12.11.2015 - 02:00
Brams fa vint-i-cinc anys. El grup nascut a Berga que va posar música a la lluita independentista ha arribat a la fase decisiva del procés sobiranista en plena forma. Després d’una parada de cinc anys, el 2010 va tornar amb força, guiat pel seu líder i cantant, Francesc Ribera ‘Titot’, que s’ha prestat a parlar amb VilaWeb d’aquest aniversari i, evidentment, del procés polític que viu Catalunya i els canvis de fons dels Països Catalans. D’ençà que van començar a pujar als escenaris, han canviat moltes coses. La gent que va als concerts, els missatges que cal enviar i, sobretot, l’entorn polític ple d’estelades als balcons. Per celebrar el 25è aniversari, Brams fa demà un concert a la sala Apolo de Barcelona.
—Què ha canviat des que vau començar?
—Quan vam començar, érem uns que pretenien tocar aquell estiu a les festes majors de la comarca. Sí que tothom té el somni de ser un ‘rockstar’ de l’hòstia i fer gires mundials… Ho somnies però no te’n refies. Això sí, fas tant com pots: intentes ser seriós i mires d’identificar les mancances tècniques per superar-les a cop de voluntat i insistència. Amb el temps, n’hem anat aprenent. Malament aniríem, si no. I el país també ha canviat molt. Al primer disc hi ha una cançó contra la mili. És clar… ara és irrecuperable ni a tall d’anècdota. Els joves d’avui no entendrien res. La gent que ve als concerts ha nascut un cop això ja s’havia derogat. És possible que els pares que ens vénen a veure ja no anessin a la mili.
—Han canviat moltes coses, però encara hi ha coses que cal continuar defensant…
—A nosaltres, de seguida se’ns va estigmatitzar: Brams, un grup independentista. El 50% escàs de les cançons, si no menys, són de temàtica política catalana. En definitiva hem cantat sobre una rebel·lia global. Temps enrere vam parlar contra la llei Corcuera i ara cantem contra la ‘llei mordassa’. De cançons estrictament independentistes, n’hi ha una o dues de les cent cinquanta o dues-centes que tenim. Tampoc no ens ha importat mai l’etiqueta. L’únic militant independentista del grup quan vam començar era jo. Després, Brams es va convertir en una mena de militància i una mica tothom s’hi ha anat posant.
—Com ha passat en general a tot el país.
—És que, quan vam començar a fer música, quants independentistes érem? Podríem fer llista de nom, cognoms i poble al costat… Parlem de centenars de persones, eh? Militants, gent compromesa que públicament deia que era independentista, n’hi havia uns quants centenars comptant el País Valencià i les Illes… I què ha passat aquí? Que algunes d’aquelles coses que dèiem anaven ben encaminades. Recordo que vam fer una cançó que es deia ‘El dia dels innocents’ dient que el 23-F l’havia muntat l’estat. A hores d’ara, tan sols falta que es desarxivi la informació que ho constata. Ja ningú no en dubte. En aquell moment semblàvem uns sonats…
—Ara comentàveu la cançó contra el servei militar, la del 23-F, la llei Corcuera, però també en teníeu una que deia ‘Jordi Pujol, sexe, droga i Rock&Roll’…
—Sí. Aquesta era de les quatre primeres que vam fer. Té vint-i-cinc anys. És collonut perquè parla d’una sèrie de polítics: Cullell, Prenafeta… i en Duran i Lleida! Ostres! Ja surt a una cançó de fa vint-i-cinc anys! Han canviat moltes coses, però n’hi ha que no s’han mogut [riu]. Aquesta cançó és com una fotografia en color sèpia, però el tipus ja hi surt.
—El públic que ve als concerts s’ha renovat completament o encara hi ha fidels dels primers anys?
—La majoria de públic és nou. En general, se saben les cançons dels dos discs que hem publicat després dels cinc anys de parada. I d’abans se sap les més emblemàtiques. Però és públic que hem fet nou. I això és el que ens va motivar a tornar-hi. El 2010 vam fer una gira i no quedava clar si continuaríem, però vam veure que la gent era jove i que els de la nostra edat s’havien quedat a casa a cuidar els fills. Sí que hi havia algun calavera al darrere de tot, repenjat a la barra amb un gintònic. Es veuen d’una hora lluny! Però gairebé tot el públic és nou. Joves amb edats entre els 16 anys i els 25. Això ens va convèncer que estàvem vius i que podíem anar fent. Per dedicar-nos a la nostàlgia, ja no hi seríem, aquí.
—El moment polític no va motivar també la tornada el 2010? Va ser l’any de les consultes, de la sentència del TC, la mani del 10-J…
—Nosaltres sentíem que teníem ‘una missió’ abans. Quan predicàvem al desert. Vam passar tota la joventut predicant al desert. Aleshores tenia un cert sentit si algú agafava el testimoni. Ens sentíem orfes de la possibilitat d’expressar-nos políticament. Si algú hagués tingut un emissor de ràdio, potser hauríem muntat una ràdio i no un grup de música. L’objectiu era poder-nos expressar. Ens cremava poder explicar-nos i sortir de les pintades, els murals i aquestes coses minoritàries que ens abocaven a la marginalitat. La voluntat va ser fer un mitjà de comunicació. Això als anys noranta tenia sentit, en aquest país. L’any 2010 ja no. Ja s’havien fet les manifestacions de la PDD, milions de persones sortint a protestar… Ja no ens sentíem tan interpel·lats. Potser a l’últim disc, el del 2014, sí que hi volíem dir la nostra. Era una data especial carregada de significat històric. Per això la cançó i el nom del disc va ser ‘Anem tancant les portes a la por’.
—L’independentisme ha crescut i s’ha multiplicat, però també ha quedat despullat d’alguns principis que als anys vuitanta i noranta eren inqüestionables. Països Catalans, per exemple. Encara hi ha feina a fer?
—És clar. Perquè el creixement no el controla l’independentisme. Si hagués estat així, hauria crescut mantenint la connotació social no neutra. I exactament igual amb la qüestió de la nació sencera integrant els Països Catalans. L’independentisme ha crescut com a reacció d’una etapa recolonitzadora de l’estat espanyol. I això va passar perquè hi havia un independentisme latent. Per això, la resposta a la recolonització és independentista. Si no hi hagués hagut aquesta base, no sabem a què s’hauria agafat la reacció. No sabem quin sentit hauria pres. Potser hi hauria hagut una avançada de Podem a la catalana.
—Quina sensació teniu quan veieu companys d’escenaris que abans no volien saber res del compromís polític i ara surten a totes les fotos?
—Com que la memòria és selectiva, jo sempre acostumo a oblidar les coses dolentes. Quan em parlen d’episodis dolents, no els recordo. I més enllà d’això, m’agafo com a obligació militant callar i somriure. Perquè això és el que volia aleshores. Que com més gent millor s’afegís al moviment independentista. Independentment de què em passi per dins, jo callo i somric. Aixeco el puny i endavant. M’agafo com un triomf personal i polític el seu canvi d’opinió.
—Després del 27-S es va entrar en un temps d’espera que ha exasperat molta gent. Els nervis s’han tornat a apoderar de l’independentisme per la dificultat d’un acord entre Junts pel Sí i la CUP. Com us ho preneu?
—Si imaginem que el procés s’allarga els divuit mesos famosos i mig any més de propina, d’ací a vint anys o trenta diran que va durar del 2007 al 2017… ‘Bé van anar prou per feina.’ Què passa? Que hem d’entendre que no som als anys setanta del segle XX, ni als vint del segle XIX, ni als vuitanta del segle XVIII. Abans les coses anaven molt a poc a poc. I ara un dia hi ha un piulet a Twitter i l’endemà s’anuncia una cosa a la ràdio a primera hora, i al migdia ja ha dimitit no sé qui, i el TC es reuneix d’urgència i tot es precipita. Aquesta velocitat, comparada amb el procés històric, és com quan vas per un túnel. Com que tens la paret del túnel molt a prop, sembla que vagis a la velocitat de la llum. Però quan surts del túnel t’adones que anaves a la velocitat normal. Hem de fer l’exercici de saber diferenciar la velocitat dels fets i la velocitat històrica. Ho hem de tenir en compte. El procés no va lent ni s’encalla. Però ara comencem a suar de nervis quan passa una tarda sencera sense cap gran novetat.
—La gent ara no pateix tant per la velocitat com per la manca d’acord entre independentistes.
—Tothom ha posat moltes esperances en aquest projecte d’independència. La responsabilitat és molt gran. Però jo ho visc amb tranquil·litat. Perquè confio en qui ho té entre mans.
—I a partir d’ara què passarà?
—Jo crec que es precipitarà tot. Perquè aquí hi ha gent que té ganes d’estripar les cartes, però a l’altra banda, a Espanya, també hi ha ganes de liquidar-ho tot. L’estat espanyol té ganes d’enviar-ho tot a prendre pel sac i que guanyi el millor. Es precipitaran les coses. El 27-S es va subscriure un compromís que no es pot revocar. No hi ha pactes ni terceres vies possibles.
—En vista d’aquest panorama, com es pot ampliar la base social independentista?
—Jo crec que la clau de volta és el referèndum de ratificació de la constitució catalana. Serà la pròxima cosa que votarem. I després ja hi haurà eleccions per a escollir el govern que gestioni els primers anys del nou estat. Serà el moment de veure com estan les majories sobre la constitució del nou estat. Ara hi ha una majoria política i parlamentària amb un mandat democràtic clar. Si aquests pròxims mesos es fan les coses ben fetes, molta gent s’afegirà al projecte de construir el futur estat. Hem de pensar que sempre hi ha gent que aposta al cavall guanyador.
—Fem autocrítica? Què s’ha fet malament? Què cal esmenar en l’independentisme?
—Estem massa pendents de com reaccionaran a Espanya. Massa sovint fem servir el mecanisme de pensar com s’agafaran a Madrid alguna cosa que fem per saber si fem ben fet. No podem estar pendents del seu estat d’ànim. Tot això no ho fem pas per donar disgustos a no se sap qui. Quan entrem en aquest joc, deixem d’estar pendents d’allò que ens convé a nosaltres. ‘Quan ens discutim, a Madrid riuen’, diu algú per evitar un debat. De les coses, se n’ha de parlar. El debat s’ha de fer. A Madrid, que fotin com vulguin. No podem estar pendents de què diguin a Madrid per fer una cosa o una altra. Ens hem d’independitzar mentalment. Deixem-los estar. La lògica de pensar que, si ells s’emprenyen, és que anem bé no m’agrada. Aquesta ha de ser la mesura? La mesura ha de ser la reacció de l’enemic? I quan no hi siguin, com ho farem? Com mesurarem si fem les coses ben fetes quan siguem un estat independent? Tenim moltes virtuts, però també aquesta mancança.
—Com a defensor d’utopies que s’acaben fent realitat, què diríeu als ‘catalunyesos’ que menystenen el projecte de Països Catalans i la possibilitat de la resta de nació d’avançar cap a la llibertat?
—Els preguntaria si fa cinc o deu anys tenien clar que ara seríem on som al Principat. O els preguntaria si fa tot just un any haurien pensat que algú com Joan Ribó podia ser el batlle de València en substitució de Rita Barberà. O si Antoni Noguera podia ser batlle de Palma en la segona part de la legislatura… La independència també era una quimera fa quinze anys. I ara és l’opció majoritària amb molta diferència al parlament. La nació no és el resultat d’unes eleccions concretes. La nació sencera existeix al marge de la configuració institucional de cada moment. Existeix mentre hi hagi gent que la defensi. Si hi ha una majoria que la reconeix, la nació s’autodetermina. Tot arribarà.
