10.11.2015 - 05:01
Els boscos i els arbres que els conformen són un dels grans símbols culturals de la humanitat (Peretó, 2000) i, conseqüentment, la major part de les civilitzacions se’ls han fet seus tot incorporant-los amb estima, consideració i respecte al propi imaginari col·lectiu, cercant, tal volta, la identificació, un referent explicatiu i convertint-los en un nou espai en atorgar-los qualitats i característiques que ultrapassen les pròpies, sense més fre ni aturador que el que la pròpia imaginació desenvolupa. Aquesta apropiació cultural dels arbres oscil·la des de l’exquisit acolliment gairebé maternal en la seva vessant més positiva, fins al lloc paorós on patir malvestats. En l’endemig d’aquests dos extrems, molts matisos, que han portat a recrear-hi rituals religiosos de característiques ben diverses a tall de meravelloses esglésies naturals i amb connexions que van del sobrenatural al misticisme. Els arbres són protagonistes de rituals iniciàtics com els del pas d’infant a l’edat adulta o aquells moments en els quals la vida dels humans adquireix dimensions peculiars que precisen condicions especials i úniques. Els boscos també han estat espai per a estades contemplatives on aprendre i comprendre dins i fora d’un mateix els perquès de realitats tangibles i intangibles.
Al llarg d’aquest article analitzarem el paper dels arbres com a símbol i com a imaginari de la societat en moments històrics concrets. A mena de tast que obri el desig d’endinsar-vos en un món fascinant per gaudir del color i l’olor d’una de les relacions més fructíferes, llargues, fidels i intenses de la història de la humanitat: la de les relacions entre natura i cultura.
Els orígens: Mesopotàmia
El primer arbre simbòlic que apareix en totes les religions que han nascut a redós de la Mediterrània és l’Arbre de la Vida i per trobar-ne la primera referència cal que ens remuntem al poema de l’heroi Gilgamesh i pouant en els seus orígens un bon xic més, cal retrocedir fins als contes sobre Gilgamesh escrits en sumeri, els quals foren redactats fa més de 5000 anys. Posteriorment, la tradició babilònica va elaborar un gran corpus sobre Gilgamesh que recollia algunes d’aquestes primitives narracions sumèries en dotze tauletes.
Malgrat que el text de la XI tauleta fa referència a una planta i no a un arbre, és el primer document en què s’associa la vida a una espècie vegetal i per aquest motiu creiem que es pot presentar com el clar precedent de l’Arbre de la Vida. En aquest episodi Gilgamesh s’adona de la seva gran fragilitat com a ésser humà i que indefectiblement està abocat a la mort. En assolir aquesta percepció amb nitidesa, decideix anar a buscar l’única persona que coneix que és immortal: Utanaphisti, personatge que en aquests relats és presentat com «l’únic ésser humà que havia sobreviscut al diluvi».
Per trobar-lo, el nostre heroi viatja fins les muntanyes bessones que se situen en el límit oriental del món habitat i, després de molts avatars, Gilgamesh finalment localitza Utanaphisti i li pregunta com s’ho ha fet per obtenir la immortalitat, ja que ell també desitja assolir aquesta important condició que entén que l’eleva per damunt de la seva pròpia fragilitat i, sobretot, per damunt de la de la resta d’humans. Aquest li explica que s’havia salvat del diluvi per un mer caprici diví, ja que un déu l’havia escollit a ell i, només a ell se li havia atorgat semblant privilegi. Ara bé, li revela l’existència d’una planta, situada al fons del mar, que no dóna la vida eterna, però que posseeix el poder de rejovenir.
Els arbres i els boscos en la mitologia grecollatina
Cuidats, venerats i protegits pels grecs i els romans, els boscos i els arbres són els primers llocs de culte (Gros de Beler, Marmiroli i Renouf, 2009) i el símbol que uneix els valors de la vida natural amb la humana.
Mirem-nos el valor mitològic d’alguns dels principals arbres mediterranis. Ho farem agrupant-los segons quin sigui el seu origen mitològic. Des d’aquest punt de vista ens apareixen dos grans grups clarament organitzats.
El primer grup és el format pels arbres consagrats als déus de l’Olimp i el segon el conformen els arbres que són el resultat de la metamorfosi de persones, sempre producte de la intervenció dels déus.
Vegem com l’olivera (Olea europaea) incorporà la sacralització que encara manté pel seu origen diví. Segons la mitologia grega (Graves, 1985), el primer rei d’Atenes dubtava de quin nom posar a la ciutat. Els déus Atenea i Posidó litigaven perquè fos el seu nom l’escollit i… cap dels dos cedia. Essent així, els déus de l’Olimp van decidir que qui oferís un millor present per a la humanitat guanyaria. Posidó va crear el cavall i Atenea, l’olivera. Els déus de l’Olimp van decidir a favor d’Atenea: la ciutat es va dir Atenes i en el recinte de l’Acròpolis, on es troba el Partenó, hi van plantar l’olivera d’Atenea. Des de llavors aquest arbre va estendre’s pels camps de tot Grècia honorant la deessa. Una altra mostra de la veneració dels grecs per l’olivera és que una branca d’olivera i un mussol, dos dels atributs d’Atenea, s’inclogueren a les monedes de l’antiga Grècia. Un altre fet relacionat amb la consideració de què gaudia l’olivera com a arbre sagrat era que l’oli d’oliva s’utilitzava per ungir reis i atletes i, a la vegada, les branques fulloses de les oliveres eren símbol d’abundància, glòria i pau; en conseqüència s’utilitzaven per coronar els vencedors dels jocs i les guerres, que ho rebien com un honor extraordinari.
Les narracions mitològiques són un esclat de molts dels desigs, passions, enveges i lluites que acompanyen els humans, però les protagonitzen uns déus que sovint litiguen per aconseguir reconeixements que, vistos amb els ulls dels humans contemporanis, poden fer somriure.
Pel que fa al segon grup d’arbres, el que tenen en comú és que són resultat de la metamorfosi, és a dir, de la transformació de persones en arbres. Prendrem com a exemple el llorer (Laurus nobilis), l’arbre consagrat a Apol·lo. Segons explica Ovidi a les Metamorfosis, el primer amor d’Apol·lo va ser Dafne, una nimfa dels arbres. Eros, trapella com era, va disparar dues fletxes, una rebutjava l’amor i l’altra el feia néixer. Així, la primera va encalçar Dafne i la segona, Apol·lo i el conflicte era servit. Apol·lo, perdudament enamorat, va perseguir Dafne i ella implorà ajuda al déu del riu Peneu, que, compadit, la convertí en llorer. Quan Apol·lo allargà les mans per agafar-la, va abraçar, davant de la seva desolació, la fusta del llorer. Fou així que Apol·lo proclamà que el llorer, per sempre més, seria el seu arbre i així, les corones de llorer cenyiren el front del poetes inspirats, dels vencedors, dels destacats…
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Josep Gordi i Serrat. Professor titular del departament de Geografia. Universitat de Girona.
Maria-Mercè Bruguera i Barbany. Filòloga, Mataró.
