El cèlebre discurs de Jordi Carbonell a la Diada de Sant Boi del 1976

L’11 de setembre de 1976 es va fer la primera diada nacional de Catalunya després de la mort de Franco. Tanmateix, el governador civil va impedir que es fes a Barcelona, com s’havia previst, i es va traslladar a Sant Boi de Llobregat. Els oradors que van intervenir-hi foren Miquel Roca i Junyent, membre del Consell de Forces Polítiques; Octavi Saltor; i Jordi Carbonell, mort el 22 d’agost proppassat, en nom de l’Assemblea de Catalunya.

Tot seguit podeu llegir el discurs de Jordi Carbonell durant aquell acte unitari de Sant Boi del 1976. La Cadena Ser en va recuperar l’enregistrament dels arxius de Ràdio Barcelona. Hi ha una frase atribuïda a Carbonell que ha passat a la història: ‘Que la prudència no ens faci traïdors.’ Però –tal com es pot comprovar en la transcripció– no la pronuncià exactament així. ‘Som intransigents en la nostra moderadíssima posició, perquè no volem que la prudència ens faci traïdors’, va declarar:

«Parlo en nom de l’Assemblea de Catalunya, que és avui el poble de Catalunya en lluita pacífica per les llibertats polítiques i nacionals. No parla un polític, no parla un intel·lectual, no parla un català qualsevol que sigui, parleu tots vosaltres amb la vostra presència. Amb la vostra presència multitudinària, veu atronadora, molt més important que les paraules eloqüents i que les teories perfectes. Tu, poble de Catalunya, un dia vençut, un altre dia humiliat, quasi sempre perseguit de fa més de dos segles, però mai no doblegat, irreductible en la teva voluntat de viure lliure i de crear-te una vida nova, neta, solidària, constructiva i pacífica per als teus fills. Car les aspiracions constants de la teva història, del teu present i del teu futur són treball, democràcia i llibertat. Per aconseguir-les no has estalviat –ni estalvies– esforç ni sacrificis. Des de la fosca desolada de l’exili, el president Companys, que moriria màrtir, va dir: ‘Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer.’

[El públic crida a favor de l’Assemblea de Catalunya i l’orador els correspon amb el mateix crit des del faristol:] Visca l’Assemblea de Catalunya! Visca l’Assemblea de Catalunya!

Encara ens cal lluitar i potser també sofrir, però som aquí per afirmar que s’acosta l’hora de la victòria. Una victòria que no serà el resultat de la violència i de l’hàbil maniobra dels qui són a dalt, sinó de la puixança que ve de baix, de la força incontenible de la nostra consciència i de la nostra voluntat de poble.

Per això has escollit de manifestar-te fent ús d’un dret conquerit amb sofrences i que sostenim amb fe aquesta Diada de l’Onze de Setembre. Una Diada esdevinguda nacional, no pas per cap designi d’uns savis ni per cap decisió dels poderosos, sinó per l’adhesió any rere any de les masses populars, com enguany de tots nosaltres. Perquè tots nosaltres, que ens sentim poble, hem vist clar que l’exemple d’aquells que estaven disposats a morir, dels qui moriren fa avui 262 anys, ens va ensenyar que també calia que ens preparéssim per a viure.

[Se sent un tall en l’enregistrament, probablement per escurçar els aplaudiments del públic.]

És cert que el desenllaç de la lluita va comportar el pitjor desastre que un país pot sofrir: la pèrdua de l’estat propi, la desaparició de la llibertat política, la destrucció de les institucions democràtiques, l’inici de la repressió legal contra l’ús de la llengua pròpia, la mediatització de l’economia. És cert que la violència venjativa dels vencedors va assolir extrems de crueltat inconcebibles. Només un exemple: el cap del general Moragues, un dels defensors de la ciutat, després de l’execució, fou penjat dins d’una gàbia al Portal de Mar de Barcelona durant dotze llarguíssims anys d’humiliació i oprobi.

Tanmateix, si les derrotes solen crear frustració i esperit de venjança, si l’odi sol crear odi i la violència sol crear violència, el nostre poble ha estat una excepció. De l’Onze de Setembre, la intuïció popular no n’ha conservat ni la frustració de la derrota ni l’odi i la violència subsegüents. N’ha copsat només l’esperit que va donar sentit a la lluita, l’esperit unitari, l’esperit democràtic, l’esperit de llibertat, l’esperit de solidaritat. Allò que hi havia de constructiu i de perenne en els objectius d’aquella resistència.

No és que la unitat fos absoluta. Hi havia aleshores, com hi ha avui, catalans que avantposaven els seus interessos particulars o de grup als interessos generals. Hi va haver el 1714, com en els temps moderns, qui va cooperar amb l’enemic i qui va desertar. No hem de crear mites que després són fàcilment utilitzats, com el mite que tot el que és català és bo. Això senzillament no és cert i alguns se n’aprofiten. Però avui com aleshores podem cridar ben fort que la immensa majoria del nostre poble és fidel a mil anys d’història i a la seva realitat nacional present. Això sí, ara com aleshores, en la unitat d’aquesta majoria on caben fins i tot els dèbils que un dia van desertar i els errats que un dia no van saber veure clarament on era el lloc de lluita, no hi caben els qui han anat contra la seva terra per defensar uns interessos egoistes, no hi caben els qui creuen que defensar Catalunya és defensar llurs privilegis.

La unitat d’avui és el resultat del compromís de forces que, tot i tenir en alguns casos objectius divergents a llarg termini, coincideixen en l’objectiu immediat de la lluita contra l’opressió i la dictadura. Aquest compromís l’Assemblea de Catalunya l’ha resumit en els seus quatre punts programàtics, terreny d’acord mínim per sota del qual qualsevol proposta de pacte seria una befa.

L’amnistia general per als presos i els exiliats polítics és una exigència absoluta si volem que el clima de pau substitueixi el clima de violència, si volem que els problemes tinguin solucions polítiques fruit de la llibertat democràtica i no de la coacció. Que no siguin admesos els escrúpols farisaics a atorgar l’amnistia als qui han usat la violència contra la violència –un camí que nosaltres no hem seguit–: aquells qui avui la volen negar als altres se l’atorgaren ells mateixos al final de la guerra quan amnistiaren tota mena d’actes comesos contra la República. Amnistia, doncs, sense exclusions.

L’esperit democràtic és una tradició secular catalana. El nostre poble ha estat sempre contrari a l’autoritarisme, partidari de la presència popular al govern. N’ha estat partidari i ho ha portat a la pràctica tant com ha pogut. La dinàmica interna de la societat catalana ha tingut, malgrat els condicionaments imposats per les circumstàncies històriques, una constant democràtica, una resultant progressista. Malauradament, l’Onze de Setembre de 1714 no és l’única vegada que aquesta dinàmica interna de la nostra societat ha estat esclafada des de fora per la violència. Avui encara patim les conseqüències d’una altra desfeta semblant.

Però ja hem dit que el poble català ha estat vençut però no doblegat. I després de cada derrota l’esperit democràtic hi ha ressorgit amb més força. Si avui ens reunim és perquè, després de quasi quaranta anys d’autoritarisme i de repressió, l’esperit democràtic torna a manifestar-se més viu que mai, un esperit democràtic veritable i profund. Tal com diu el punt dos de l’Assemblea, les llibertats democràtiques han de garantir l’accés efectiu del poble al poder econòmic i polític. És a dir, no en tenim prou amb un simulacre de llibertats democràtiques. No en tenim prou que només ens deixin parlar i després tot continuï igual. No volem les llibertats només pels privilegiats perquè continuïn els abusos. No volem que ens rentin la cara amb un drap brut. Volem democràcia real! Volem democràcia real que permeti els interessos populars de fer-se valer dins d’una pluralitat d’opcions polítiques. No volem reforma, volem ruptura per establir l’ordre veritable, l’ordre democràtic!

I en aquesta democràcia autèntica hi participaran no solament els descendents dels llinatges fa temps establerts en el país, sinó que també hi participaran aquells que han vingut a treballar-hi de fa poc i que volen formar-ne part. Llur esforç contribueix al progrés de la nostra terra comuna. Una terra que és de tots i que ja dels temps més reculats de la història quan era un lloc de pas ha estat així mateix terra de barreja. Aquesta és la seva originalitat, l’originalitat de la barreja. Per això, com a través dels segles, els nouvinguts són benvinguts, són nous catalans.

I ho sou no solament perquè heu aportat una feina, sinó també i sobretot perquè heu aportat una gran solidaritat. Foragitats contra la vostra voluntat de la terra on heu nascut, us heu sentit solidaris d’un poble perseguit, heu sentit la persecució com una fiblada en la vostra pròpia pell. I en la persecució heu adquirit la consciència de catalans. Sou molt més catalans vosaltres, que parleu una altra llengua però que davant la negativa de l’Ajuntament de Barcelona a afavorir l’ensenyament del català us heu rebel·lat als barris i a les comarques, heu pres el problema com a propi i heu entès com una discriminació allò que realment ho era. Molt més catalans que no pas els regidors botiflers de cognoms catalaníssims que van dir ‘no’ a la llengua dels seus pares, dels seus fills i dels seus compatriotes.

Els drets dels qui teniu uns costums, una tradició i una llengua diferents seran respectats i protegits com ho foren en temps de la Generalitat i igual com vosaltres heu respectat i defensat els drets i la llengua de Catalunya en aquests anys negres de persecució. Tenim pau i convivència perquè tenim consciència de pertànyer per naixença o per adopció a un mateix poble. Aquesta pau i aquesta convivència són el nostre orgull i la nostra victòria. Orgull i victòria de tots, nous i vells. I lluitarem aferrissadament contra tothom qui voldrà dividir-nos i trencar i destruir el nostre futur comú de pau que ha estat, és i volem que continuï essent exemple davant del món.

La Diada d’avui no és solament la Diada de la solidaritat interna. És també la de la solidaritat amb els altres pobles de l’estat espanyol. Els catalans del 1714 ja proclamaven que la seva lluita era per les llibertats de tots els altres pobles de la península. Ho va repetir Francesc Macià en les seves grans proclames. Francesc Macià, el 14 d’abril de 1931 i el 9 de novembre de 1932. Nosaltres ho tornem a proclamar ben alt interpretant el punt quart de l’Assemblea. El nostre poble és solidari de tots els altres pobles de l’estat espanyol avui com sempre.

Aquesta actitud de poble a poble neix de la consciència popular, amb sinceritat i amb cortesia, amb moderació però amb fermesa, diguem ben fort perquè tothom ho senti: Catalunya és solidària amb tots, amb les llibertats de tots els qui també se solidaritzin amb les nostres llibertats. Però la solidaritat és un concepte de dues direccions, d’anar i tornar. Que no pretenguin cap, diguem-ho també ben fort, cap mena de suport per part nostra aquells qui ens neguen d’entrada el pa i la sal, aquells que consideren que nosaltres som matèria negociable però ells no. Visca la solidaritat dels pobles de l’estat espanyol, dels pobles d’Europa, dels pobles del món! [La gent de la plaça respon al crit: Visca!] I avui que es compleixen tres anys de l’enderrocament de la democràcia xilena i de l’assassinat del president Allende, volem expressar especialment la nostra solidaritat amb el poble xilè i amb la seva lluita per la democràcia i per la llibertat.

El nivell mínim de la nostra llibertat col·lectiva, l’Assemblea l’ha concretat en el tercer dels seus punts redactat l’any 1971 amb una precisió i un sentit de futur que ara ens admira. Textualment diu: ‘El restabliment provisional de les institucions i els principis configurats a l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats –les democràtiques– a Catalunya i com a via per a arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació.’ Aquesta és exactament, ni més ni menys, la nostra posició col·lectiva unitària.

Això que demanem avui –’les institucions i els principis de l’Estatut de 1932’– no és tot el que voldríem, no és el que teníem el 1714. Pràcticament totes les organitzacions polítiques i els grups de base de l’Assemblea volem més del que ens donava aquell estatut retallat i atorgat del 1932. Però som pràctics i constructius. Demanem poc perquè sabem que l’accés a la democràcia és difícil. Hi ha ningú que pugui dir que venim amb noves exigències? No! Moderadament, prudentment, només demanem que ens tornin allò que ens van prendre el 1939. Molts pensen que som massa moderats; el nostre poble és moderat. Ara, som intransigents en la nostra moderadíssima posició perquè no volem que la prudència ens faci traïdors. Els qui estan acostumats a actuar amb la contundència i amb la duresa que els permet la força que no s’equivoquin: moderació no és feblesa.

El manifest per la ruptura, peça mestra de la nostra política d’avui, explicita en el terreny concret què entenem que volen dir els quatre punts de l’Assemblea. No tinc temps de llegir-lo sencer, però sí que en llegiré els dos paràgrafs finals: ‘Qualsevol negociació per la ruptura ha de comportar explícitament l’exigència d’un període constituent garantit mitjançant la formació d’un govern provisional a nivell de l’estat que permeti per la sobirania popular la lliure configuració de les seves institucions. Per a Catalunya, aquestes exigències es concreten en el restabliment provisional de les institucions i els principis configurats en l’Estatut de 1932 com a via per a arribar al ple exercici de l’autodeterminació i en l’existència d’un govern provisional de la Generalitat en el mateix moment de la ruptura’.

I acabaré dient en nom de l’Assemblea de Catalunya:

Catalans vells i nous! Catalans units en la nostra consciència comuna!

Llibertats! Amnistia! Estatut d’autonomia! Visca Catalunya!»

[El públic crida: ‘Visca l’Assemblea de Catalunya!’]

Sant Boi, 11 de setembre de 1976

[Tot i que l’enregistrament de Ràdio Barcelona té alguns talls, s’ha pogut recuperar el text complet de la intervenció de Carbonell perquè va ser publicat l’endemà al diari Avui.]