12.06.2016 - 22:00
|
Actualització: 13.06.2016 - 02:29
El referèndum unilateral d’independència ha entrat a l’agenda política, ara ja clarament. Hi ha entrat, sobretot, després del no al pressupost, que ha palesat l’estancament d’allò que semblava que havia de ser el resultat del 27-S; i encara més clarament des de dissabte, quan l’Assemblea Nacional Catalana va decidir de preguntar als seus socis si creien que s’havia d’impulsar. Caldrà veure què vota la gent de l’ANC, és clar, però és fàcil d’observar com l’ambient es va decantant a favor del RUI. Ara, doncs, m’agradaria explicar-ne obertament els meus dubtes, per si això ajuda a centrar el debat.
D’entrada, vull deixar clar que en cap cas no hi vaig en contra. Crec que el referèndum és una eina més i veig clar que pot ser extremadament útil. Accepte també, sempre, que en política l’immobilisme no és una bona posició. A mi no em fa gens de por reformar el full de ruta si ha de ser per a millorar, o bé condicionar-lo amb novetats que responguen a un moviment canviant per definició: és a dir, a la política del dia a dia.
Ara, dit això, també crec que la proposta encara necessita concrecions. Concrecions, dubtes ara mateix, que m’imagine que amb el pas del temps aniran prenent forma, però que avui encara me’n fan veure la viabilitat des d’una posició d’indecisió. Són les següents:
1. Com ho farem per evitar que acabe essent només la repetició del 9-N? No tindria pas gaire sentit que el RUI acabàs essent un segon 9-N, més de dos anys després. És cert que hi ha elements que els diferencien, ja d’entrada. Per exemple, el 9-N es presentà sempre respectant la legalitat espanyola, i se suposa que no seria el cas del RUI. Però, així i tot, hauríem de saber com s’evitarien els efectes de la por, que en aquella ocasió foren tan decisius. La por, sobretot, d’un bon grapat de funcionaris que en molts casos es negaren a fer la feina, atemorits per la duresa de les amenaces del govern espanyol. El recurs de convertir el 9-N en un procés participatiu, i que per això pivotava en bona part sobre voluntaris, va ser una eixida digna, vist com va anar. Però això ara no pot repetir-se. I per tant algú hauria d’explicar com ho farem perquè no passe. I el govern, abans que ningú, hauria de saber com ho farà i hauria de tenir clar que ho vol fer. És cert que el parlament actual té un mandat que li permet de crear una legalitat pròpia sobre la qual basar un referèndum unilateral, però, encara que la realitat és clarament diferent, he d’advertir que això també es va defensar el 9-N i després es va haver de córrer a improvisar una eixida política que ara no ens podríem permetre.
2. Com evitar que el RUI acabe essent una nova font de discussió partidista? Després del ‘Mas sí – Mas no’ i del ‘pressupost sí – pressupost no’, només ens faltaria el ‘RUI sí – RUI no’. És cert que la proposta pot ser molt engrescadora, però també que alguns poden aprofitar-la per tornar a posar bastons a les rodes. Em sembla que caldria assegurar un mínim d’unitat d’acció entre els partits independentistes i un pacte clar entre Junts pel Sí i la CUP abans de posar el referèndum sobre la taula com una proposta concreta. Suposant que a hores d’ara això encara siga possible. Perquè si els uns volen fer servir el RUI contra els altres, més val que no comencem, certament. En un cas com aquest, segurament unes noves eleccions serien una solució més clara i convincent.
3. Com se n’aplicaran els resultats? Aquesta és la gran pregunta. No ho ha concretat ningú, però interprete que el referèndum seria binari (sí-no), amb una pregunta directa sobre la independència, i que seria vinculant per al parlament de Catalunya. Caldria explicar, per tant, com se’n faria l’aplicació dels resultats: la proclamació de la república catalana, en el cas que fos favorable. En quant de temps i a través de quins mecanismes. I una qüestió que no és pas menor. L’actual full de ruta reclamava dues validacions populars: les eleccions al parlament constituent i el referèndum de la constitució. Entenc que això ara ja no caldria i que el referèndum mateix validaria el conjunt del procés. No?
4. No creem un fetitxe? És una pregunta que pot semblar estranya, però que m’inquieta. No crec que ara mateix calguen eixides precipitades. Bona part del moviment independentista té por que tot això que ha costat tant de bastir se’n puga anar a orri. És bo de reaccionar proposant polítiques que recuperen l’espai de maniobra i la capacitat de lideratge, i aquesta del referèndum ho pot ser, clarament. Però al mateix temps em fa por que no vulguem passar l’arada davant els bous. No es tracta de trobar alguna cosa que engresque els independentistes, i encara menys de cercar algun conill màgic per a salvar la situació. Això només indicaria feblesa i poca confiança en les pròpies forces. Per això mateix reclame claredat i concisió en la proposta. Que no siga un eslògan per a mobilitzar la gent l’11 de setembre, sinó una eina per a proclamar la independència.
Havent dit tot això i havent expressat els dubtes, un apunt final sobre les certeses. Crec que la idea de fer un referèndum és positiva. Efectivament, retorna a la gent la capacitat de decisió final i li la retira als partits. Efectivament, és impossible d’atacar des del punt de vista democràtic i deixaria Espanya en una situació internacional complicada, sobretot si el Brexit guanya al Regne Unit. I pot ser la prova del cotó en pèl per als comuns. Ara es veuen molt valents i viuen plens de joia, convençuts que ens anorrearan, que d’ací a dues setmanes liquidaran el procés independentista. No passa res. Ells ho han fet bé i els polítics independentistes, no. Tot amb tot, ja veurem com acaben les eleccions, perquè comencen a despertar la fera, amb tanta prepotència –fa dies que note una inquietud profunda entre el votant independentista que si es desperta pot capgirar totes les enquestes…
Però, passe què passe el 26-J, és evident que al setembre les coses ja es veuran d’una manera diferent. Perquè a Espanya haurà guanyat el PP. Perquè segurament no hi haurà govern o, si n’hi ha, serà un de completament bel·ligerant contra les aspiracions del sobiranisme català. Perquè el PSOE haurà rebutjat la proposta de referèndum si és que l’han arribada a fer els de Podem –que no m’ho crec. I perquè, en una prova evident de la distància entre l’eslògan i la realitat, En Comú Podem, Units Podem Més i A la Valenciana no tindran ni tan sols el famós grup propi, i tot allò que ara és alegria i emoció aleshores seran dubtes i preguntes.
En conseqüència, al setembre la situació pot tornar a fer un tomb molt notable, si els partits catalans són capaços de presentar una proposta endreçada i clara sobre com fer un referèndum i sobre què fer si es guanya. Més encara si, com ha passat cada any, una mobilització extraordinària l’Onze de Setembre retorna a la gent la confiança i obliga els partits a deixar de jugar al seu interès menut. I, no cal dir-ho perquè n’és una condició essencial, si la qüestió de confiança de Carles Puigdemont se supera amb un pacte parlamentari renovat de les forces independentistes.
[Si ens llegiu des de la web, a sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Avui us recomane de forma molt especial els d’Amadeu Abril, amb preguntes ben punyents, el de Montse Coll, molt directa i els de Francesc Estall i Josep Manel Parra, realment crítics però molt transparents alhora. Ricard Pons també hi posa un contrapunt molt necessari.
Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb que els subscriptors de VilaWeb participen de la redacció del diari i ajuden a fer-lo millor amb les seues crítiques. Si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us podeu fer subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]
