En la presó de la memòria (Miranda de Ebro)

Hi ha ben poca memòria col·lectiva dels camps de concentració franquistes. Van clausurar una forma de la guerra i van engegar la de la postguerra, tant com les rècues d’exiliats, les presons i els patis d’afusellament dels vençuts. El camp més gran va ser el de Miranda de Ebro, obert quan va caure el front nord republicà el 1937. Aixecat a la vora del nus ferroviari de la xarxa radial espanyola i del riu Bayas, va ser el centre classificador de presoners més gran. Va funcionar una dècada, fins el 1947. Hi van passar vuitanta mil homes: republicans, brigadistes internacionals, fugits de la guerra europea, nazis i col·laboracionistes i tot. El desert de la memòria es va estendre després sobre el camp de Miranda, on als seixanta es va alçar una fàbrica de resines i poliuretans, de nom descaradament poètic ni que fos per ignorància, cosa difícil de creure en realitat: Reposa S.A.

Va ser el primer camp i l’últim d’un total estimat d’uns dos-cents camps de concentració que han quedat esborrats físicament del mapa peninsular. Si la recerca històrica dels espais concentracionaris és escassa, la memòria escrita que n’hagin pogut deixar els supervivents ho és més encara. Com és que n’hi ha tan poca? Perquè van perdre la guerra, perquè aquells homes formaven part dels derrotats? És una resposta, en efecte, que Marta Marín-Dòmine, de la Universitat de Toronto, assenyala en el postfaci d’un dels poquíssims testimonis d’un camp de concentració franquista, el de Miranda justament: Rua de captius, de Francesc Grau i Viader, que Club Editor va republicar fa tres anys rescatant l’edició prèvia de Proa del 1981.

Ara l’editorial n’ha publicat la versió espanyola, Cautivos y desarmados (traducció de Damià Alou). El llibre es va presentar la setmana passada a Miranda, coincidint amb el setantè aniversari de la clausura del camp. Un acte institucional a què va assistir l’alcaldessa Aitana Hernando, socialista de trenta-set anys. Segons les cròniques, hi va anar una vintena de persones, cap alt representant més d’alguna de les moltes institucions que hi ha i ben pocs mitjans.

No gaire més conegut ni divulgat és que la història del camp de concentració de Miranda de Ebro compta amb un llibre força exhaustiu, que ja ha fet dues edicions. Edicions que s’ha pagat l’autor mateix, l’historiador local i treballador de la Renfe José Ángel Fernández López, llibre publicat el 2005, al cap de vint anys d’investigació. Hi van estar, entre tants, Jacques Monod i François Jacob, que el 1965 mereixerien el Nobel de medicina. Ens podríem allargar molt sobre la història i els presoners d’aquest indret clau de la ‘presó de la memòria’, de la memòria empresonada en el desert de la consciència. De la col·lectiva i de la consciència íntima d’aquelles persones, a Miranda i als altres camps, que potser ja són mortes totes, i que segurament van viure sense poder dir ni piu de l’experiència passada.

Qui perd una guerra no té dret a contar-la. És la marca de foc de la supervivència als camps franquistes, de totes les guerres perdudes i de tots els espais concentracionaris que han seguit i segueixen pel planeta des de llavors. La dictadura franquista, quin laboratori.

El llibre de Grau i Viader és una peça tal volta clau en el tauler d’escacs on ens juguem de quina manera, i com, volem ser conscients del franquisme. Els esforços i batalles per la memòria dels morts de la dictadura s’han centrat en la reobertura de les fosses comunes, per la necessitat inexcusable de les famílies d’enterrar els morts. Un afany moral i polític que encara va, una lluita cruel que dura i dura. Però tampoc no es pot esperar més a  restablir la memòria dels llocs. De moment, tenim el treball de la fotògrafa valenciana d’origen basc Ana Teresa Ortega sobre les cartografies silenciades que el 2007 es va poder veure a Barcelona, a la Virreina, la ciutat del Camp de la Bota, la primera a exposar aquestes imatges lluminoses del terror del franquisme. Llocs que viuen tranquil·lament en la desmemòria i la indiferència; d’aquí ve que la fotògrafa els hagi retratats en panoràmiques sense gent i al bat del sol, que interpel·len qui les mira a omplir-les d’història i de memòria. El recull ha anat creixent i es va veure el 2011 a la Universitat de València, que en va fer una bona publicació, i prou.

Si no restablim la memòria dels llocs, haurem de continuar donant la raó a Grau i Viader, que va escriure el seu llibre revoltat davant la idea que tot podia recomençar el 23 de febrer de 1981. Fins llavors només havia volgut oblidar Miranda. Li haurem de continuar donant la raó, si la cosa segueix igual en el desert de la memòria dels camps, en la seva fins ara inexpugnable presó de la memòria, quan conclou: ‘Les enormes matrius dels camps de concentració havien tingut l’eficàcia de gestar una generació d’homes moralment castrats, de parir una munió de criatures físicament acovardides i disposades a acceptar totes les humiliacions sense un sol crit de protesta.’