Que ens prenen per ximples?

Ara ja ha quedat prou clar que la pèrdua de la majoria absoluta del PP té una conseqüència concreta: li toca fer el numeret a Catalunya. No sabem si el numeret miren de fer-lo per la debilitat de la seva estabilitat al congrés espanyol o perquè han rebut alguna indicació de la comunitat internacional, sigui política o financera (propietaris del deute espanyol). Algú també apunta que si fan el numeret ara és perquè han vist que per la via del conflicte els sortiria el tret per la culata. Aquesta demostració d’intel·ligència, jo la descarto per les raons que explicaré.

Si l’anomenada ‘operació diàleg’ fos un canvi estratègic pensat i calculat, l’operació hauria de ser real i no pas aquesta impostura que hem vist les primeres hores del segon mandat de Rajoy. Entre més raons, perquè ha quedat ben demostrat que les paraules i els fets van en direccions completament oposades. Mentre algunes suposades cares amables diuen que cal dialogar i que el govern espanyol té disposició al consens i a la solució del conflicte, l’estat amb tots els seus aparells i braços articulats continua clavant bastonades. I la pastanaga a la boca d’Enric Millo fa riure.

Jo crec que es pensen que som ximples. Que ens empassarem que les coses han canviat i que es resoldran els problemes a la rodalia de Renfe. I que es podrà avançar cap a un nou model de finançament. I que s’acabarà la persecució del català i el càstig a la cultura catalana. Que es deixaran de practicar totes aquestes formes colonials que fa segles que duren. Es pensen que som ximples si posen en Millo a dir que cal diàleg i entesa mentre el ministre d’Hisenda anuncia la creació d’un impost sobre les begudes amb excés de sucre pocs dies després d’haver-lo anunciat el govern català, amb l’objectiu d’impedir que la Generalitat el pugui cobrar. És que es pensen que som ximples.

És cert que durant molts anys els polítics catalans s’han empassat l’engany de l’Espanya diferent. De fet, n’hi ha encara una bona colla que ho fan. Que, lluny de tota racionalitat i base empírica, creuen –o volen fer creure– que hi ha camí per córrer dins el Regne d’Espanya. Fa un temps em demanava si aquests polítics eren uns ignorants o uns cínics. A favor de les seves capacitats intel·lectuals, penso que cal decantar-nos per la segona opció. A hores d’ara, quan un polític català –que no tingui per objectiu liquidar la nació catalana– diu que cal provar de canviar Espanya perquè Catalunya hi trobi un encaix satisfactori, cal saber que menteix a consciència i, per tant, és un cínic. Per cert, un cínic que no fa sinó perjudicar la classe treballadora i la classe mitjana d’aquest país en favor de les classes benestants i les elits privilegiades.

Amb tot, jo estic convençut que la majoria del país i dels seus polítics no estan disposats a deixar-se aixecar la camisa d’aquesta manera tan miserable que proposen els nous apòstols del diàleg de l’estat. Diàleg? Sí. Però abans que cap altra cosa, democràcia. Democràcia i diàleg, aquest és l’ordre i no pas cap altre. Catalunya no dialoga amb antidemòcrates. Aquest ha de ser el missatge. Ara ja no es troben en disposició de posar condicions. Si volen diàleg, que acceptin el referèndum i la veu del poble. Si volen salvar encara algun moble (el repartiment del deute, per exemple), que acceptin que la via es diu democràcia, vots, urnes, escrutini, sí o no. A veure si ara es pensaran que el diàleg serà la nova arma contra la democràcia. Que ens prenen per ximples?

@PereCardús, periodista