El meu heroi, Jordi Carbonell

El 10 de juliol del 2010, com tanta gent més, vaig acudir a la manifestació en protesta per la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya i m’hi vaig trobar al costat de Jordi Carbonell. Ell anava amb un dels seus fills, que portava el pare en una cadira de rodes. Carbonell feia ja anys que tenia una salut fràgil. Però això no va evitar que en el moment que es va posar en marxa la capçalera Jordi Carbonell es posés dempeus i fes uns quants passos abans de tornar a deixar-se caure a la cadira. Molts dels qui érem allà, al seu costat i honorats per la seua presència, ens vam mirar amb els ulls vidriosos. Tots érem conscients de l’esforç, un més, que aquell home havia fet aquell dia per a caminar, una vegada més i com sempre, al costat del seu poble.

La dignitat, l’orgull i la fermesa de Jordi Carbonell són llegendàries. Molt poca gent hauria gosat negar-se a parlar en castellà a la tenebrosa comissaria de la Via Laietana, encara en ple i dur franquisme. I ell ho va fer. Poca gent hauria gosat aquell primer 11 de setembre de la transició, el del Sant Boi, advertir a la classe política catalana que no foren prudents perquè això els podia convertir en traïdors. I ell ho va fer des de la tribuna d’oradors en una de les intervencions més recordades de la nostra vida política. Pocs polítics catalans han denunciat amb tanta intensitat i sempre, no ara sinó sempre, la pervivència del franquisme a través de l’anomenada transició, això que avui es veu tant i tant clar.

Jordi Carbonell era el meu heroi. Perquè era valent però temerari no. Perquè era insubornablement d’esquerres i no era cap dogmàtic. Perquè el seu país eren els Països Catalans, i això no ho oblidava mai ni sota cap circumstància. Perquè era capaç de dubtar i d’expressar en públic els seus dubtes, sense vergonya i demostrant una honradesa intel·lectual demolidora. Perquè sempre va ser fidel a la seua gent, al seu partit, Nacionalistes d’Esquerres i Esquerra Republicana de Catalunya, als seus amics, als seus col·legues. Perquè era un home important que servia a la política i no un home que necessités la política per a ser important.

Però sobretot Jordi Carbonell era el meu heroi perquè mai, ni en les circumstàncies més difícils, allà quan la independència era una utopia molt més que llunyana, no va dubtar que aquest país un dia seria un estat lliure de gent lliure. Saber això, haver-li-ho sentit dir, és l’única cosa que avui em consola de l’enorme pena que tinc perquè Jordi Carbonell i de Ballester haja mort sense arribar a veure amb els seus ulls sempre brillants la república per la qual va lluitar intensament tota la seua vida. La república que vull i espere que sàpiga honorar-lo com es mereix.