13.06.2016 - 22:00
|
Actualització: 14.06.2016 - 01:44
La matança d’Orlando ha posat en relleu moltes coses. Ha posat en relleu que els Estats Units són un país estrany, on una persona pot ser vigilada per l’FBI i al mateix temps pot comprar armes de guerra a la cantonada sense que ningú li pregunte res. La combinació entre les obsessions de l’Associació Nacional del Rifle, que defensa un suposat dret de tenir i portar armes, i les de l’anomenat Estat Islàmic van pel camí de portar Amèrica a una situació insostenible.
La matança d’Orlando ha posat en relleu també el problema evident que impliquen a qualsevol indret del món les interpretacions extremistes, rigorosistes, dels llibres religiosos. En aquest cas de l’Alcorà. Això no vol dir que hom puga acusar de l’assassinat els 1.600 milions de musulmans, com si tots fossen una mateixa cosa. I no és la religió la causa de l’odi. Però el problema és indubtable i defugir-lo no treu cap a res.
La matança d’Orlando també ha posat en relleu que això que alguns en diuen ‘terrorisme islàmic’ no és tant un conflicte tradicional entre països, nacions o blocs, com un conflicte civil, intern, nascut i desenvolupat en les societats occidentals. No són sirians els qui ataquen París ni l’autor de la matança d’Orlando. Mirar-se tot això que passa només amb els ulls de la geopolítica del segle XX és no entendre com ha canviat el món.
Però la matança d’Orlando, sobretot, ha posat en relleu la persistència i la profunditat de l’homofòbia. Encara. Els cinquanta morts van ser morts perquè eren homes que estimaven homes i es reunien en un local per fer-ho. Però sobretot perquè l’assassí es considerava amb el dret no solament de jutjar la seua forma de vida, sinó de destruir-la.
En un món com el nostre, que corre a una velocitat increïble, ens hem acostumat a veure com conviuen els drets més avançats amb els individus més retrògrads. I la convivència, per això, no és fàcil. Però si bé és cert que no entendrem el món on vivim si menystenim la por que alguns senten a dins, també és cert que no serem dignes si no defensem per damunt de tot el dret de cadascú de ser allò que vulga ser, d’estimar com vulga i de no sentir-se amenaçat només perquè un altre el percep com un ésser diferent. I això val tant ací, com a Orlando com a Catar.
