El Macba, a la picota un altre cop?

No conec cap museu del món que tingui una història tan anòmala com el Macba: en vint anys tres directors de quatre van sortir precipitadament del centre; això mateix va passar amb uns quants comissaris interns; episodis coneguts de censura de peces relacionades amb la monarquia espanyola; ingerències polítiques a tota hora; un funcionament poc transparent a causa de les servituds que exigeixen els membres de la Fundació Macba; un litigi judicial encara no resolt per l’acomiadament d’alts càrrecs artístics arran de l’escàndol ocorregut amb l’exposició ‘La bèstia i el sobirà’; i, com si això fos poca cosa, una relació no gaire harmònica fins ara amb el sectors artístic, cultural i educatiu autòctons, amb excepcions, és clar.

I, malgrat això, tinc la impressió que mai ningú no n’ha fet sang. Tots sabem que la societat catalana s’ha de fer seu el museu, apoderar-se’n, malgrat les estructures rígides i els silencis de la institució. Fa uns mesos, jo mateix (perdoneu-me la referència, però vull deixar clar que hauria preferit no haver d’escriure aquest article) vaig publicar que havíem rebut el nomenament de Ferran Barenblit  amb il·lusió davant de les catàstrofes ocorregudes els darrers temps al museu.

I què passa, ara? La cosa és que el Macba ha programat d’aquí a unes setmanes una exposició dedicada a l’artista Akram Zaatari que ha de comissariar, ni més ni menys, Bartomeu Marí, el director que va exercir el seu poder despòticament aviat farà dos anys. Faig memòria: el març del 2015 va saltar la notícia que Marí suspenia la inauguració de la mostra ‘La bèstia i el sobirà’ (una coproducció amb el Württembergischer Kunstverein de Stuttgart). El motiu que ell al·legava era que els comissaris de l’exposició, dos per part catalana i dos per part alemanya, no havien acceptat de retirar una peça que ell considerava impròpia, encara que, sorprenentment, l’obra sempre havia estat integrada en el projecte. La peça en qüestió, ho deveu recordar, mostrava el vell monarca espanyol Juan Carlos sodomitzat per una activista boliviana. D’aquí venia el problema: no que la peça en qüestió fos millor o pitjor, sinó que un museu que sempre ha fet bandera de l’art com a espai de llibertat havia posat un límit, una frontera règia. El museu com a espai crític era una gran mentida: la monarquia espanyola cada vegada és més desprestigiada, però al Macba això no s’havia de visualitzar. Finalment, Bartomeu Marí va rectificar, l’exposició es va obrir al públic i ell va dimitir per bé que, abans, va fer l’últim ‘favor’ a la institució: despatxar Paul Preciado i Valentín Roma, els dos comissaris de l’exposició per part catalana.

Arran d’aquells fets, el Macba va convertir-se en un focus de disbauxa (els enemics de l’art contemporani, que ho són de tot l’art, van sortir de les clavegueres tertulianes a donar lliçons) i va ser també la riota als cercles internacionals. I ara, en comptes de posar un vel sobre la història tan recent del museu (l’acomiadament de Preciado i Roma encara és als jutjats), en comptes de deixar un temps llarg per a la redempció del personatge, com passa a la narrativa clàssica, es recupera la figura de Bartomeu Marí com si no hagués passat res, com si no hagués dimitit, com si no hagués volgut impedir l’exercici de llibertat d’uns artistes, d’uns comissaris i d’un públic. El rostre d’estupefacció, si no de pena, amb què et quedes és difícil de dissimular.

Havia pensat redactar aquest escrit en forma de preguntes. Preguntar a Bartomeu Marí per què accepta o promou aquest retorn precipitat al museu que va dirigir, si no li fa falta, si va trobar feina de seguida al museu d’art contemporani de Seül; preguntar si no hi ha cap més especialista al món que pogués comissariar una exposició de Zaatari; preguntar a l’alcaldessa Colau com pot justificar l’ajuntament aquesta exposició si els comuns van ser l’única formació política (l’única!) que va pronunciar-se immediatament per la llibertat d’expressió i contra la censura quan va passar tot allò. Però no vull fer preguntes perquè em fa l’efecte que les respostes serien administratives, funcionarials. O, pitjor i tot, em fa por que alguns col·legues de dins del museu arribin a afirmar, ni que sigui amb la boca petita, que no passa res, que és normal de recuperar la figura de Marí, ja, i rescabalar-lo d’aquells episodis tan lamentables.

En comptes de preguntes, em permeto de fer una petita reflexió. Sobre tots els temes poden buscar-se arguments en un sentit o en un altre. La retòrica et permet d’arribar a llocs impensables, només cal fixar-se en les argúcies verbals d’alguns polítics (l’última, la degenerada al·lusió d’Albiol al nazisme). Però hi ha moments en què es fa certa la frase ‘La veritat és concreta’, que diuen que Bertold Brecht tenia penjada a la cambra on treballava. I aquí la veritat només té dues explicacions: o la Fundació Macba, amb conspicus monàrquics al capdavant, continua exercint un poder desmesurat directament o indirecta sobre el dia a dia del museu i ha de pagar favors pel que va passar fa dos anys; o encara és pitjor: que definitivament és mentida que aquell museu sigui un espai de llibertat.

Jo, si no hi ha cap rectificació, protestaré pacíficament i no assistiré a la inauguració d’aquella exposició. No sóc ningú, ja ho sé, però tinc la impressió que alguns col·legues m’entendran i fins i tot pot ser que em facin costat. Perquè la veritat és concreta i la censura no ha de ser mai oblidada, encara menys premiada. Dos anys després, mantenim plena memòria d’aquella infàmia.