Enteneu-los: estan espantats

Si som on som és, precisament, perquè hi ha un aparell estatal que veu allò català com a estranger i, per tant, com a l’enemic a abatre. És un aparell estatal forjat en èpoques en què la democràcia era o una quimera, o un maquillatge que volia aparentar obertura per amagar el tancament ancestral de l’esperit que l’impulsa. L’anticatalanisme no és, per tant, res meditat ni res conscient: és pura i simplement, reacció irracional i visceral.
En resum: l’independentisme ha gestionat raonablement bé la situació -en alguns moments força bé, en altres no tant-, però l’impuls principal no prové de dins de la mateixa societat catalana, sinó de l’acció de l’aparell estatal, que és el combustible necessari i essencial d’allò que s’ha anomenat “el procés”. El problema vindrà quan aquest aparell estatal es faci conscient de la seva obra… llavors serà el moment més delicat de tots, perquè la pulsió autoritària serà potentíssima i perillosíssima. Sort que Espanya és dins la Unió Europea i no podran fer qualsevol cosa.

Si no volem parlar d’intel·ligència, hi ha un altre element de l’imaginari espanyol que pot donar llum sobre el comportament del govern espanyol: “Dar palos de ciego”. Estan metafòricament cecs, han perdut la capacitat de veure el món que els envolta i per això es comporten tal com ho fan.

D’altra banda, hi ha un element inescapable que afegeix incertesa a les enquestes (al resultat de les enquestes ben fetes). Em refereixo a l’element emocional. Aquest element pot incrementar-se molt a mesura que ens acostem al primer d’octubre, sobretot segons com sigui el comportament de l’estat espanyol. Podria ser que espantés alguns votants que voldrien la independència, però al mateix temps podria decantar indecisos i abstencionistes cap el ‘sí’ i qui sap si també canviaria algun ‘no en un ‘sí’. És difícil fer prediccions en l’àmbit de les emocions.

Totalment d’acord Vicent, però que estiguin espantats no és una bona notícia. Quan una “fera” se sent acorralada, ataca a la desesperada, l’instint li diu que hi pot deixar la vida. I aquest atac ens pot fer molt mal si, en cada moment, no tenim clara l’estratègia que hem de seguir.

El Govern de Catalunya actua amb fermesa i amb la política dels fets. Ara cal que, com deies en un editorial anterior, no ens deixem portar per l’eufòria i que en els moments decisius, tota la societat segueixi estan a l’alçada. També que reconegui la nova legalitat i s’hi sotmeti. Només així Catalunya serà reconeguda interna i internacionalment.

Al meu parer, crec que és impossible imaginar un escenari en el qual la gent de Catalunya puga anar a votar l’1-O amb normalitat. Els esdeveniments que precediran l’1 d’octubre marcaran l’ambient el dia de la votació, sense cap dubte. No serà per a res una jornada normal de votacions, en què el poble anirà només pensant en ficar la seua papereta a l’urna. L’Estat espanyol és poderós, destruir és molt més fàcil que construir, i l’ambient electoral aquest dia estarà enormement enrarit, cosa que pot fer a molta gent deixar d’anar a votar, principalment la dels partits oposats al referèndum. perquè una cosa és voler anar a votar, i una altra cosa intentar anar i no saber el que passarà. I molta gent no voldrà enfrontar-se a cap conflicte.
A meu entendre, la independència s’haurà de guanyar al carrer, amb una mobilització permanent de molts milers de persones per tot arreu de les ciutat, pobles i poblets de Catalunya (alguna cosa així com les acampades del 15-M), protegint les institucions catalanes i al govern democràticament elegit a les urnes (aquestes sí, legals per a l’Estat espanyol).
I també “muntant el pollastre” (com va dir Monica Oltra), exigint democràcia i dret a l’autodeterminació. Crec a això l’Estat espanyol sí li té por, molta por, sobretot perquè molt probablement els agents internacionals (ja siguen l’UE, les diferentscancellerias, observadors internacionals, parlaments de governs estrangers, etc ….) es veuran obligats a intervindre per intentar forçar Rajoy a acordar un referèndum.
El pitjor escenari i el pitjor malson per Rajoy, el seu govern i els partits unionistes.

La bona gent de Catalunya hem perdut la por. La bona gent de Catalunya confiem plenament en el nostre govern sorgit de les urnes i aplaudim el seu lideratge. La bona gent de Catalunya esperem directrius per sortir al carrer a manifestar-nos pacíficament. La bona gent de Catalunya ha entés a bastament que la nostra determinació no va contra la gent bona de les Espanyes sinò que vol animar als espanyols a escatir qui són els que manen a Madrid, nucli dur d’una casta que pels seus interessos exclusius mai no ha deixat d’esbombar “la unidad de destino en lo univeral”. La bona gent de Catalunya persistirem en el nostre dret inalienable de votar, perquè creiem que el dret d’expressió i el dret de decidir són bens tan preuats com la mateixa vida.

Tenen motius, per a estar desesperats. Perquè per més que fan, encara que pel què es veu només fan allò que saben fer, no aconsegueixen aturar Catalunya. I el temps se’ls esgota. Ara ja apareixen divisions entre el PP i Ciudadanos. Pense que una de les diferències entre els dos bàndols és que els dirigents catalans tenen previstes un bon nombre de reaccions dels adversaris. D’ací la rapidesa i encert en la reacció davant de cada moviment desesperat dels altres. I es veu de seguida que allà no saben ben bé què fer. És el seu problema. Mentre, per al final de setembre només resten 70 dies. I amb l’agost i el setembre sencers pel mig.

La pugna pel relat fa que davant cada indici favorable a la independència el govern hagi de respondre de forma poc calculada, insensata, i aquesta premura defineix amb més franquesa el seu estat d’ ànim. El grau de repressió és l’índex de la seva por. L’atac al Fla, a tota la societat, desmostra que no és creuen el que diuen, i saben que la independència és un clam majoritari. Si semblava que la tàctica era dividir per aflebir, és realment un estupidesa escometre un atac de caracter general, que ens uneix. Com diu Vicent ja s’ho faran.

A veure, “ells” estan espantats perquè el comportament dels nostres governants -òbviament empesos per la societat civil- s’està demostrant coratjosa, indefectiblement resolutiva. Ara bé, no neguem l’evidència, també entre “nosaltres” hi pot començar a haver-hi una certa por de que els espetecs de la bèstia ferida esdevinguin atacs injustos contra representats i representants de les nostres institucions.
Com tantes vegades abans en la història de les revoltes, la unitat entre els rebels serà clau per aguantar i vèncer l’embat dels reaccionaris.