El magraner

[Les] flamejants magranes
que, ben ferides, llencen un xàfec de robins.
Josep Carner

El magraner sembla ser originari de les costes de la mar Càspia, planes de l’Iran i muntanyes del Kurdistan i l’Afganistan, on, en els llocs rocallosos, creix silvestre. D’allí, els fenicis en van estendre el conreu per les costes de la Mediterrània. En algunes tombes d’Egipte s’han trobat restes d’aquest fruit, que era considerat un símbol de l’amor i de la fecunditat. L’arbre estava consagrat a la deessa Rimmel a Síria i a Afrodita a Grècia. Els fenicis van conrear-lo concretament al voltant de la ciutat de Cartago i així fou com els romans li donaren el nom de «poma de Cartago» (Malum punicum). Després trobem que Columela li dóna el nom deMalum granatum, o poma de grans, d’on vindrà el nom de les veus romàniques: en català magrana, en italià melagrana, en francès grenade, en castellà granada i en anglès li diran pome-granate.

El magraner és un arbre o arbust dens, més o menys espinós, de fulles oposades i lluents. Floreix a principi de l’estiu, amb flors solitàries, grosses i molt vistoses. Al llarg d’aquesta estació, l’ovari madura en cadascuna d’aquestes flors fins donar, a la tardor, una magrana. És un fruit gros, de forma globosa, que quan madura es bada de manera irregular. Està envoltat d’una pell que va del color verd fins al rosat i el vermell, després de passar pel groc. Els grans es troben distribuïts sobre diverses placentes, cadascuna de les quals correspon a un carpel. Tots els grans són de l’espècie anomenada balàustia, és a dir, que tenen la part externa sucosa i la interior seca, la qual cosa es fa notar una mica a l’hora de menjar-ne.

Actualment, el cultiu del magraner s’ha refugiat als horts del palmerar d’Elx i a la comarca del Baix Segura, on es localitzen la major part de les 2.300 hectàrees que l’agricultura valenciana li dedica. Als darrers anys, a Califòrnia (EUA), a les zones de Fresno i Tulari, es van fer grans plantacions que en aquests moments ja exporten la seua producció arreu del món.

Entre nosaltres, a la resta de comarques valencianes, la fruita dels vells magraners queda cada vegada més a dalt dels arbres perquè ja no hi ha gent que se l’estime. Tampoc queden llauradors d’aquells que procuraven menjar magranes en el temps de llaurar perquè creien que donaven força per a portar l’esteva. Pocs recorden les virtuts del magraner, entre les quals era molt assenyalada aquella que deia que les arrels bullides donaven un beuratge que, prenent-lo en dejú, era molt eficient per a expulsar del cos els cucs intestinals com la tènia o solitària. La corfa i els carpels interns del fruit silvestre exerceixen també una acció semblant. Altres propietats, com aquella d’utilitzar el suc de la magrana silvestre per curar les afeccions de gola o preparar un deliciós refresc anomenat granadina, solament són memòria en apartats racons del món actual.

Octubre era considerat com el mes de les mangranes i codonys al Camp de Túria. Les classes de magranes de la comarca són: mollars de València, blanques o del gra, negres i agres. Les millors són les mollars, que tenen els grans rojos i són les més dolces; les del gra o del pinyol tenen els grans blanquinosos i les negres no són tan dolces. En la fira de Sant Miquel de Llíria, abans, les parades de magranes eren cosa típica, no debades l’horta vella de Llíria estava plena de magraners. Però a les terres de muntanya, com és la vall d’Olocau, el costum deia que les magranes s’havien de començar a collir després de la festa de Sant Francesc –el 4 d’octubre–, ja que a partir d’aquest dia són més dolces:

Per Sant Francesc,
la magrana dolça és.

A l’horta vella dels pobles de les muntanyes costaneres valencianes encara podem trobar alguns magraners més que centenaris. A Olocau, abans de l’entrada del taronger, totes les hortetes morisques del voltant de la vila tenien el seu magraner i codonyer, el fruit dels quals podia guardar-se per a l’hivern. Aquesta abundància va donar peu a una cançó dels llirians que deia:

En el poble d’Olocau
enguany no correran bous,
que hi ha hagut mala collita
de mangranes i codonys.
(Sanchis Guarner, 1983)

Quan arribaven les festes d’octubre, que a Olocau eren les festes majors de l’any, en el dinar d’aquell dia no faltaven en les postres les magranes. Preparar-les era moltes vegades tasca dels infants. Hi ha dues maneres de desgranar-les: a poc a poc, gra a gra, i de pas anar menjant-ne alguns; o tallar la magrana per la meitat i després pegar-li amorosament amb la maçadel morter sobre la corfa perquè vagen caient els grans al fons del morter; però aquesta recollida de grans en deixa molts malmesos. A mi sempre m’ha agradat més la primera –anar llevant el tel que guarda com una placenta cada carpel de grans i després anar desgranant-la. És com una mena de tècnica que ens descobreix el complex món que forma el cos del fruit. Una vegada els grans són nets, es preparen de diverses maneres, però generalment posant-los unes cullerades de sucre pel damunt. Nosaltres, a casa, a més del sucre solem posar-los un poquet de vi ranci. Altres hi posen una mica de mistela i és una meravella. Ara, he llegit Bernat Capó, que diu que amb nata també fan bona mescla.

A Mallorca, amb les magranes agres solen preparar una salsa per acompanyar el rostit de Nadal. Per digerir els torrons de Nadal també es recomana unes postres on les magranes són l’element principal: desgraneu les magranes i afegiu-los un bon suc de taronja, un parell de cullerades de sucre i una branca de canyella, ho poseu en una fruitera en la nevera i ho serviu fresc.

Sabeu quants grans té una magrana? Els heu comptat alguna vegada?

Llig l’article sencer a la web de Mètode.

Ferran Zurriaga i Agustí. Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria.

Què és Mètode?