‘El tema de “Laia” és esfereïdorament actual’

‘És un film que colpeix, un film del qual pots gaudir passant-t’ho malament.’ D’aquesta manera Lluís Danés defineix Laia, l’adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima de Salvador Espriu. TV3 estrena avui (22.35) aquesta producció, de la qual Danés és director i Maria Jaén i Lluís Arcarazo guionistes. És un film diferent del que féu Vicent Lluch amb Núria Espert l’any 1972 i que adaptava la mateixa novel·la: ‘Una reinterpretació nova, des d’un angle molt diferent i amb un llenguatge nou.’ Danés ens proposa un món oníric, violent, sexual, explícit, en un petit poble, Sinera, tancat i circular, d’on escapar-se pot esdevenir impossible. O letal. Un món que sorprèn per la vigència, explica Danés en aquesta entrevista, tot i que la novel·la fou escrita fa més de vuitanta anys. I un món, d’una altra banda, del qual queden restes fins i tot a Google Earth: ‘Van fer la foto des del cel mentre rodàvem a la platja i encara avui es pot veure i s’hi pot distingir la seqüència que enregistràvem.’

—A la novel·la, escrita fa més de vuitanta anys, la Laia és una dona atrapada i oprimida que malda per escapar de les convencions…
—Sí, exacte, però el tema és esfereïdorament actual. Parla sobretot del fet que una societat no deixa que un altre sigui diferent. Es pot aplicar al país, a la família, al maltractament de les dones, a milers de coses… És la por que té una societat del diferent, del que surt de la norma, perquè d’alguna manera destarota els poders. En aquest cas, al film, parlem dels poders fàctics d’un poble rural de mar molt tancat i molt endogàmic. Espriu, quan escriu Laia, parla de la tragèdia grega de Laio, que ell tradueix per Laia. El mite grec ve a dir que no podem fer res contra el nostre destí. Ella no pot marxar del seu destí, cosa que encara passa molt avui dia.

—Espriu és el vostre autor fetitxe. Feia temps que treballàveu en aquest projecte?
—Sí, el primer espectacle que vaig fer, molt jove, era d’Espriu, l’any 1995, Tereseta que baixava les escales. I vaig pensar que la millor manera d’estrenar-me en el cinema també havia de ser amb Espriu. Per molts motius, perquè conec molt bé la seva obra, perquè en conec els paisatges, perquè visc al costat de la casa dels Espriu, des de casa  veig el jardí dels cinc arbres… Sempre he pensat que Espriu escriu de manera molt cinematogràfica, amb imatges grotesques, de l’esperpent. Aquest món m’encanta i l’he potenciat al màxim. I jo feia molts anys que volia fer Laia i també feia molts anys que en volia fer un film de ficció, perquè el cinema reuneix totes les arts o disciplines que m’interessen, des de la interpretació, l’escenografia, la il·luminació, la música… I encara més com ho hem plantejat nosaltres, en un món absolutament oníric, plàstic, aclaparador i simbòlic.

—El film és una adaptació fidel a la novel·la? És un remake del primer Laia dels anys setanta, de Vicent Lluch amb Núria Espert?
—És una adaptació nova de la novel·la, des d’un altre angle. El film vol ser un complement desxifrador de la novel·la, presentat de manera molt diferent que el primer film de Laia, que va ser molt important pel moment i pel que va representar, el segon film rodat en català. Nosaltres n’hem modernitzat el llenguatge, l’hem capgirat, hi hem incorporat elements nous i n’hem fet una versió molt contemporània, en què hem potenciat tot allò que és l’univers Espriu.

—Ha estat classificat per a més grans de de divuit anys…
—Sí, i aquí he de fer un agraïment al productor, Raimon Masllorens, i a la gent de TV3. Perquè, sense que portés una motxilla carregada de més films de ficció –és el primer–, jo vaig voler ser molt explícit des del principi tot i sabent que el film anava a la televisió i a unes franges de públic molt grans. Van ser molt respectuosos i van confiar molt en la meva proposta. No posem l’objectiu ni en la violència ni en el sexe, però no l’amaguem, no apartem la càmera. Tant el llibre com el film tenen una pulsió de violència i de sexualitat molt potent, que no hem volgut amagar, perquè de fet són dues de les coses que mouen la societat. La història ens ho demanava.

—Heu rodat bàsicament en un escenari circular construït expressament per al film al bell mig de la platja d’Arenys. D’on sorgeix la idea d’aquest escenari tan especial?
—Jo volia que l’espai fos un personatge més i que fos molt simbòlic. Tenia clar que havia de ser un escenari honest i circular. Honest, perquè no volia caure a fer una imitació econòmica d’allò que la gent s’imaginava que havia de ser Sinera, perquè de recreacions ben fetes ja n’hi ha una multitud en sèries televisives que tots coneixem com ‘Joc de trons’ i moltes més. I tot es consumeix des de la mateixa pantalla. I circular perquè el poble és el gran protagonista, és un poble tancat en què tothom es controla, tothom observa, amb una font central que és el nucli de tafaneries, el Facebook de l’època. I el poble només té una porta de sortida que és el mar, que tot i que ens sembla un espai de llibertat és un gran teló d’aigua sobre el qual no pots caminar. És un gran mur que et porta la vida, l’alegria i el menjar quan fa bon temps, però que et tanca i t’aïlla quan fa mal temps i es revolta. La cosa circular també m’ha anat molt bé per a marcar el pas del temps, la idea que el destí és marcat, que les hores són marcades, encara que les busques del rellotge no hi siguin però amb la consciència que l’hora arribarà. Per això el film és ple d’elements circulars.

—Per això també hi apareix, al film, la Dansa de la Mort de Verges?
—Sí, és un element vital i que marca el ritme del film, el pas de les hores, preveient l’arribada de l’hora, la mort, el desastre. A més, portar-hi la Dansa de la Mort de Verges fou una de les coses més divertides del film. Jo ja havia col·laborat amb Lluís Llach en la nova versió de la Dansa de la Mort, però aquesta dansa té dues particularitats: que no es representa mai cap dia que no sigui Dijous Sant i mai fora de Verges. De fet, els esquelets de la Dansa de la Mort només han sortit dues vegades de Verges en tota la història: la primera, als anys seixanta, a Madrid, per ordre expressa d’algun ministre franquista; i la segona, fa uns anys, a Mèxic, arran d’un intercanvi cultural amb Catalunya. Per tant, fer ballar la Dansa de la Mort al film era tot un desafiament. D’entrada em van dir que ho veien bé, que el guió els agradava, però que la dansa no era patrimoni del director o del president de l’associació, sinó de tot el poble. I per tant va caldre fer una assemblea amb tot el poble perquè votés si acceptava o no que la dansa pogués sortir de Verges per al film. No les tenia totes, vaig haver de fer una llarga xerrada davant de tot el poble, però al final va guanyar el sí, amb un únic vot en contra, i els esquelets van venir fins a la platja d’Arenys. I, com deia, han estat fonamentals i n’estic molt content.

—Heu explicat que el famós escenari circular a la platja es pot veure des de Google Earth?
—Sí, jo no sé cada quan els de Google fan les fotografies aèries de Google Earth, però resulta que si cerques la platja d’Arenys hi pots veure l’escenari muntat i fins i tot podem identificar-hi l’escena concreta que rodàvem en aquell moment. No diré quina, per no aixafar la guitarra, però convido tothom a provar-ho i a veure una escena del film des de l’aire. Potser algun dia, d’aquí a uns quants anys, sortirem en algun programa de fenòmens paranormals que veu un objecte no identificat al bell mig de la platja d’Arenys. De moment, ens sembla una casualitat deliciosa poder tenir documentada una seqüència del film a ulls de tot el món.

—Un cop estrenat Laia, teniu cap projecte nou que es pugueu explicar?
—Sí, no en puc dir gaires coses, però treballo en el meu primer film per als cinemes, rodat en català.