14.09.2016 - 22:00
Sempre he opinat que el debat és una mena de llevat que ajuda l’independentisme a créixer. I ho continuo pensant. Quan ho dic, normalment penso en el debat sobre com serà la Catalunya independent i com es poden millorar tantes coses que demanen una actuació ràpida i sobirana. Crec que aquesta mena de debats són enriquidors i acosten la idea d’estat lliure a la gent, el fan palpable i real.
En canvi, hi ha debats que s’han de fer amb més mesura i càlcul. Per exemple, els debats tècnico-polítics propis del ‘processisme’. Perquè tant processisme és estirar per aquí com estirar per allà i acabar tots plegats encallats en un com que deixa enrere el què i el per què. Aquesta classe de debats dels més addictes al procés, ple de retrets i de desconfiances, refreda i allunya la gent. És un debat que s’ha de poder fer, però no se’n pot abusar.
El 28 i 29 d’aquest mes veurem si la cosa va endavant amb força o si continuem encallats en debats d’aquesta segona mena. La qüestió de confiança va ser una jugada arriscada però valenta del president Puigdemont. I sembla que li pot sortir bé. I quan se sàpiga si la cosa rutlla, amb empenta i més ben coordinada, la nova preocupació només pot ser una: serem capaços d’aguantar i defensar la independència?
Si la majoria independentista és sòlida, el juny o el juliol de l’any que ve s’aprovarà una llei que porta un nom molt lleig (‘transitorietat jurídica’), però que en qualsevol país normal s’anomenaria llei d’independència o llei constituent. I tot allò que hem vist fins ara, totes aquestes impugnacions judicials i amenaces d’inhabilitació, ens semblarà que són pessigolles. Quan el parlament aprovi aquesta llei, ningú no pot endevinar què vindrà després. Perquè tota la força de l’estat espanyol s’abatrà damunt nostre sense misericòrdia. I serà en aquell moment que es decidirà si serem un país independent o no.
Aguantarà el moviment independentista? Sabrà aprofitar la força de l’atac ferotge de l’estat espanyol per guanyar suport, com faria un bon judoka? O molta gent s’espantarà? S’haurà sabut explicar prou bé que aquest període incert és una inversió per a un futur molt millor que el present? La mobilització dels cinc últims Onze de Setembre s’haurà de repetir probablement sense tanta festa ni tanta coreografia. Estarem preparats? L’ANC i Òmnium hauran previst bé aquests ‘escenaris gandhians’ (Junqueras dixit)? Aleshores la cosa no consistirà pas a posar-se samarretes ni a alçar punts o fletxes. Ens discutirem sobre la següent ‘pantalla democràtica’? (quines paraulotes que ens inventem)
Aquesta és i ha de ser d’ara endavant la gran preocupació de l’independentisme si vol tenir cap opció d’èxit. Perquè qui es pensi que això serà fàcil i que algú ens regalarà res, que hi reflexioni seriosament. La nova missió hauria de ser no convertir el tram final en un SMI (Sidral Multilateral d’Independència). La independència, com l’autodeterminació, no es compra ni es regala, sinó que s’exerceix i es defensa. Amb un somriure, però també amb dents i urpes.
