El fracàs

Començarem per aquí: jo ja no sóc espanyol. No. Digui el que digui el meu dni, el passaport o la Caixa. Vull dir que ara mateix el “procés” que estic vivint, personalment, és la transició de l’antiga, vetusta, nacionalitat administrativa espanyola cap a la plena, oficial, reconeguda, esperançadora, identitat catalana. Un procés lent, de vegades tortuós, costerut. Un procés que no té tornada. Un procés que trigarà més o menys, o encara més, a arribar a terme, que viurà acceleracions i pauses. Però que només pot acabar bé. És a dir, que no pot acabar de cap altra manera. Perquè continuarà mentre jo sigui viu. Ras i curt. Per això no puc contemplar-ne el fracàs. El final. La rendició.

Des d’aquestes premisses, ja deveu suposar que les paraules de David Bonvehí que es van filtrar fa uns dies no em facin ni fred ni calor. Vull dir que no entenc per què s’hi fa tant de rebombori. Ell, amb la seva gent, que parli del que vulgui i com vulgui parlar-ne (ara, la pròxima vegada, potser que es trobin en un lloc que no sigui tan públic…). Només faltaria.

No sé –ni ganes– si va intervenir ningú després d’ell per debatre sobre aquells diversos escenaris amb què especulava. Si jo hagués estat en aquella taula, cosa ben poc probable, o fins i tot en alguna altra taula d’El Vermell de Manresa, em veig aixecant-me i discutint-li, com ho fan els amics, el plantejament d’arrel: si tan maldades anaven que l’atzucac fos que fos, certament, un fracàs, el pas següent seria, per força, aixecar-se i continuar, tornar a començar si voleu, defensant el dret a l’autodeterminació i l’aposta per la independència. No retirar-se vergonyantment com qui s’equivoca i no ho vol reconèixer. Sinó perseverar-hi.

Potser és el que esperava, en Bonvehí, que algú li repliqués en aquests termes. Com, comptat i debatut, ho va fer l’endemà el conseller Santi Vila (ell, ni més ni menys, i ja ho veieu: aquesta vegada ha estat com si em tragués les paraules de la boca): l’autonomisme és mort. I és clar que és mort, penso jo. Ara, si algun partit dels de casa encara el vol defensar, i n’hi ha que ho fan, és ben lliure de fer-ho: cadascú pensa com pensa i tria la manera de suïcidar-se que més li escau. Tornar a l’autonomisme sí que seria cosa de fracassats. De pusil·lànimes. Així ho veig, i em sap greu pels amics que ho farien i encara més pels que ho fan: a aquestes alçades defensar l’autonomisme és com tenir l’ànima escarransida.

Per això em sorprèn i em desconcerta que s’hi hagi fet tants escarafalls, amb això que va dir el Bonvehí, que ja es veu que no és el que vol ni ho desitja. I que els nostres tornin a llençar-se els plats pel cap en comptes de concentrar-se a driblar els entrebancs, i a fer-se costat, i a continuar cap al cim, ara que ja deu ser una mica més a la vora. Evidentment: qui hagi filtrat l’enregistrament no treballa a favor nostre, sinó que ens va en contra. Tant si és d’Esquerra com si no és d’enlloc. Com tots els mitjans que com qui diu no parlen d’altra cosa, i es pregunten i pregunten en quina mesura la “filtració” afectarà el “procés”, i hi fan safareig forçant a parlar-ne tothom que conviden i després recargolen les paraules de tots ells per anar eixamplant l’escletxa.

Deu ser això, avui per avui, l’autonomisme. Aquesta incapacitat de veure-hi més enllà del marc legal actual, tan estretó i depassat per la realitat que trontolla a cada pas. Aquesta necessitat de referir-ho tot als esquemes d’on venim. Aquesta dèria d’anar fent enquestes d’intenció de vot en unes eleccions autonòmiques, per posar-ne l’exemple que toca. Qui s’hi deixi arrossegar sí que haurà fracassat.

En canvi, els que ja fa temps que no som espanyols no desfarem el camí que hem fet. No ens hi arrossegaran. Però ens costarà d’acceptar que ens facin perdre gaire estona més el temps.