És de debò que hi ha cent cinquanta diacrítics?

Fa pocs dies que la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans va fer pública una proposta de reforma ortogràfica que ha de ser aprovada pel ple de la institució, si escau, el dia 17 de novembre. Durant unes quantes setmanes, els membres de totes les seccions de l’Institut podran enviar comentaris raonats per a modificar la proposta, tal com explicava la presidenta de la Secció Filològica, Teresa Cabré, en una entrevista de VilaWeb.

Hi ha un punt d’aquesta proposta que ha mogut un gran rebombori, sobretot a les xarxes socials: la reducció dràstica de mots amb accent diacrític, és a dir, mots que no haurien d’anar accentuats, però que hi van perquè no es puguin confondre amb uns altres que s’escriuen igual (més-mes, per exemple). La proposta conserva 14 d’aquests mots. Però, quants n’hi ha, actualment?

Arran de la polseguera que es va aixecar a les xarxes, fa una setmana la Secció Filològica de l’Institut va publicar una nota justificativa que deia: ‘La quantitat de diacrítics en els mots catalans s’havia multiplicat de l’època de Pompeu Fabra ençà: d’una cinquantena a més de cent cinquanta.’ Aquesta darrera xifra va causar estranyesa en molta gent, àdhuc professionals de la llengua, perquè a primer cop d’ull és excessiva. Però, com podrem veure tot seguit, no ho és gens.

Els 140 diacrítics de Pompeu Fabra
La llista que Fabra va establir oficialment, la podem trobar en la seva Gramàtica catalana (1918; darrera reedició, 1933). A les pàgines 14 i 15, hi consten, en dues columnes, els mots accentuats ‘per a diferenciar-los gràficament d’altres amb els quals es podrien confondre’. La llista que conté la gramàtica és, a primer cop d’ull, de 42 entrades, que s’acostaria a la cinquantena de què parla el IEC. Però si la llegim bé i la considerem completa, podem observar que s’allarga fins a 94 paraules accentuades, car hi hem de comptar també femenins i plurals, derivats i mots de categoria gramatical diferent.

Per exemple, l’entrada nét conté, de fet, dotze mots amb accent diacrític: nét, néta, néts, nétes, renét, renéta, renéts, renétes, besnét, besnéta, besnéts i besnétes. Així mateix, podem considerar dues unitats diferents el pronom interrogatiu què, que significa ‘quina cosa’ i el pronom relatiu què, que significa ‘el qual’. Igualment, hom pot distingir el participi mòlta (del verb moldre: per exemple, ‘civada mòlta’) i el substantiu mòlta (‘acció de moldre’: per exemple, ‘la mòlta del blat’).

A aquests 94 mots, cal afegir-n’hi encara 46 que consten en el Diccionari general de la llengua catalana, elaborat per Pompeu Fabra i publicat el 1932, és a dir, catorze anys més tard que no la gramàtica. És comprensible que, durant aquests catorze anys de codificació accelerada de la llengua, Fabra engreixés la llista inicial. La relació completa de Fabra és, doncs, de 140 paraules amb accent diacrític. Aquests 46 mots afegits són, sobretot, composts i derivats. Per exemple, la llista de la gramàtica registra déu i déus i hi afegeix adéu i semidéu (amb el plural, semidéus, sobreentès). Però en el diccionari hi ha dos composts més: adéu-siau i pregadéu (amb el plural, pregadéus); així mateix, és significatiu el cas dels composts de pèl, la majoria dels quals no s’esmenten en la llista de la gramàtica i, en canvi, el diccionari els registra . També hi ha verbs afegits, concretament tot de derivats de fer. De manera que si en la gramàtica hi surt féu (pretèrit perfet, equivalent a ‘va fer’), el diccionari incorpora també contraféu, desféu, estraféu, perféu, reféu i satisféu. En el document següent, hi trobareu la llista dels 140 mots amb accent diacrític que va establir Pompeu Fabra, per ordre alfabètic però agrupats per famílies lexicals. S’hi marquen els mots que consten en el diccionari i no en la gramàtica.

D’on surten els cent cinquanta diacrítics de què parla l’Institut?
Des dels anys trenta del segle passat fins ara, el gruix de paraules amb accent diacrític ha crescut. Tanmateix, per a saber si la llista actual conté 150 mots –o bé més, o bé menys– haurem d’esperar que el IEC la faci pública.

Mentrestant, amb totes les reserves, oferirem una llista de 201 mots amb accent diacrític que hem pogut elaborar a partir de la recerca en el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), el Diccionari de la llengua catalana de la Gran Enciclopèdia Catalana (DGEC), en la Gramàtica catalana referida especialment a les Illes Balears, de Francesc de Borja Moll (1968), en la Gramàtica normativa valenciana de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2006) i en el controvertit Diccionari normatiu valencià, també de l’AVL (2014).

Els 61 mots nous d’aquesta llista –que no constaven en la de Fabra– són sobretot derivats o composts, com ara aquests: marededéu, redéu, quadrinét, a l’empèl, entresòl, paleosòl i regosòl, amb plurals i femenins quan escau. També hi ha mots nous, com ara sègle (geosinònim de sègol), que ja constava en alguna edició del diccionari de Fabra, però no en la primera; i vénda, ‘partida dels antics quartons i de les actuals parròquies d’Eivissa’. Hi ha l’ús substantivat del pronom què (‘això és un gran què’, per exemple). I, finalment, tres topònims: Lés, Móra d’Ebre i Móra la Nova, segons la llista oficialitzada per l’Institut d’Estudis Catalans l’any 1980. Hi hem afegit un seguit de neologismes que no conté el DIEC, però sí el DGEC, com ara més derivats de sòl o de món.

La Gramàtica normativa valenciana hi aporta un mot nou: tòs (‘nuca’); i el Diccionari normatiu valencià el mot cotó-en-pèl, amb la variant gràfica cotompèl. Finalment, la gramàtica de Francesc de Borja Moll hi afegeix formes verbals, com ara fé i fés (imperatius de fer); fér (‘fereixo’); vénc, véngui, vénguis, revénc, revéngui, revénguis (i la resta de verbs derivats de venir, que no hem inclòs en la llista, per mantenir la coherència amb la línia de Fabra); els substantius mòssa i mòsses (‘osca’, ‘osques’); i l’adjectiu sà.

En el document següent, hi trobareu la llista sencera d’aquests 201 mots, elaborada a partir de la recerca en els documents que hem anat esmentant i que caldria contrastar amb la llista que té l’Institut.

[Aquest article ha estat refet gràcies a les aportacions de Jaume Ortolà (@jaumeortola) i de Vicenç Riullop (@vriullop), que han ampliat la llista i, a més, ens han emmenat a la web corresponent del Viccionari]