El sorprenent canvi de to de Coscubiela com a símptoma

Carles Puigdemont ha tingut l’encert de pronunciar un discurs indiscutiblement secessionista, exposant les pinzellades necessàries per a fer veure a tothom que la separació d’Espanya és un projecte seriós i que va endavant, i alhora de portar cap a un terreny de joc compartit un grup com Catalunya Sí que es Pot, que durant la legislatura s’ha mostrat indubtablement bel·ligerant amb qualsevol dels passos del full de ruta independentista. I la demostració més clara d’això és la cara, el to i les declaracions de Joan Coscubiela després d’haver escoltat el discurs en què el president deia allò de ‘o referèndum o referèndum’.

Coscubiela ha estat aquests últims mesos la veu més dura de la coalició contra el procés independentista: però les seves faccions endurides i la mandíbula tensa que no pot amagar sempre que esmola la crítica i afegeix acidesa a l’atac, han deixat pas en aquesta compareixença a un home visiblement més pausat, fins i tot tou en la crítica a Puigdemont, que ha arribat a comparar amb l’Alex Salmond més lúcid.

I tot plegat perquè el president ha introduït el referèndum com a eix del full de ruta revisat, amb el compromís de perseverar en el referèndum pactat. I a això s’ha agafat Coscubiela, a aquest ferro roent, com a una fusta enmig del naufragi, perquè a Catalunya Sí que es Pot, i a l’espai polític que representen Podem i els comuns, els arguments per a explicar que Espanya és reformable se’ls acaben, quan Pablo Iglesias i les seves ‘confluències’ fan curt en els suposats sorpassos al PSOE, quan el PP continua guanyant amb majories absolutes i quan Pedro Sánchez paga amb el seu cap un intent tímid d’explorar un govern alternatiu amb Podem i amb l’aval dels independentistes. L’Espanya del poder és demolidora i el pacte de la transició és devastador: la unitat d’Espanya i l’ordre constitucional són absolutament intocables, no hi ha escletxes.

És impossible que no ho vegin els qui, des de Colau a Coscubiela, passant per Fachin, Pisarello, Giner i Asens, branden el pacte i l’acord fraternal entre Espanya i Catalunya. Per això la introducció del referèndum per a resoldre el procés els serveix de flotador, si més no durant un temps, i després ja ho veurem, quan al juliol, amb les lleis de desconnexió aprovades, es constati que Espanya no ha volgut ni parlar-ne, del referèndum. Coscubiela no ha volgut parlar de moment de què passarà més enllà, i això és important, perquè no ha gosat ni qüestionar el calendari del president, ni parlar d’una ajornament sine die del referèndum.

Puigdemont ha deixat ben clar que la voluntat de pactar el referèndum no altera el calendari dels divuit mesos. Si al juliol no hi ha acord, referèndum a final de setembre de l’any vinent. Peti qui peti. Ha tirat pel dret, i Coscubiela ni tan sols ho ha qüestionat (veurem avui si Rabell introdueix matisos en el discurs). I els periodistes li ho han demanat:

Coscubiela diu: ‘L’única via possible és la consulta en un referèndum amb garanties i eficàcia jurídica.’

Un periodista de la Ser li pregunta: ‘Això vol dir acordat amb l’estat?’

I atenció a la resposta: ‘Si el president Puigdemont ha marcat una pauta fins al dia d’avui, no seré jo que anticipi coses, perquè si acceptés d’entrar en la lògica de què faríem no se sap quan, el mes de juliol de l’any que ve, o quan sigui, si la proposta que nosaltres defensem no tirés endavant, la nostra proposta perdria credibilitat. Un no surt el camp a perdre o a empatar, hi surt a guanyar, i demà demanarem a Puigdemont que surti amb la mateixa vocació perquè aquesta proposta de referèndum que ha fet, i fins i tot ha parlat de referèndum pactat, no sigui només una cosa per a treure-la a passejar, sinó perquè la defensi amb convicció, i perquè siguem capaços d’aplegar gent al voltant d’aquesta posició. No és una proposta per a fer-la avui i deixar-la demà passat. És per a mantenir-la sòlidament. M’ha semblat escoltar en Puigdemont alguns dels moments més lúcids d’Alex Salmond. Tots voldríem que les coses anessin més de pressa, però cal que tinguin efectes jurídics i polítics, i que l’endemà d’haver fet un referèndum i d’haver votat es pugui portar a la pràctica. I defugirem els adjectius.’

Puigdemont potser no tindrà ni el vot favorable ni l’abstenció de CSQP. En té prou amb el suport de la CUP per passar la qüestió de confiança, i això sembla encaminat. Però amb aquest discurs pot guanyar una cosa molt important: augmentar el gruix de diputats que van alhora en el procés, almenys fins al juliol. És important, perquè seran uns mesos d’una enorme turbulència a la política espanyola, amb un govern incert, si n’hi ha, i amb la previsió d’atacs per terra, mar i aire contra el procés.

El president aconsegueix d’introduir un número nou en l’equació, que ja ha apuntat en el discurs, quan ha dit: ‘De tot això, en podem parlar a fons i amb lleialtat, i en podem sortir beneficiats tots, fins i tot aquells que els fa tanta gràcia que exposi el que és la demanda de dos milions i mig de catalans, als quals segurament esperem servir algun dia. Perquè els recordo que la demanda d’un referèndum acordat no és del 48%, és del 60%. I, per tant, tots aquells que diuen que no es pot fer el referèndum perquè és del 48%, etcètera, si és d’un 60%, tampoc?’ El 60% i 83 diputats, i sense qüestionar el full de ruta. El canvi de to de Coscubiela és l’indicador que Puigdemont ha començat marcant un gol en el partit que ha començat ara i que durarà exactament un any. I amb l’equip rival desorientat perquè no té ni govern ni projecte.

Ací teniu el vídeo de la compareixença de Coscubiela: