20.03.2017 - 22:00
|
Actualització: 20.03.2017 - 22:01
M’arriben magnífiques notícies musicals del País Valencià: el grup Zoo publica Raval, el seu segon disc, que es posarà a la venda divendres, dia 24.
Ho valoro com una bona notícia, perquè em sembla que ara mateix al País Valencià hi ha dos grups –Zoo i Aspencat– que ocupen la primera línia de l’excel·lència. De fet, aniria més enllà encara, perquè crec que aquests dos grups els podem situar entre els cinc o sis de més interès que ara mateix tenim en l’àmbit de totes les terres de parla catalana.
Els Zoo, que els agrada definir-se com un ‘col·lectiu musical valencià’, ja ens varen sorprendre fa tres anys amb un debut d’impacte, el disc Tempestes vénen del sud. Un debut molt sòlid que justificava plenament l’expectació desfermada per aquest nou treball que ara tot just veu la llum.
El crit radical, marca de la casa, a la resistència del poble valencià i al respecte a la seva identitat torna a ser, amb algun grau més d’intensitat en relació amb el disc anterior, la línia mestra de Raval. I tot servit amb una música contundent en què els aires de rap, reggae i ritmes tropicals s’enganxen a qui els escolta des del primer contacte.
El primer dels onze talls del disc, el que li dóna nom, acaba amb una estrofa carregada de vigor que anuncia el que ens espera a la resta: ‘Plenets de pols i de pors,/ buidets de pau i de glòria/ vam cultivar un verger deliciós/ al raval de la història.’ A continuació trobem ‘El cap per avall’, una referència que s’entén de seguida tot just escoltant els dos primers versos de la lletra: ‘Vam sobreviure a l’incendi,/ vam fer-li front al gegant…’
Però sens dubte crec que el punt culminant de Raval és ‘La mestra’, un magnífic homenatge a Marifé Arroyo, que entre el 1974 i el 1982 va engegar a Barx (la Safor) un projecte d’escola popular, democràtica i valenciana que va acabar com el rosari de l’aurora (i que, de fet, es pot interpretar com un símbol de l’accidentada transició democràtica al País Valencià).
Marifé Arroyo va voler introduir un component de normalitat en un entorn que no ho era gens, de normal, i que per tant va ser tallat de soca-rel per la intolerància i, cosa que és pitjor, per l’autoodi miserable dels que haurien d’haver-se sentit més involucrats en el projecte.
Inspirada clarament en el llibre La mestra (editat per 3 i 4 l’any 1995 i reeditat per Bromera el 2010), escrit per Víctor Gómez Labrado, membre d’aquell mític equip de mestres de Barx, la gent de Zoo ret homenatge a tot el que aquella experiència va significar de llavor de futur i alhora de risc en aquell present encara fosc: ‘Quin gust sentir-la parlar,/ si del carrer i el corral és l’ama./ I ara hi ha un poble que brama/ en un idioma proscrit.’
Als Zoo, com deia abans, se’ls entén tot. I per si en quedava encara cap dubte, el tall que va a continuació de ‘La mestra’ és titula ‘Dilo en castellano’ i comença dient coses com: ‘Una medalla per a la Verge Maria,/ un àngel de la guarda en cada comissaria,/ l’esperit sant empara la policia/ que dispara mangueres d’aigua beneïda.’
Raval s’acaba amb la mateixa força amb que obria el foc… i amb una cançó que es titula ‘Correfoc’. Una cançó que en la darrera estrofa resumeix molt bé el que podríem dir que és la filosofia d’aquest ‘col·lectiu musical valencià’ amb tantes coses a reivindicar: ‘En la meua boca un correfoc…/ Ni furtant-nos els somnis/ ni cremant la trinxera…/ ni amb la llei, ni el tricorni/ ni amb presons ni cavernes/ callaran a la fera.’
I per acabar de fer-vos una idea de quin pa s’hi dóna a can Zoo, vegeu i escolteu el clip acabat d’estrenar de ‘La mestra’:
