El pregoner

L’Ajuntament de Barcelona ha convidat l’escriptor Javier Pérez Andújar a fer el pregó de la Mercè. La batllia té el dret de demanar aquest pregó a qui vulga, sense haver de donar-ne explicacions a ningú. Però, de la mateixa manera, els ciutadans tenim el dret, mentre esperem a escoltar el seu discurs, d’opinar sobre la tria. La de Pérez Andújar ha originat d’entrada una polèmica important amb referència al to i l’estil que fa servir en alguns llibres i articles quan parla de l’independentisme. Hi ha qui ha volgut veure en aquesta crítica un rebuig absolut a la seua persona i a la seua obra i qui fins i tot ha anat més enllà i vol presentar qualsevol crítica que li facen com un atac a la llibertat. La confusió és tan interessada com indecent i per això és bo de desfer-la.

El debat sobre els límits de la crítica i sobre el valor de l’estil en l’escriptura o l’oratòria són tan antics com la vida pública. Tothom té el dret de dir allò que vulga sobre qui vulga, en qualsevol moment i circumstància. Només faltaria. Però és precisament per això que tothom pot ser criticat i discutit. Que no hi ha preu sense torna.

Qui diu una cosa en públic, de manera automàtica, es fa responsable de l’opinió que els altres tenen sobre les seues paraules. Precisament perquè diu allò que vol, com vol i amb plena llibertat. Si la seua llibertat fos restringida i hagués de dedicar-se a la paràfrasi per explicar-se, aleshores els equívocs que es poguessen derivar de l’exercici mutilat de la seua llibertat servirien per a disculpar algunes interpretacions. Però no és pas el cas. En tot moment Pérez Andújar diu el que vol, per sort de tothom, i per tant les interpretacions sobre les seues idees són simplement transparents.

És més que provat que la crítica més dura es pot exercir amb la màxima elegància i també que la comparació barroera, l’astracanada, lleva valor a qualsevol afirmació. Pérez Andújar pot dir sobre els independentistes qualsevol cosa que li vinga al cap. Hi ha qui li paga per fer-ho i qui publica els seus escrits. I té un públic que l’escolta. Escriu bé i sap fer bé la seua feina. Coneix perfectament les giragonses de la gramàtica i té un envejable calaix de paraules en el seu cap. Pot ferir amb molta capacitat. Ara, ningú no pot demanar que la crítica que ell exerceix contra els qui pensem d’una manera determinada, només perquè pensem d’una manera determinada, no s’exercesca també contra ell. Especialment quan algunes de les comparacions que fa per molts de nosaltres són molt fora de lloc i se situen més en el terreny de l’insult que no en el del debat ideològic.

Pel que sé, Pérez Andújar no s’ha queixat mai dels qui el critiquen. Però sí que ho van fer ahir amb una certa passió alguns membres del consistori i molts seguidors de l’espai dels comuns. Es veu que troben espantós que es recorde –per exemple, que ho recorde jo– que aquesta persona ha comparat l’independentisme amb el règim iranià, una comparació que a parer meu sobrepassa el límit que aconsellarien la prudència i l’honradesa a l’hora de referir-te als altres. Ni estirant-la com el xiclet més mastegat, aquesta comparació no s’aguanta dreta. I em sembla que puc defensar amb tota tranquil·litat que per mi això és més un exabrupte que només cerca una desqualificació total i absoluta dels qui no pensen com ell que no pas un argument de debat. Què té el dret de fer-ho? I tant. Però això implica conseqüències.

Una de les quals és que el seu nomenament com a pregoner de la Mercè resulte polèmic, allà on no ho resultaria gens el nomenament d’un altre. La batllessa té el dret de fer el que vulga. I ningú no és ningú per a demanar que canvie la decisió. Però resulta molt hipòcrita nomenar una persona que ha escrit coses com aquestes i després escandalitzar-se o alarmar-se per les crítiques. Molts considerem que Pérez Andújar ha superat els límits raonables de la crítica política i s’ha deixat anar massa en l’expressió verbal. Potser perquè no ha valorat com és d’insultant aquesta expressió per a una bona part dels seus conciutadans. Si Pérez Andujar simplement escrivís en un diari o publicàs un llibre, no hi hauria raó per a fer pública la nostra discrepància. És la batllessa qui el posa en el disparador triant-lo precisament a ell per fer el pregó d’una festa major, que se suposa que és de tots i per a tots.

(Parèntesi final. Em sembla al·lucinant que alguna gent haja interpretat com una incongruència la meua crítica, pel fet que jo formava part del jurat del premi Ciutat de Barcelona que li va ser atorgat. Vaig formar part del jurat que li va premiar un treball periodístic excels, una magnífica crònica dels límits de la ciutat. I avui tornaria a votar igual com vaig votar aquell dia. Es mereixia aquell premi, sense cap mena de dubte.

En aquest sentit, em resulta increïble haver d’explicar que jo no vete ningú mai només pel que pensa d’una cosa determinada, sinó que procure mirar què fa en concret, la seua feina, i mire d’apreciar allò que em puga resultar interessant. I per això no em reca gens ni em sembla gens incongruent de premiar avui un treball d’algú i demà criticar-ne una opinió. Simplement perquè jo no crec que hi haja persones que sempre, sempre, són bones facen què facen i unes altres que sempre, sempre, són dolentes facen què facen. I als fets em remet. Ja sé que aquesta visió maniquea de la realitat alguns no la sabran evitar mai, però per ells fan. A mi que no m’emboliquen. Que jo no sóc com ells.)

[Si ens llegiu des de la web, a sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb que els subscriptors de VilaWeb participen de la redacció del diari i ajuden a fer-lo millor amb les seues crítiques. Si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]