El dia que vaig entendre per què no vivia en un estat de dret

9 de juliol de 1992, al matí. Falten quinze dies perquè una fletxa encesa inauguri els Jocs Olímpics de Barcelona. Al cap dels anys, entenc que el simbolisme de la fletxa potser va més enllà de l’esport. Des del dia 29 de juny, que van ser empresonades set persones acusades de ser de Terra Lliure, les detencions no paren. Només tenen un punt en comú, la majoria són d’independentistes o de gent que en algun moment ha tingut relació amb independentistes. Se’ls emporten a Madrid. A tots els apliquen la llei antiterrorista. Després sabrem que molts els torturaran de la manera més salvatge perquè declarin allò que no són o que no han fet. Com a Guantánamo, com a Abu Ghraib: la banyera, la bossa, corrents elèctrics, cops de tota mena. Des de les primeres detencions, la majoria dels diaris i televisions no en parlen. Ja n’hi ha vint-i-nou, la policia els agafa sense miraments. Si no hi ha ningú a casa se’ls enduen sense deixar rastre. Segrest? Tant els fa. Tenen setanta-dues hores d’impunitat que la llei antiterrorista els atorga per fer el que vulguin amb els presos, com després malauradament es confirmarà. La informació arriba confusa i en forma de por. Les detencions són a banda i banda de la Sénia: Vic, Manresa, Girona, València, Barcelona. Les detencions, les ordena el jutge Garzón.

Tot això omple el meu cervell mentre agafo el tren per anar d’Arenys de Mar a Barcelona. D’ençà que la policia va entrar, fa tres dies, a la redacció del Temps, on faig de cap de redacció, per venir a buscar l’Oriol Malló, tot s’ha tornat negre. Fullejo els diaris, mentre per la finestra el mar esdevé miratge d’una calma inexistent. Els ulls se’m claven en un titular: ‘Operación necesaria‘. És l’editorial d’El País. El llegeixo. Ploro. Ni la mort del pare ni el naixement de la meva primera filla no em canviaran tant com aquest editorial. Són paraules premeditadament infames, malèvoles, mentides que justifiquen sense vergonya detencions i tortures a innocents. Ho fan sense escrúpols. Justifiquen allò que és injustificable. No ho copio. Val més que ho llegiu. Diuen que cal evitar l’esperpent. Barbaritats com les portades de l’11-M les han pogudes esborrar. Aquesta no. És allà, com a testimoni que les paraules s’esquitxen de sang. En aquest diari, no és ara que s’han begut l’enteniment, com alguns volen fer creure. Sempre han actuat deliberadament per defensar quan ha calgut l’estat espanyol i les raons d’estat. Les llàgrimes d’aquell moment són de ràbia i d’impotència. Sé que menteixen, però la majoria dels ciutadans que seuen al meu vagó de tren se’ls creuen a ells. Constato que no visc en un estat de dret i que una determinada premsa és còmplice d’aquesta situació de disfressa democràtica.

Els dies passen. Són massa detencions i la gent es comença a moure. El silenci espès que –gairebé com un exorcisme– causa la paraula ‘terrorista’ comença a trencar-se. Aquell ‘alguna cosa deuen haver fet’, que els primers dies et rebotava als morros com a senyal d’indiferència, de rentar-se’n les mans, va desapareixent. Malgrat el silenci oficial, la informació traspassa el cercle d’amics i coneguts. La inquietud s’estén. Alsius trenca el silenci a TV3. El Palau de la Música s’omple de gent. La veritat s’escampa. No la poden engabiar.

Tants anys després, vint-i-cinc, encara em sobta que quan Garzón ve a Barcelona l’entrevistin, per exemple, barrejant el Barça i les tortures amb escenografia de somriures. Hi ha fronteres que si es traspassen fan mal. Deixar que aquest individu vagi disfressat de progre, sabent que va mirar cap a un altre costat mentre es torturava gent que hi havia sota la seva tutela no és banal. Em costa de pair, això, i moltes coses més.

Ho confesso: no he fet net. No he oblidat ni els silencis ni les complicitats amb què volien amagar les tortures. Oblidar no serveix de res si les ferides no es guareixen i cicatritzen. I per guarir s’ha de netejar la ferida. Una manera de fer-ho des del periodisme és posar sobre la taula com determinats mitjans amb comportaments poc ètics van afavorir tot allò que va passar. Lamentablement, n’hi va haver massa. Els més visibles: les represàlies a Catalunya Ràdio contra Jordi Vendrell i ‘L’orquestra’, instigades per Jordi Garcia-Soler en nom dels socialistes, fins a aconseguir de suprimir el programa;  la vulneració de l’ètica periodística amb editorials com el d’El País o la utilització fastigosa que va fer Xavier Rius (aleshores Javier Tejedor) a La Vanguardia. També ens queda el record càlid del suport de molta gent, que a mi se’m representa amb la imatge de Pere Gimferrer venint cada dia al Temps a preguntar per l’Oriol Malló, o amb l’article de Manuel Vicent o el manifest signat per centenars de periodistes –amb la presència d’una quinzena d’El País. Tot plegat ens ha de prevenir perquè no torni a passar i perquè no ens confonguem amb el transvestisme polític d’algun periodista que busca el recer del nou poder festejant amb l’independentisme.

Per sort, aquella sensació que vaig tenir al tren d’impotència, de veure que determinats mitjans tenien la credibilitat que no es mereixien, ara ja no la tindria. En aquests vint-i-cinc anys ens hem fet forts i algunes màscares han caigut. Però, els paranys hi són igualment. Per això és important de no oblidar. Potser, ben mirat, val més no acabar de fer net.