Els primers arbres

«Els primers arbres que recordo haver conegut bé van ser les pomeres i les pereres que hi havia al jardí de la casa on vaig créixer.» John Fowles comença així el seu assaig autobiogràfic sobre la natura The Tree, publicat el 1979, un text on es dedica a recollir els arbres que van influir en la seva vida i en la seva creació. «Els arbres distorsionen el temps o, més aviat, el que fan és crear una varietat de temps: aquí dens i abrupte, allà calmat i sinuós. Mai lent i pesat, mai mecànic i ineludiblement monòton.»

Els meus primers arbres només poden ser o els plàtans de la Riera de Premià de Mar –de quan la Riera encara era una riera que s’omplia d’aigua amb la pluja i no un passeig civilitzat com ho és ara– o els arbres de la plaça Major de Montblanc. He dit els «arbres» perquè, per més que hi penso, no recordo de quina espècie són els que fan ombra a la plaça. A la meva memòria els conservo sense fulles, esquelets fantasmagòrics en els freds hiverns montblanquins de la meva infantesa, quan tots, petits i grans, miràvem amunt, cap al balcó de l’ajuntament, per sentir ses majestats els Reis d’Orient saludar-nos amb un «xiquets i xiquetes de Montblanc!». He trucat a un bon amic montblanquí que ara viu a l’exili de la vila ducal i ell també s’ha volgut esprémer la memòria tant com jo i tampoc no se n’ha sortit.

I m’he encallat. No puc continuar escrivint sense saber quins arbres eren. No us puc parlar del garrofer de la plaça on vaig aprendre a anar amb bicicleta, ni dels ametllers i els avellaners de l’avi Joan, ni de les figueres i les pruneres del tiet Anton, ni de les moreres del pati de l’escola que deixàvem gairebé calbes per alimentar els nostres cucs de seda, ni de les palmeres sota l’ombra de les quals jugàvem a bales, també a l’escola, ni dels pins de la Cadira del Bisbe a Premià de Dalt, ni del cedre dels jardins de la Universitat de Barcelona que el professor Basilio Losada abraçava cada matí, ni de tants arbres que ara m’adono, gràcies a Fowles, que han format part de la meva vida i no solament per fer d’escenari, per emmarcar els espais on em passaven coses, on feia córrer la vida.

«Cada dia em quedo sense paraules davant del que m’és més proper, que, de tan conegut, passa a ser desconegut»: és Fowles i continua parlant dels arbres, i afirma també que els arbres «reals» són els que la mà de l’home no toca, els que viuen i creixen lliures als boscos, en col·lectivitat, encara que «ens sentim (o creiem que ens sentim) més pròxims a l’“essència” d’un arbre (o a la de la seva espècie) quan trobem un arbre aïllat, com nosaltres. Però l’evolució no ha volgut que els arbres creixin de manera individual. Resulta que són criatures molt més sociables que nosaltres».

Mentre espero que em truquin del Centre d’Història Natural de la Conca de Barberà per dir-me quina espècie d’arbre m’ha fet ombra durant totes les festes majors de primers de setembre a la plaça del poble que reté tota la meva infantesa, voldria discrepar amb Fowles, no perquè cregui que no té raó, sinó perquè voldria que no en tingués i així poder parlar-vos de l’arbre, aïllat, tocat per la mà de l’home –concretament la de mon pare–, que més enyoro: un desmai.

«De petits no veiem realment com són els nostres pares, i no hi ha un moment millor per comprendre el que hi ha de fal·lible en ells que les ocasions en què s’equivoquen i es mostren desvalguts, aquella situació ineludible que ens fa posar les coses del passat al seu lloc», i ara Fowles parla de son pare, que cultivava aquelles pomeres i aquelles pereres que per a son fill no eren arbres «reals». El desmai que enyoro és, ho tinc clar, mon pare abans d’equivocar-se.

La meva família i jo vam viure vint anys en una casa amb jardí, a Premià de Mar, i al jardí, a banda d’un petit exèrcit de xiprers que ens havien de protegir la intimitat, hi havia un desmai joveníssim que ens esperava amb les branques esteses i en moviment. Durant aquells vint anys, l’arbre va créixer i nosaltres també. A l’hivern es quedava pelat i el pare pujava a una escala molt alta i l’acabava de podar amb una serra que li deixava un veí. A l’estiu les seves branques tocaven a terra, feia una ombra amable i mòbil i encatifava el terra de fulles grogues que la meva germana i jo recollíem gratant la gespa amb un rasclet més gros que nosaltres. Sé que ella recorda tant com jo l’olor que feien aquelles fulles quan les apilaves en un racó del jardí —tot i que a la seva memòria tenen més pes les «boles» dels xiprers que fèiem servir per pintar a les pedres del caminet que sortia de les escales de la terrassa. Era impossible deixar el terra del tot net, sempre hi quedaven unes quantes mostres grogues dibuixant una constel·lació imaginària sota la protecció dels impertorbables xiprers.

No m’agradava gens aquell desmai, perquè m’avorria passar el rasclet i perquè aquell arbre no em donava res, o això creia jo. Recordo el dia que els veïns van plantar un llimoner al seu jardí, «això sí que és un arbre», vaig pensar. Era petit, i no arribava a fer ni una dotzena de llimones l’any, però la veïna sempre ens en donava un parell allargant les mans per damunt del petit mur que ens separava, i jo les agafava i les ensumava fort abans de dur-les al rebost. Les ensumava mentre em mirava el nostre desmai esquitxant el terra de grocs inútils, que no servien per a fer suc ni per a perfumar rebosts.

I són aquells grocs inútils, aquelles constel·lacions imaginàries, el que ara trobo a faltar, i el pare dalt de l’escala, i ma germana i jo amb el rasclet, i tots els gats que vam tenir i que s’hi van emparrar, i el so del violí desafinat de la veïna de davant esmorteït per aquelles branques dansaires, i els primers brots que apareixien cada primavera als seus braços nus i que feien cridar d’alegria a la mare, que sempre patia quan veia el pare podant el seu desmai.

La mare crec que va ser l’única que es va estimar aquell arbre en temps real –jo me l’he estimat després, i estic segura que ma germana també. I ara li podria trucar i demanar-li pels arbres de la plaça Major de Montblanc, el poble que la va veure néixer i créixer, però em sabria greu que ella tampoc no sabés de quina espècie són i això la fes dubtar de la seva memòria, que ella sent que perd fulles sense la protecció de cap xiprer.

Fa mal pensar en aquell desmai, ara que deu començar a fer goig després del fred. Em pregunto com deu haver viscut ell aquest hivern atípic, qui li recull els grocs inútils, si encara esmorteeix instruments de corda desafinats, si el llimoner dels veïns fa més llimones ara, si el pare també l’enyora com la mare, com ma germana i com jo, aquell desmai.

I em desencallo perquè em telefona la Maribel del Centre d’Història Natural de la Conca de Barberà i em diu que ha hagut de baixar a la plaça a mirar-ho després de la meva trucada. «Són oms comuns», em diu. Els meus primers arbres van ser els plàtans de la Riera premianenca i els oms de la plaça Major montblanquina, ara ja ho sé. Però és un arbre sol, un desmai jove, qui és capaç de commoure’m de l’arrel fins a les fulles. I si tingués valor un dia trucaria a aquella casa on vam viure durant vint anys –fins al beneït dia que vaig saber que el pare també s’equivocava– i demanaria que em deixessin passar un moment al jardí, per abraçar aquell desmai com ho feia el professor Basilio amb el seu cedre fins que el van talar, l’abraçaria, li escoltaria el xiuxiueig de les fulles, recolliria d’amagat uns quants grocs seus inútils –un grapat per a mi i un altre per a la meva germana, i també unes quantes «boles» de xiprer per a pintar pedres, sí– i abans d’anar-me’n miraria de reüll el llimoner de la veïna, i per una estona contradiria Fowles i la seva teoria dels arbres «reals», commovent-me amb la individualitat d’un ara vell desmai amb qui vaig créixer.