El sentit cupaire del terme

Les diputades que abandonaran el grup parlamentari són en Josep Manuel, en Julià, en Ramon i l’Antonio.

I embolica que fa fort. Portar a l’extrem la transgressió gramatical i alhora titllar els insults de masclistes té alguna cosa de contradictori. Si et presentes sempre en femení, hauries de celebrar que se t’adrecin en femení, no? Sense voler ser cínic (i m’afanyo a dir-ho perquè veig que hi ha molta susceptibilitat: insultar per les xarxes em sembla no solament inútil, i covard si a més es fa amb pseudònim, sinó sobretot molt poc intel·ligent, per no dir estult): quan fas una llista d’injúries rebudes i conclous que ‘n’hi ha per a totes’, com saps que aquelles floretes anaven adreçades només a elles? Més ben dit, com saps que els qui ho llegim entendrem que en aquest cas et refereixes només a elles en el sentit patriarcal del terme i no pas a elles en el sentit cupaire?

Ja s’ha fet tota la sang del món, sobre aquesta qüestió, i no m’estranya. Perquè el ‘plié’ gramatical de l’ortodòxia de gènere s’ha convertit en una bola de neu. L’exemple més fresc: la convocatòria de la mani d’avui, per respondre a ‘l’onada d’insults, menyspreus i desqualificacions de la qual han estat objecte les dones militants…’ No les militants: les dones militants. Ja no n’hi ha prou amb l’article, perquè si ‘les diputades’ també són els diputats, ‘les militants’ també inclou… Quin serà el pròxim pas? ‘Les dones femenines’? No vull fer caricatura: als blocs em remeto, on ‘les dones de la CUP’ també són els homes de la CUP, i on hi ha apuntaments que acaben amb un “ho farem juntes”. Què voleu que us digui, a mi això no em sona gaire inclusiu ni eixamplador de la base social (i a sobre m’inquieta perquè em recorda les giragonses de l’’aparatchik’ ibèric per esquivar el terme ‘nació’, com aquesta última de ‘nacionalitats autonòmiques’ del fiscal Aguilar).

Si demanes transgressió, has de ser coherent. Coherent en la incoherència. Quan tu denuncies, com fa al seu bloc una de les dues noves diputades (en el sentit no marcat del mot), ‘les agressions contra les dones i/o totes les persones que no s’identifiquen com a homes’, estàs fent trampes. Fas trampes perquè aquesta tombarella semàntica no vol dir res però construeix una retòrica que tu pots girar sempre a favor teu; no és que no vulgui dir res, és que vol dir el que tu li voldràs fer dir segons la conveniència del moment; qualsevol comentari, qualsevol rèplica, qualsevol observació, la podràs acusar de masclista (o de patriarcal, un altre dels adjectius estrella) gràcies a aquest i/o que fas anar sempre en profit teu. I ja que parlem de prosa bloguística, una altra cosa que tampoc crec que eixampli gaire la base és afirmar que ‘les agressions que es donen en el marc de relacions de poder basades en l’estructura cognitiva i objectiva patriarcal són agressions masclistes’. Aquí la base social se t’asfixia abans de mitja frase; i la poca que arribi al final i ho entengui, conclourà que és una bertranada). El perill és evident: embolcallar una denúncia justa com és la violència contra elles amb tanta faramalla retòrica no fa sinó desactivar-la, perquè fatiga i desvia l’atenció, i al final acaba provocant l’efecte rebot. I us en dono una prova, en forma de pregunta-trampa: com és que les adolescents d’avui, crescudes i peixades en la més estricta correcció política i igualtat, si més no discursiva, de gènere, han masculinitzat el tradicional i enrotllat  ‘tia’ i s’engeguen ‘tio’ a tort i a dret?

(Parlant d’is-barra-os, a mi també em va descol·locar força la intervenció de la mestra d’educació infantil Neus Montaner a la famosa roda de premsa. No tant pels somriures i les rialletes, que segurament eren producte del nerviosisme del moment. No, com a lingüista em van amoïnar l’enunciació i la dicció, que no són circumstàncies conjunturals sinó ben instal·lades en l’idiolecte. As obertíssimes, ieisme, /qués/ sistemàticament tancats, interferències… La consellera Rigau estava desesperada per la qualitat lingüística de part del professorat, en el sentit funcionarial del terme, de primària. I si fossin la canalla, que els ho encomanen?)

I com que no tot són planys, acabo amb un clap clap. Per a l’altra Mireia, la Boya, per fer sentir l’aranès al ple. No solament pel que té de justícia històrica, sinó pel goig de veure la cara que faran aquells grans trilingües dels Ciudadanos.