03.11.2016 - 22:00
|
Actualització: 04.11.2016 - 14:12
El nomenament del cònsol honorari d’Israel a Barcelona fa nou mesos que resta pendent d’aprovar-se. Ara com ara, l’advocat José Antonio Sánchez Molina és el nom que hi ha damunt la taula, segons l’ambaixada d’Israel a Madrid. Però, afegeixen, el procés no s’ha tancat i oficialment encara no és el nou cònsol. ‘No és que estigui en suspens, és que falten alguns tràmits. Això és tot’, diu l’ambaixada israeliana. El nomenament del cònsol honorari té interès per a intuir quin paper exercirà Israel en el conflicte polític entre Espanya i Catalunya. De fet, no falta únicament el nom del nou cònsol, sinó també que el consolat honorari de Barcelona es torni a obrir. Israel hi havia tingut oficines, inaugurades el 1994, amb David Melul com a cònsol honorari, però van acabar tancant. Per tant, el nomenament del nou cònsol significaria que Israel tornaria a tenir seu a Barcelona. Això no tothom ho veu amb bons ulls, i el nom del candidat es mira amb lupa.
Si finalment Sánchez Molina és nomenat, seria cònsol honorari. Aquesta figura és de rang inferior a la de cònsol, però continuaria representant Israel, i el càrrec ha de ser aprovat per tots dos estats. Un cònsol honorari no té sou, i les funcions que pot fer en nom de l’estat són menors.
El possible nou cònsol, Sánchez Molina, és un advocat català, fill de Blanes. Es va llicenciar en dret per la UB (1985) i té un màster en direcció d’empreses a Esade (1987). Actualment porta aquest bufet , amb seu a Blanes i Barcelona, especialitzat en dret mercantil. S’hi pot llegir el seu currículum. És jueu per conversió. I, segons que ha pogut contrastar VilaWeb, va participar en una agressió ultra contra militants socialistes l’any 1979. VilaWeb ha contrastat la informació amb la víctima de l’agressió, amb un dels agressors i amb l’advocat que va portar el cas als tribunals. Tots confirmen la participació de Sánchez Molina però ell, en canvi, no ha volgut respondre a cap de les cinc trucades de VilaWeb per demanar-li la seva versió.
Els fets es remunten a les primeres eleccions municipals després de la mort de Franco, el 1979. Parla Joan Sureda, aleshores militant del PSC, ara advocat retirat: ‘Un grup nostre, del PSC, vam sortir a enganxar cartells electorals i el grup de Pere Olivella va rebre l’atac d’un grup. En Pere Olivella en va sortir lesionat. Porres i bastons, portaven, i li van pegar. Aquest noi, José Antonio Sánchez Molina, era un dels agressors. Després ens van explicar que la UCD havia pagat diners a tota aquesta gent jove de la ultradreta de Blanes, no sé si militants de Fuerza Nueva o no, perquè enganxessin cartells electorals de la UCD. Però no perquè ens peguessin. Això va ser cosa seva. Però no va passar d’aquí.’
Parla Pere Olivella, la víctima: ‘José Antonio Sánchez Molina era en aquest grup. Eren un grup de Fuerza Nueva. Portaven una porra i em van clavar cops de porra al cap. Que com és que me’n recordo? Doncs perquè ara Sánchez Molina és més famós que la Monyos! Té un despatx aquí a Blanes.’
I finalment parla un dels agressors, Pere Velasco, actualment policia local de Blanes. Pere Velasco afirma que Sánchez Molina era un d’ells i que ‘va ser un episodi de joventut. Dos eren militants de Fuerza Nueva, i dos no. No seré jo qui te’n doni els noms. Jo no me’n sento orgullós. I sí, és cert que UCD ens havia donat diners per penjar cartells. Recordo que érem joves i no hi va posar seny ningú. Han passat molts anys, per mi és aigua passada, i ja no hi tinc res a veure.’
El diari Los Sitios va informar dels fets en aquesta notícia. Fuerza Nueva va emetre un comunicat en què es desvinculava dels actes que alguns membres, individualment, poguessin haver fet. El cas va arribar als tribunals i el PSC va contractar els serveis de Joan Sureda, advocat del partit.
Parla Joan Sureda, advocat del PSC en el moment dels fets: ‘Vam anar al jutjat número 1 de Santa Coloma de Farners, perquè no hi havia jutjat a Blanes, aleshores. El pare de Sánchez Molina estava molt afectat. Era l’acomodador del cinema Marian, del poble. I ens va demanar si us plau que demanéssim una pena mínima, perquè el nano era molt jove i no sabia què es feia. I la pena va ser mínima, perquè tampoc no havia estat gaire important, allò que havia passat. Jo era militant, secretari local i advocat del partit. Sánchez Molina va estudiar la carrera de dret i el conec, sí. Té un despatx bastant important a Blanes. Després no s’ha significat gens, políticament.’
La comunitat jueva a Barcelona
La comunitat jueva a Barcelona viu amb interès aquest cas. Un dels membres més ben informats, que prefereix mantenir l’anonimat, ofereix context: ‘Sánchez Molina és un empresari i advocat fet a si mateix, i té molts diners. Molts. Ha fet contribucions importants a la comunitat jueva de la ciutat, i quan entra a la sinagoga la gent s’aixeca en senyal de respecte. El rabí baixa a saludar-lo. Políticament, no és amic dels nacionalistes catalans, no. Més aviat al revés. Ell arriba de la mà dels jueus sefardites, molts dels quals provenen del Marroc o de Ceuta. Molts van arribar a Barcelona l’any 1954, quan el Marroc els va expulsar. Franco els va ajudar, perquè eren sefardites, i en l’imaginari franquista això els feia espanyols. Que a Barcelona aquesta part de la comunitat sigui tan forta, i tan propera al PP, per a mi, com a jueu, i independentista, és un desastre i no ajuda a fer una comunitat oberta a la ciutat.’
La comunitat jueva a Barcelona també compta amb elements favorables al procés independentista català. El govern, des de l’època de Mas, ha tingut molta cura de les relacions amb el país hebreu. I és aquesta part de la comunitat jueva que veu el nomenament de Sánchez Molina com un desastre. Parla un altre membre, que vol restar en l’anonimat: ‘A Sánchez Molina jo li he sentit presumir del passat ultra, i això és intolerable. Intolerable. No em va agradar gens. Ara, us dic una cosa: Sánchez Molina no serà consol. Si n’ha sortit el nom a la premsa és justament per a cremar-lo. Per què us penseu que està en suspens, el tema? Perquè no es veu clar. L’escàndol del passat de Sánchez Molina, quan se sàpiga, serà l’excusa perfecta per a no obrir el consolat. Israel s’estima més situar-se en una certa neutralitat. Veurem com acaba.’
[Nota de la redacció: una primera versió d’aquest article contenia una dada incorrecta sobre Uriel Benguigui, que ha estat esborrada posteriorment. Demanem disculpes.]
