La història d’en Marco (de Milà a les nits sense sostre del Raval)

Darrerament, cada matí a primera hora passo pel carrer d’Elisabets, del Macba a la Rambla. I quasi cada dia, amb molt poques excepcions, a la confluència amb el carrer del Notariat, sobre uns cartrons i tapat amb un parell d’abrics vells i tronats, hi ha en Marco, dormint. Dorm de dia, per temperatura i tranquil·litat, diu, i vaga pel barri, més o menys demanant almoina, de nit.

Fa poc més de tres anys, en Marco muntava escenaris per a una coneguda empresa barcelonina d’organització d’esdeveniments. Havia arribat de Milà, com tants altres, per treballar en el sector de l’espectacle, plantant focus, reforçant caragols a cop de tornavís i arrossegant amplificadors. El recordo passejant pel Raval a pas lleuger, somrient i fent broma, amb els cabells nets i foscos i sovint mig afaitat, amb una finesa que aleshores em semblava tan llombarda, vèneta o friülana que feia goig i fins i tot una certa enveja.

Avui he passat pel carrer d’Elisabets, aquest cop a l’hora de dinar, i encara hi era. Just aleshores es llevava, i m’hi he aturat. Mentre xerràvem, un altre veí del barri, que també es diu Marco, s’ha aturat a saludar-nos. Li ha dit que tenia uns pantalons per a ell. I l’altre li ha demanat que si quan baixava amb els pantalons no el veia, els podia deixar a la botiga de moda hipster que hi ha al davant: ‘Com que dormo a davant, sovint em guarden les coses; són de confiança, ells.’ Un altre veí ha passat dos minuts després, s’han saludat fent xocar els punys amistosament i li ha donat un euro.

Ara en Marco té més cabells blancs que no negres i una barba llarga i grisa, emmarronida al rampí del bigoti, que li tapa quasi tota la boca, pels cigarrets que els passavolants li regalen. ‘Tinc una amiga que cada cinc mesos o sis m’agafa per les orelles i em porta a cal barber i em regala sabates; ara fa dies que hi insisteix i em fa l’efecte que hi hauré d’accedir.’

Sí, tothom el coneix, en Marco, al barri. I, cadascú a la seva manera, se l’estima. Qui més qui menys mira d’ajudar-lo, però no sempre és senzill i ell, és cert, no ho facilita pas gens. Però si, gairebé per casualitat, a mitja conversa li fas notar que el consideres un veí o fins i tot un amic, s’emociona i desvia la mirada avergonyit, perquè no li vegis els ulls plorosos.

Li he proposat de comprar-li un entrepà al bar Fidel i m’ha dit que no, que s’estimava més que li donés els diners i que ell ja menjaria més tard, que fa un sol àpat el dia, els dies que pot, al vespre. No m’ha sorprès, perquè no és la primera vegada que m’ho diu, però així i tot hem anat plegats al Fidel igualment i la mestressa, amable com sempre, ens ha regalat una carmanyola de plàtan fregit fantàstic especificant que era per a tots dos, per a compartir. En sortint, en Marco, que mira sempre cap a terra cercant objectes perduts, ha vist una targeta: era un carnet de l’Executive Silver Club de British Airways. M’ha demanat si podia cercar a Google amb el mòbil alguna correlació entre el nom que hi havia escrit a la targeta i el club. ‘No fos cas que poguéssim contactar amb ell per Facebook o correu i tornar-la-hi, i qui sap si em donaria alguna propina per haver-la-hi portat, perquè des d’ahir que noto que ja ha arribat gent per al Mobile i aquests en tenen molts, de diners.’ Ho hem intentat, però res.

Alguna cosa va passar fa tres anys que va fer que en Marco acabés dormint al carrer. Alguna cosa que ni ell mateix no és capaç d’explicar. ‘Perso il lavoro e poi casini amministrativi’, diu, poc convençut. Hi ha veïns que parlen de problemes amb l’alcohol i amb drogues. És possible, però ell ho nega i, francament, en dubto, perquè no he vist mai en Marco amorrat a cap tetrabrick ni a cap ampolla de cervesa. La família? Diu que sap que és a Itàlia però que fa més de dos anys que no hi parla ni hi compta. Orgull i vergonya? És possible. Li he demanat més d’una vegada si ha parlat amb la Fundació Arrels. Diu que sí, que són bona gent, però que no s’han entès i que el que li ofereixen no li interessa. Un cas habitual, segons la fundació, que explica que és un feina llarga i que cal temps, amb molta psicologia i pedagogia, per poder-se guanyar la confiança d’algú que viu al carrer i poder-lo ajudar. També m’ha explicat unes quantes vegades que ell no vol dormir en cap caixer: ‘Allà només hi ha mala gent i baralles.’

Sigui el que sigui que va passar fa tres anys, no té importància. Sigui el que sigui, ningú no es mereix de dormir al carrer i maldar per aconseguir un tros de pa cada dia. En Marco, que parla cinc idiomes i sap perfectament qui són Colau, Puigdemont i Trump i que està ben al cas de què passa i deixa de passar avui a la ciutat, a Catalunya i al món, necessita alguna ajuda: psicològica, pedagògica, social… No ho sé, no en sóc cap expert. Però en necessita, i de Marcos, al Raval i en més barris, n’hi ha molts.

Ens hem acomiadat davant el Macba, amb aquella impotència repetida i alhora desagradable i quasi violenta de no saber què més dir o fer ni què aconsellar, i li he donat uns pocs pistrincs. Ho aprofito per dir que dic ‘pistrincs’ perquè és la manera que de tant en tant utilitzo amb ell per parlar de diners. No tan sols perquè parli català, sinó perquè qui parlava sempre de pistrincs, amb tothom, amb mi i en Marco inclosos, és una altra il·lustre habitant del barri, la Remei del carrer de Ferlandina, que vivia just davant del Fidel i amb qui en Marco, d’altra banda, conversava sovint. Ara la Remei ja no hi és i sospito que de pistrincs, dit així, en parla només amb mi.

I, parlant de pistrincs, llegeixo que la Colau vol destinar els 216.000 euros que sobren de l’excedent salarial dels càrrecs electes a projectes socials i cívics a la ciutat. Doncs uns quants potser podrien servir perquè algú que hi tingui traça de veritat sàpiga com ajudar millor en Marco. Som molts els veïns que li ho agrairíem. I ell, encara que no ho digui, també, i molt. I com en Marco, tants altres. Ep, només és una idea.