Els altres Kilian Jornet

Diumenge molta gent es va despertar amb una notícia sorprenent. O gairebé sorprenent. Cinc dies després d’haver ascendit la muntanya més alta del món en 28 hores i 30 minuts, Kilian Jornet hi havia tornat. Aquesta vegada des del camp base avançat (6.400 m.), situat 1.300 metres més amunt d’on havia partit la primera vegada, el monestir de Rongbuk (5.100 m.). En la segona gesta, Jornet aturava el cronòmetre en un temps espectacular, 17 hores.

Divendres alguns mitjans especialitzats ja havien parlat de la possibilitat que Jornet tornés a intentar-ho. La primera vegada, un virus a la panxa li havia complicat la pujada i volia treure’s l’espina de tornar a fer un intent en plenes condicions. ‘No em trobava gaire bé i avançava molt lentament. Cada pocs metres havia d’aturar-me, fos amb vòmits o amb rampes. Malgrat tot, em trobava bé en alçada i vaig decidir de continuar. De tornada, però, vaig pensar que m’agradaria tornar-ho a intentar trobant-me en bones condicions’. I així va ser. Però no era pas el primer de fer aquest gesta.

El fet cert és que el vessant nord de l’Everest ja havia vist l’ascensió ràpida de dos escaladors. La més ràpida fou la de l’austríac Christian Stangl, que el 25 de maig del 2006 va fer cim en 16 hores i 42 minuts. Va pujar en estil molt lleuger, amb mig litre d’aigua, bastons d’esquí i, com Jornet, sense oxigen. Tampoc no va portar ni ràdio ni telèfon satèl·lit. Però sobre aquest rècord sempre hi planarà el dubte.

El motiu l’hem d’anar a cercar quatre anys més tard, el 2010, al massís del Karakorum. Després de pujar el K2, almenys això va assegurar ell, en el món alpinista van començar a sorgir dubtes si realment ho havia fet: la foto del cim semblava retocada, el grup d’alpinistes que venia darrere seu no hi va trobar petjades… Massa dubtes.

Stangl no va resistir la pressió i tres mesos més tard va convocar una conferència de premsa per reconèixer que havia mentit. Així ho explicava en una entrevista concedida a Desnivel: ‘Era la meva tercera expedició al K2. Hi havia pocs alpinistes al camp base, ningú no volia pujar i vaig voler fer el meu últim intent al cim. Un cop pujava em vaig adonar que no podia. Tenia molta pressió, perquè en les tres últimes temporades al K2 hi havien mort 14 persones. D’una banda, sentia que havia de deixar enrere el K2, treure’m l’espina, tornar a casa… D’una altra banda, sentia una gran pressió: no podia tornar a casa sense fer el cim. Vaig agafar el telèfon satèl·lit i vaig dir que havia fet cim. Vaig tornar al camp base i vaig volar cap a casa sabent que havia comès un greu error…’ Aquest fet va tacar la seva carrera, però ningú no qüestiona que l’ascens a l’Everest sigui una farsa.

Kammerlander, el pioner
Ara, si repassem les ascensions ràpides hem de parlar de l’italià Hans Kammerlander, company de viatge en desenes d’expedicions de Reinhold Messner, la primera persona del món a escalar els 14 cims de més de 8.000 metres, sense oxigen. Doncs bé, el 1996 Kammerlander  va exportar l’ascensió ràpida al sostre del món. Com ja havia fet en més muntanyes: sense oxigen, d’una sola tirada i, atenció, fent el descens esquiant. ‘Vaig esquiar els primers 300 metres amb un pendent de 55 graus. Llavors em vaig treure els esquís i vaig fer servir els grampons unes quantes vegades fins a arribar als 7.700 m. Em vaig tornar a posar els esquís i ja no me’ls vaig treure més’, ha explicat en nombroses entrevistes.

Va dedicar-hi 23 hores i 30 minuts. Va repetir la mateixa tècnica en més vuit mil, com el Makalu, el Lhotse o el Nanga Parbat. No ho va fer al K2, on el seny el va fer renunciar a baixar esquiant una paret de 60 graus d’inclinació: ‘Quan vaig veure que un escalador coreà queia pel pendís i passava a pocs metres de mi, em vaig treure els esquís.’ Mai més no ho va tornar a intentar, però continua pensant que és possible: ‘És clar que algú ho farà, però no seré jo.’