03.01.2016 - 16:31
|
Actualització: 04.01.2016 - 07:45
El 5 de novembre ja vaig explicar que els partidaris de la independència no teníem aquella majoria al parlament que les urnes ens havien fet pensar que teníem. Aquell article va desfermar algunes reaccions irades, però la realitat ha acabat imposant-se: la CUP només s’afegirà a la independència si es compleixen les condicions que ells creuen necessàries, però si no, no ho farà. D’independentistes utilitaris, condicionals, n’hi ha hagut i n’hi ha a tots els processos del món i al nostre país ja n’hi havia abans –si més no– dins ICV i Unió. Ara la CUP s’afegeix com a organització a aquesta categoria, per bé que resta clarament dividida en dues meitats (i, d’ara endavant, les relacions entre aquestes dues meitats no seran gens fàcils).
Siga com siga, la principal conseqüència de tot plegat és que tornem a aquella autonomia que havíem deixat enrere el 27-S. La declaració parlamentària del 26 d’octubre es reservarà als llibres d’història com un dia molt bonic i prou. El pla de xoc s’aturarà —incomprensiblement. I el full de ruta cap a l’estat propi restarà pendent d’una sola possibilitat: que els partidaris de la república de tots guanyen les eleccions del març amb rotunditat. I això vol dir que Junts pel Sí, o CDC i ERC o el que acabe presentant-se haurà de guanyar sense comptar ni tan sols amb els possibles vots de la CUP —que si després s’hi afegeixen seran benvinguts però que d’entrada ja no es poden comptar incondicionalment com a independentistes. Ignore què pensen fer les cúpules de CDC i ERC sobre la coalició. De fet, em consta que no n’han parlat encara. Però, siga quina siga l’opció que proposen a partir de demà, l’aposta aquesta vegada haurà de ser molt alta.
Quan un país protagonitza una epopeia històrica no tot són flors, violes i romaní. Per a guanyar cal saber aguantar en els moments difícils. Els processos revolucionaris s’enforteixen amb la resistència i es tornen imparables quan el cos central del país pren decisions que no tenen marxa enrere. De manera que ara cal reaccionar amb més força que mai i deixar-se de laments i especulacions sobre què ha passat i sobre com ha passat. Sobre qui ha tingut la culpa i qui no. Sobre com han anat els enganys i les traïcions. El 27-S vam guanyar una hipotètica majoria parlamentària que no ha servit de res. Punt. Al març caldrà repetir-la, però aquesta vegada ha de servir.
I aquesta nova majoria és factible, que ningú no s’enganye ni es deixe atordir per les intenses campanyes d’intoxicació. Calen, una altra vota, seixanta-vuit diputats.
Amb una participació absolutament rècord, que no es repetirà al març, i amb una pressió dels poders de l’estat com no s’havia vist mai, Junts pel Sí en va aconseguir 62, però se li escaparen dos diputats per molt pocs vots. A Girona 4.487 vots li haurien donat el diputat 63, que ho hauria canviat tot. I a Barcelona 15.757 vots més haurien sumat el diputat 64. Així i tot, amb 64 diputats encara no s’arribaria tampoc a la majoria necessària. Però és ací on intervé el fenomen CUP. La CUP va passar de tres diputats a deu i tot sembla indicar que una part d’aquests vots van ser vots prestats de gent que podia haver votat Junts pel Sí, però que va pensar que era millor votar la CUP per a pressionar Junts pel Sí. Curiosa paradoxa, vist el resultat final.
Cal tenir en compte en aquest sentit una dada, que és la més important de totes: des del 1984 fins al 2015, al Parlament de Catalunya sempre hi ha hagut majoria nacionalista. I aquesta és una indicació molt sòlida que no podem menystenir. El 1984 aquesta majoria va arribar al màxim, amb 86 escons. I el 1999 és l’única ocasió en què la majoria va ser justa: 68 escons. A partir d’aleshores, i sobretot arran de la sentència del Constitucional l’any 2000, aquesta majoria ha tornat a créixer, però ara repartida entre tres grups, en comptes de dos (CiU, ERC i Solidaritat o la CUP). El 2012 CiU, ERC i CUP va obtenir 74 diputats. Que són aquests mateixos 74 diputats que s’haurien pogut repetir amb facilitat el 2015 si no haguessen ballat a última hora els dos diputats de Junts pel Sí de què parlava adés. Amb això vull dir que les coses es mouen, però no tant com sembla.
Aquesta enorme i sorprenent estabilitat del vot nacionalista des dels anys vuitanta és finalment la clau de tot, també pensant en les eleccions del març. El nacionalisme mai, en més de tres dècades, no ha perdut la majoria absoluta del Parlament de Catalunya, però el repartiment intern d’aquest vot ha determinat canvis clars de majoria parlamentària –com ha tornat a passar ara. La gestió política d’aquesta majoria ha estat diversa, segons com es repartien els vots els diversos partits –CiU amb PSC o PP, ERC amb PSC i ICV, CiU amb ERC… I és d’ací d’on partim amb vista al març. Podem pensar que hi ha la possibilitat que per primera vegada en trenta anys el nacionalisme siga minoritari, però també podem recordar que mai no ho ha estat i que res no indica que el país siga avui menys nacionalista que mai. Així que és raonable de pensar que la gran qüestió serà el repartiment intern dels vots i concretament si Junts pel Sí serà capaç de recuperar vot de la CUP, i potser també d’Unió. Fins al punt d’arribar tota sola als seixanta-vuit escons i no haver de dependre de ningú a l’hora d’aplicar el full de ruta i el pla de xoc.
I això com es fa? Durant els dies vinents, és evident que aquesta serà la gran discussió. Però a parer meu hi ha unes condicions molt clares sobre la taula. CDC i ERC han d’avenir-se, imprescindiblement, amb la fórmula per a concórrer a les eleccions del març. Personalment, crec que seria bo de repetir Junts pel Sí i fins i tot de repetir les mateixes llistes del 27 de setembre, per remarcar el caràcter de segona tanda de la nova convocatòria. Però també és cert que, en una capa de la nostra societat, l’odi a Mas és una eina forta i efectiva i, per tant, caldrà pensar bé com es desactiva o se supera amb més èxit que no s’ha fet fins ara. Això obre la porta a possibilitats diferents que aquesta vegada crec que caldria estudiar amb molta calma i generositat. Si CDC i ERC arriben a la conclusió que és millor presentar-se separades, si ho fan d’acord no hi veig tampoc cap gran inconvenient.
Ara, tots hem de ser conscients que hi ha una altra peça clau en tot això, que és l’Assemblea Nacional Catalana. Perquè la seua capacitat de mobilització es manté intacta en l’àmbit local i perquè és la que pot estirar més bé el conjunt de la societat. Però perquè això passe cal activar-la ràpidament i amb la màxima potència també a l’àmbit nacional, on ha quedat pràcticament esborrada i desdibuixada aquests darrers mesos. Al març no pot tornar a passar com a les eleccions espanyoles, en què l’ANC no va existir. Quant a la neutralitat respecte als partits, simplement crec que la decisió de la CUP deixa finalment les mans lliures a l’ANC per a abocar-se a donar suport a Junts pel Sí.
Però per sobre de tot la campanya ha de ser bona. Encara més bona. Extraordinària. I això no serà gens senzill quan fa tres mesos que vam fer allò que havia de ser el vot de la nostra vida. La mediocritat de les campanyes d’ERC i, sobretot, de Democràcia i Llibertat a les passades espanyoles espanta i posa en alerta. El contrast amb la brillantíssima campanya de Junts pel Sí fou evident.
Cal moure’s de pressa, doncs, i fer-ho més bé que mai. Demà mateix caldrà foragitar el desencís i fer colps d’efecte que revifen l’ànim del votant independentista. Això és possible perquè la decepció és circumstancial i perquè la gran base de vots que va portar Junts pel Sí a la victòria no ha desaparegut, ni de bon tros. Sobre això, tenim tan sols dues dades, però són dues dades molt importants que cal repetir a tort i dret. A les espanyoles, malgrat que tot es féu tan malament, va haver-hi 1.164.790 votants d’ERC i CDC. I això és una base de pedra picada, inamovible, que tota sola supera ja d’entrada, fins i tot en el pitjor moment, el que serà el gran contrincant electoral del març: En Comú Podem, que va obtenir 925.274 vots. I la segona dada és que en l’única enquesta fiable feta aquests mesos, la del CEO, enmig d’aquesta patètica negociació en què Junts pel Sí ha estat repetidament humiliada per la CUP, resulta que només hauria perdut tres diputats, i hauria baixat a 59. Partir d’una base com aquesta és simplement un privilegi.
Per això, i sobre aquestes xifres, a mi no em sembla que construir una proposta guanyadora al març siga una tasca impossible, en absolut, oimés tenint en compte què passa a Madrid. Però, alerta: la condició és que no pot haver-hi ni un sol error més. I el primer i més important seria que tots nosaltres, els votants independentistes, ens deixàssem endur per la decepció i ens quedàssem a casa llepant-nos les ferides. De manera que la primera feina torna a ser, com tantes vegades, a les nostres mans: no deixeu que us roben l’alegria pel que ja hem aconseguit ni deixeu que, al març, us roben la victòria.
