El post-Brèxit que convé a Europa

A final d’agost, cinc prestigiosos analistes europeus vinculats al think-tank econòmic Bruegel van publicar el document «Europa després del Brexit: una proposta per a un partenariat continental».

Aquest ‘partenariat continental’ entre la Unió Europea i el Regne Unit –potser amb més països com ara Suïssa o Ucraïna– tindria un consell que proposaria esmenes a la legislació comunitària i regularia la immigració per la via de quotes, o sia, que restringiria la llibertat de moviments dels treballadors, que és una de les quatre llibertats fonamentals. En canvi, mantindria l’accés al Mercat Únic.

Això implicaria un canvi radical per a la Unió Europea, que fins avui s’ha mantingut ferma exigint les quatre llibertats fonamentals (de béns, treballadors, serveis i capital) en contrapartida a operar en peu d’igualtat al mercat més gran del món. Costa de veure per què els vint-i-set estats membres restants han d’acceptar de complicar encara més la presa de decisions comunitàries i permetre als britànics que tinguin els avantatges de la UE, sense cap cost. Seria premiar el Regne Unit pel Brexit i establir el precedent que acabaria dinamitant el projecte d’integració europea. Però encara em semblaria més greu la renúncia als nostres principis fundacionals al servei del nacionalisme anglès. Per quins set sous?

Si el Regne Unit –o, més aviat, a Anglaterra i Gal·les– es vol replegar en si mateix, limitant l’oferta de mà d’obra i, per tant, alentint el creixement econòmic; si es desentén de la responsabilitat de superar el retard econòmic de l’Europa de l’Est, subjugada pels soviètics durant més de quaranta anys; si es pensa que podrà ser sobirà anant sol pel món… hi té tot el dret. Tanmateix, que no esperi que la Unió Europea hi col·labori i, a sobre, es deixi parasitar.

Paradoxalment, antics països del bloc de l’Est, com ara Polònia, Hongria i Txèquia, que sovint han actuat d’euroscèptics frenant la integració europea aquests últims anys, són els principals damnificats per la mateixa actitud del Regne Unit –ara duta a les últimes conseqüències.

Els comunitaris ja tenim experiència amb una espècie de mini-Brexit. El febrer del 2014, Suïssa va aprovar un referèndum ‘contra la immigració en massa’ per restablir el sistema de quotes d’immigrants amb la UE que tenien abans del 2007. La Unió Europea fulminà aleshores els helvètics del seus estatus d’associat a Erasmus i al crucial programa septennal de cooperació científica Horitzó 2020, de 79.000 milions d’euros. Segons la llei nacional, el govern alpí té l’obligació d’aplicar el referèndum en tres anys, amb la qual cosa, si res no ho impedeix, el 2017 deixaran de ser vigents els acords bilaterals i Suïssa esdevindrà ‘país tercer’ en relació amb la UE. Fora d’un mercat de més de 500 milions de persones.

Lluny de cap ànim de venjança, la Unió Europea hauria de mantenir aquest capteniment amb el Regne Unit. No es pot permetre cap altra opció si vol sobreviure, i els anglesos ho acabaran entenent. ‘There is no free lunch’ –’no hi ha dinar de franc. O immigrants, o fora del Mercat Únic.

El vot del Brexit ha abocat el Regne Unit a una situació complicadíssima en múltiples esferes, com hem anat seguint: inestabilitat política, incertesa, tendències centrífugues a Escòcia i Irlanda del Nord, empitjorament dels indicadors econòmics. I, cosa que és molt més greu, auge dels atacs xenòfobs i racistes fins i tot amb resultat de mort.

La nova primera ministra Theresa May ha nomenat tres proponents del ‘Leave’ a llocs clau per a negociar la futura relació amb la Unió Europea: David Davis al capdavant d’un nou departament encarregat del Brexit, Liam Fox de ministre de Comerç Internacional i l’ínclit Boris Johnson de ministre d’Afers Estrangers. Amb el característic humor anglès, hi ha qui hi vol veure una decisió maquiavèl·lica de May: diuen que tots tres són tan incompetents, tan mals negociadors, que no aconseguiran mai cap acord post-Brexit acceptable per al Regne Unit.  I aleshores romandria a la UE.

Ni amb els diplomàtics més hàbils el Regne Unit no aconseguirà un acord post-Brexit millor que l’estatus que té ara. Que ho preguntin als extracomunitaris Noruega i Suïssa, que han d’aplicar la legislació del Mercat Únic sense votar-la, acceptar immigrants i contribuir al finançament de la Unió Europea.