El moment és d’una veritable emergència

Crec que no som conscients fins a quin punt vivim un moment d’emergència a tot Europa. Durant dècades, des del final de la Segona Guerra Mundial, Europa ha treballat molt per crear un espai de pau, llibertat i confort, que agradés als europeus, que fos un referent mundial i que resultàs atractiu als nostres veïns. No ha estat gens senzill i el resultat és evidentment molt imperfecte. Però contemplar què passa aquestes darreres setmanes i veure on ens pot dur simplement espanta. Espanta molt.

Ahir l’extrema dreta va obtenir un resultat extraordinari a les eleccions alemanyes. Dir-ne preocupant és dir poc. És un resultat que esborrona. Cap societat no ha treballat tant com l’alemanya, durant anys i anys, per eradicar la xenofòbia, el racisme i la intolerància. La culpa que arrossegaven per allò que havien fet durant el nazisme semblava una vacuna eficaç. Però tot se n’ha anat en orri en cosa de setmanes. La cancellera Merkel va prendre una decisió coratjosa i digna arran del problema dels refugiats: va decidir d’obrir les fronteres, i ho ha pagat car. L’ascens d’Alternativa per Alemanya, propulsada per la repulsa als refugiats i el racisme, és una notícia pèssima, molt anguniejant.

Sobretot perquè la causa, en bona part, és que Europa ha deixat Merkel tota sola. Alemanya ha intentat una aproximació als refugiats que no ha seguit pràcticament ningú més. I això li ha fet mal. És esfereïdor d’observar com els països europeus s’han desentès totalment dels refugiats i han mirat d’evitar la seua responsabilitat. És terrible de veure com la Unió Europea es manifesta incapaç d’obligar els estats a fer les polítiques que caldria. Enfront d’un problema greu, realment molt greu, simplement hem vist desfer-se la solidaritat europea i alçar-se murs. Un murs que són contra els refugiats, però que, com es va veure ahir a Alemanya, esdevenen murs també contra Europa mateix. Schengen avui és col·lapsat amb sis estats que han restablert unes fronteres que havien desaparegut. I la pitjor de totes: l’Europa que els pares fundadors van voler que tingués una clara voluntat ètica de no repetir segons quines escenes ha fallat miserablement. Les imatges dels camps de refugiats a la frontera macedònia són insuportables per a qui tinga una sensibilitat mínima. L’acord amb Turquia és una vergonya. I la violació dels drets dels refugiats i de la llei internacional només es pot qualificar de miserable.

Europa, per tot plegat, viu un moment d’emergència i no podem amagar-ne ni un minut més l’extrema gravetat. Ve de lluny, és cert, i no té solució fàcil si les institucions europees continuen fent com fan. Açò és el resultat de l’Europa que ha forçat mig continent a l’austeritat i la pobresa mentre engreixava els bancs; l’Europa que no ha sabut establir mecanismes democràtics de governança de la Unió i ha trencat l’equilibri institucional en favor dels estats egoistes; l’Europa altiva que no escolta ni els seus ciutadans ni vol saber res de les reclamacions democràtiques. Però això que vivim arran de la crisi dels refugiats és el pitjor malson polític que podíem imaginar. I a l’horitzó, amb fronteres tancades, xenofòbia, ascens de l’extrema dreta, referèndum britànic i paràlisi a Brussel·les, s’hi albiren unes nuvolades negres, negres, com no n’havíem vistes mai la gent que vam nàixer després de la guerra…