Les mares, les germanes, les tietes. Ells, el dia de l’acte de Ripoll, els veies tots distrets. I elles, més despertes.’

‘Ja t’ho pots imaginar, com ha anat, però al cap de quatre dies ja m’inflaven el cap: batlle, heu de fer fora ‘la mora aquesta’ de l’ajuntament. No podem deixar que continuïn venint. I jo, Andreu, evidentment que no la penso fer fora de res. Només faltaria. Al contrari. Aquesta dona ara necessita que l’ajudin, collons. I et diré una altra cosa, l’altre dia ja va venir, com tocava, i va fer la seva feina perfectament. Com sempre. I continuarà venint, només faltaria, home. Però també et dic una altra cosa, eh, que jo a Ripoll vaig veure que hi havia més papistes que el papa. I això no em va agradar. Perquè a veure, com pot ser que a Ripoll, un poble tan petit, ningú no sabés res de l’imam? Home, no fotem. Un paio amb l’historial que tenia, i ningú no en sabia res? Més enllà de la policia. Que són vuit-cents marroquins, a Ripoll, i ningú no va notar res? Una comunitat tan petita? Ho trobo sorprenent. No ens ho expliquem tot, a vegades. La comunicació podia haver funcionat millor. Entre ells, per començar. Trobo bèstia que ningú no en sabés res. Més enllà de si la policia o, no la policia, la comunitat, com és que no en sabia res?’

La meva mare, Núria Carrera, és assistent social. I fa molts anys, quan a Catalunya van començar a arribar grans quantitats de nous catalans provinents de mig món, se’n va anar a Holanda. Nord enllà, per a aprendre com gestionaven l’arribada massiva d’immigrants. I va tornar amb una visió de la jugada que em va xocar: en moltes ocasions va veure que a Holanda les comunitats que gestionaven millor l’arribada de l’altre, i que ho feien de manera més oberta, eren les comunitats d’holandesos de tota la vida, cap barreja, i que acabaven fent polítiques públiques d’acollida que funcionaven millor. Funcionaven més que les que portaven a terme holandesos amb passat i mentalitat de ciutadà del món, diguem. Ma mare va trobar-ho molt curiós i paradoxal. Va veure que saber-se diferents del tot els permetia de reconèixer l’altre i parlar-hi de tu a tu més fàcilment i amb més seguretat. Que negociaven, si es pot dir així, més francament els uns i els altres.

Hi pensava aquests dies, en tot plegat, veient que molts dels terroristes eren de la comunitat dels berbers del Ripollès. Ripollesos de l’Atles. Gent de passaport marroquí que va anar a petar a la Catalunya profunda. Fixa’t tu quin exemple han tornat a donar-nos a tots nosaltres, els progres de capital, els ciutadans del món amb ulleres de pasta, tots aquests de la Catalunya profunda. ‘Chapeau’ per ells. ‘Chapeau’ per no caure en el racisme de treure llocs de feina a ‘la mora aquesta’. ‘Chapeau’ per parlar-los en català. ‘Chapeau’ pel seu silenci en moments de dol. ‘Chapeau’ per donar veu i espai a les noves catalanes. ‘Chapeau’ perquè si fos per ells ja seríem un estat independent fa anys i les polítiques d’acollida tindrien recursos. I ‘chapeau’ per no caure en el paternalisme perillós i demanar, sense cap mena de vergonya i amb tota la seguretat, com és que no en sabíem res, de l’imam. Preguntar a la família, els oncles i les ties, els amics i els coneguts, si badem. Veïns i saludats, i més enllà de la policia, que badem amb l’imam o què? Per què ningú no en va dir res? Per què ningú no en sabia res? Que badem separats? Doncs mira, ara plorarem junts.