El moment més delicat és ara

Possiblement, ara és quan cal més til·la. Perquè cal continuar endavant sense caure en les provocacions barroeres que plantegen els qui ja saben que no poden guanyar. Els dies que resten seran intensos, plens de paranys, d’argúcies, de trampes, de mentides, de crits i de numerets. Però hi serem allà. On sempre. Ara ja no ens poden afeblir. L’increment de la seua violència de tota mena només evidencia la seua feblesa. I hem començat l’esprint final. Encetem els darrers 65 dies fins el final de setembre. I sembla que totes les jugades estan previstes.

Estem en alerta total, hi som tots plegats, tenim un doctorat de 7 anys, estem entrenats, sabem que ens manifestarem perquè ja tenim l’hàbit de fer-ho, aquest any l’onze de setembre será el mès nombrós i reixit, a la meva família ja hem format 4 grups de 5 persones cadascun segons logística de l’ANC, coneixem com actúen perquè ho hem vist a les cloacas de interior, no tenim por, mantenim l’alegria i la il·lusió d’una llibertat ja a tocar, tindrem referéndum i el guanyarem, ànims a tots. I no patiu que vàren fer el mateix quan van anar perdent les colònies, no en saben més, tenint tota la força de l’estat ells ho perdran toti nosaltres tindrem un estat nou que necessitem per convertir-nos en la Dinamarca del Sur.

És així, Vicent.
Aquest primer trimestre del 2017 es va acabar la revolució dels somriures. Ja havia fet, i molt bé, la seva feina. Engrescar la classe mitjana perquè un projecte il·lusionant comencés a caminar. Però el projecte era, és massa ambiciós i rupturista per desenvolupar-se i ser dut a terme només amb somriures i bona voluntat. Des dels darrers mesos ha calgut estratègia, prudència, un punt d’agressivitat per esdevenir la revolució dels coratges.
Ha calgut una dotzena, potser més, de governants amb els dallonses ben posats per situar-se al capdavant i anar rebent les invectives sinistres espanyoles. Honor a qui va desbrossar el camí i va rebre les primeres fuetades. Continua havent-hi una sèrie de dirigents que, en sentir el caliu del nostre voluntarisme quotidià , s’han conjurat a arriscar-se en nom de tots. Honor als qui ara continuent rebent la injustícia de les lleis espanyoles. Com bé diu l’editorial, la fortalesa, la confiança, el pacte de sang entre germans ha de mantenir-se. Ja vindran les eleccions fraticides. Ara toquen les complicitats fraternals. Estem a tocar.

Qui es podia imaginar, just després de les consultes sobiranistes de 2009, 2010, quan tot a l’ample del territori, referents periodístics com en Partal, o bé voluntaris anònims del CCN, d’Omnium, abans fins i tot de la constitució d’ANC, trepitjaven el país, i amb les seves raons ben exposades, un projector, una pantalla, i una audiència entre incrèdula i emocionada, anaven consolidant el missatge sobiranista de manera planera , tranquil·la, i poc a poc inexorable. Qui s’ho podia imaginar ? Quina enveja que vivíem en sentir els detalls sobre els dies previs i posteriors a la declaració d’independència d’Eslovènia, d’Estonia, Letonia i Lituania ! Bé, tot això va anar obrint consciències, cohesionant les gents, reduint la por, convocant motius inajornables. Va engrescar la gent fins a límits increïbles, estratosfèrics, estructurats en una quantitat de 2.000.000 de votants favorables a l’estat propi.
En termes d’expedició de muntanya va suposar una fortalesa enorme per assolir sense massa dificultat el primer camp base. Ara això ja és història. Uns anys després hem conquerit l’altitud vertiginosa del darrer camp base. Ens queda assaltar el cim. Es nota el vertigen dels darrers metres i dels darrers dies. No sé si resulta el més difícil -deunidó la dificultat d’arribar a l’últim camp base havent convençut un 30% dels electors “moderats” per afegir-los al 20% dels “radicals”- però si es converteix en el més exigent. No ens podem permetre no fer el cim. I el cim és celebrar un referèndum contrastat, vindicable, definitiu. És el que provoca terror a l’espanyolisme. Haver d’acceptar no ja el resultat independentista si és dona, sinó haver de constatar que Catalunya no és , ni es comporta, “com una comunidad autònoma més”, ni fa cas a les amenaces centralistes, ni es conforma amb res que no sigui la bilateral·litat amb l’estat espanyol. Un temor doble. El missatge imperial, d’hidalguia, d’orgull unionista és esquerdat , de nou, per Catalunya. La pèrdua segura de recursos que havien aconseguit per dret de conquesta els fa baixar uns esgraons més en la seva condició mediocre. Per tant, els més conscients d’entre ells s’adonen que tot el seu projecte uniformista ha fracassat, un cop més. Aquest és el gran terror espanyolista. I compte, que quan hi ha por cerval, les reaccions poden ser terriblement agressives.

Tornem al pacte de ferro entre Junqueras i Puigdemont. Si ells, i el que representen no fallen, no crec que “nosaltres” fallem. En termes muntanyencs , els dos polítics han de fer els darrers metres fins al pic. Nosaltres els garantirem l’oxigen, l’avituallament, els estris i la roba de recanvi. Però ells han de resistir els darrers vents glaçadors.
En termes futbolístics anem guanyant la final per 2-1 i queden deu minuts. No es pot fallar. Concentració màxima. Tots sabem que si el rival empata, la pròrroga se’ns farà molt costa amunt, i l’àrbitre ens anirà en contra i ens pitarà un penal injust perquè perdem el trofeu. Però si els 90′ s’acaben amb la nostra victòria…
La raó seixanta-sisena per votar independència és la necessitat de que aquest cop, al segle XXI, en democràcia i sense guerra, hem de guanyar, de fet recuperar, el que històricament des del segle XV hem perdut en complots autoritaris, en guerres, en cops d’estat. Abans que en un dues, tres generacions els estats d’Europa vagin diluïnt-se en una federació supranacional, i -esperem que no- en unes comissions executives encara més allunyades de la sobirania popular, abans d’aquests problemes importants, hem de resoldre el problema urgent, que és tenir presència pròpia amb veu i vot, per defensar els nostres interessos, que es troben a la intempèrie en no ser representats eficaçment per l’estat del qual ara depenem. Ens hi va la supervivència nacional en els seus aspectes socials, culturals i econòmics. Disculpeu la llargada del text, en el qual no hi ha escrit gairebé res de nou que no sabèssim o que no intuíssim.

Ja fa temps que l’esdevenir del procés d’independència fins la proclamació, depèn de nosaltres. Abans podia haver algun dubte dels que comanden, jo per optimista de mena no en vaig tenir mai, tot i entendre que gent en tingues, però avui ja no cap cap dubte sobre ells. Ara certament els que començarem tot plegat ho hem de tancar, no podem fallar.
Però dit això, el moment clau vindrà després de la proclamació. Llavors qualsevol detall farà saltar tot per l’aire o fer-nos accelerar fins a la meta, serà la batalla final i ací que haurem d’estar fins de veritat.

Estem on estem per a nostra persistència i resistència i com que sabem què ens hi estem jugant continuarem treballant durament amb la nostra tenacitat fins a la victòria. Ara que s’acosten les agressions espanyoles més fortes, hem d’estar més units que mai sabent que compartim el mateix objectiu i que lla nostra república només depèn de nosaltres, facin el que facin el enemics del nostre poble que són tant allà com aquí. Fora mandra i fora excuses, la militància per la llibertat ha d’estar a punt per actuar on sigui i quan sigui fins al final. Ara queden poques setmanes pel referèndum i hem de fer un últim esforç i estar amatents als missatges del nostre govern i parlament i també de les societat civil sobiranista de l’AMI, Òmnium Cultural i l’ANC. Amatents per sortir al carrer quan calgui i mantenir-s’hi si cal. També estaria bé fer un 11 de setembre clamorós que sortís a tota els diaris del món i per tant insto tothom a apuntar-se als trams assignats: https://si.assemblea.cat/index.php/ca/inscripcions

En reunions d’amics i/o familiars, acostumo a contestar comentaris porucs o brometes cíniques sobre el procés. L’altre dia, en un restaurant, estava entre una colla d’amics, i un d’ells amb gest despectiu va dir que el referèndum no es podria dur a terme, perquè seria il·legal. Aquest comentari em va encendre i li vaig fotre un discurs argumentant el perquè allò era una tonteria. Allò era il·legal segons les lleis que s’han estat preparant durant tota la puta “transición”, que no era altre cosa que la darrera gran traició dels feixistes contra Catalunya. Per acabar el discurs, vaig dir la famosa frase de Thomas Jefferson: “Quan la llei es torna injusta, desobeir-la es torna una obligació”.
Acabat de dir aixó, una cambrera joveneta que estava per allà al voltant, em va venir a felicitar i fent el signe de victòria em va dir a l’orella: “Molt bé, nano”. Jo, “el nano” tinc 67 anys, i mai m’havia passat una cosa així, i menys en un restaurant que ho te tot menys algun simbol català. Vaig pensar que era important que la gent del carrer haguem perdut les estúpides precaucions d’abans. Jo de parlar del procés en públic i a viva veu, i la cambrera de felicitar-me davant de tothom.

Gràcies Vicent, gràcies per fer que cada dia hi hagi un bri d’esperança i d’ànims en les teves editorials. Que sàpigues que una de les meves feines, (com la de molts dels que anomenes,dels joans, joseps, albas, julies, peps, vicenç etcc…) és la de fe arribar els teus ànims i les teves lletres a tots els meus coneguts, a tots aquells que treballem dia a dia per aconseguir que la nostra Catalunya esdevingui un país lliure.
També vull que siguis conscient, que la teva feina és imprescindible per molts, i que seria molt mes complicat el dia a dia sense el suport de les teves paraules. Gràcies

Indignació. Si be fa ja molt de temps que no paro atenciò al discurs nacionalista espanyol, amplificat per els altaveus de la “meseta”, per contra no puc evitar sortir de polleguera amb les falses soflames dels nacionalistes espanyols residents al nostre pais. Bàsicament, perque ells viuen i veuen la realitat quotidiana que els seus discursos distorsionen fins un punt irreal. I ja entenc que ells no llegeixen, ni veuen, ni escolten res que no vingui dels seus, però al carrer, a la feina, amb amics i coneguts no hi han mitjans manipuladors d’aquesta realitat. És només fruit de la seva ment covadonguesca, superba, excloent, inculta, espanyola? Ni tan sols entenen que són uns inadaptats masoquistes. Qué hi fas aquí si no soportes res que olori a català? Jo n’estic segur que no podría viure a Espanya. Perque tampoc els soporto. Per qué no van a viure la seva “hidalgura” amb els seus? Si és de sentit comù. I a més, hem fan perdre el somriure. Cinics, prepotents, sense arguments ni motius per ser-ho, orgullosos de la seva incultura, destructius per on trepitjen… Sent plenament conscient de les catastròfiques consequències d’una hipotètica victòria del no, sapiguen que ho acceptarem amb el cap cot i la mirada en les maletes… I a l’inrevés?
Il.lusió. En veure el canvi de mentalitat, la determinació persistent, la movilitzaciò constant, el parlar i parlar fent pinya, del nostre poble. Per fi. Desprès de tants i tants anys… Emociò profunda, mitg retinguda esperant l’esclat definitiu… m’agrada el símil de la muntanya, del futbol o el que volgueu, jo utilitzo el dels castellers, que trobo ens identifica perfectament com a poble: hem fet la pinya i el folre, anem pujant pisos per assolir la catedral dels castells… la canalla és amunt i… l’enxaneta porta un SI.