16.09.2016 - 22:00
El passat dissabte, 10.000 catalans es van manifestar a Perpinyà en favor de que la denominació “Pays Catalan” sigui inclosa en el nom de la nova macroregió. Els manifestants demanaven el reconeixement de la personalitat de la Catalunya del Nord, evitant així que la catalanitat sigui diluïda en el nou mapa regional.
Un nom amb polèmica
La manifestació en defensa de la catalanitat pot suposar un punt d’inflexió davant la poca receptivitat de la presidenta del Consell Regional, Carole Delga. La presidenta només va tenir en compte que la proposta “Occitanie” va ser la més votada a la regió, sense tenir en compte l’especificat de la Catalunya del Nord, que va votar massivament per l’opció que incloïa el terme “Pays Catalan” (60%). Però en representar el 8% de la població de la regió va ser una opció minoritària en el conjunt, en canvi “Occitanie” va obtenir un suport mínim als Pirineus Orientals (4%).
Aquest fet ha portat al Consell departamental a votar per unanimitat una moció en favor d’afegir “Pays Catalan” al nom de la regió. El departament també ha donat suport en la seva totalitat a un recurs contenciós ciutadà que es presentarà al Consell d’Estat (última instància de la jurisdicció administrativa). Cal destacar que tant al departament, la regió, com a l’estat, hi ha una majoria socialista. Per tant, la demanda catalana va més enllà dels partits.
La iniciativa del recurs contenciós ha estat promoguda pel col·lectiu Recurs Ciutadà, encapçalat pel geògraf Joan Becat i l’ex diputada socialista Renée Soum, que consideren que s’hauria d’afegir “Pays Catalan” ja que el terme Occitània el consideren discriminatori, ja que només fa referència a una llengua i una cultura, quan la regió en té dues. A més, per altres motius, com defectes de forma en la consulta (només es podia votar si es tenia mòbil francès).
Cal destacar que País Català, no és ni una demanda nacionalista, a diferència del terme Catalunya, que pot sonar massa “agressiu” per a les autoritats franceses. Sinó que és d’ús comú per referir-se al territori i ho trobem en regions franceses sense demandes regionalistes com el País del Loira.
Davant el conflicte obert, el govern francès podria escollir l’1 d’octubre un nom basat en la geografia i no pas en la identitat. Aquest nom podria ser “Pyrénées-Méditerranée”, la segona opció més votada a la Catalunya del Nord i defensada per l’alcalde de Perpinyà, Jean-Marc Pujol, així com empresaris que rebutgen qualsevol referència a territoris, història, llengües o cultures.
Més enllà de la denominació
La poca sensibilitat del nou govern regional cap a les demandes catalanes agreugen el fet que de que les decisions polítiques es prenen cada cop més lluny de Perpinyà. Aquest fet pot provocar que l’administració, amb una Catalunya del Nord més minoritzada, ignori cada cop més que vol i necessita el territori.
Els principals organitzadors de la manifestació, més enllà de la denominació de la regió, proposen una institucions pròpies per al territori, que siguin les encarregades de gestionar el país, seguint el model de Còrsega o el País Basc.
La plataforma “Oui au Pays Catalan”, liderada per la secció nord-catalana de CDC, en veu del seu president Jordi Vera, considera que els departaments seran desposseïts de les seves competències i finalment desapareixeran. Per evitar-ho, consideren necessari un suport popular fort que porti a unes institucions que permetin defensar els interessos dels nord-catalans, així com cercar les seves solucions. Per acomplir aquest objectiu es preveu l’organització d’un espai polític autonomista, a partir de la federació de CDC i intentant sumar el màxim dels 147 batlles (dels 226 de la Catalunya Nord) que es van manifestar el passat 10 de setembre. La plataforma també ha obert una petició digital per a la inclusió del terme “Pays Catalan”, que suma prop de 14.000 signatures.
Per la seva part, el Col·lectiu SEM Catalunya Nord, que té el suport d’associacions catalanes de la cultura popular, institucionals i econòmics, així com de partits com Unitat Catalana, ERC, la CUP o l’ANC, també demana un estatut particular per a la Catalunya del Nord, seguint el model cors. A més, Pere Manzanares, portaveu de SEM i fundador de La Bressola i Arrels, considera que una administració pròpia al territori també podria ajudar a connectar Tolosa amb la Catalunya Sud.
La Catalunya del Nord es mou
La presidenta del Consell Regional, Carole Delga, després de les protestes catalanes, ha promès crear una Oficina Pública de la Llengua Catalana, com ja existeix al País Basc, Bretanya o Occitània, que pot ser un pas endavant pel català. A tall d’exemple, l’Oficina Pública de la Llengua Occitana va destinar un milió d’euros a accions per promoure la transmissió i l’ús de l’occità, sobretot a les escoles publiques bilingües, així com subvencionar l’Institut d’Estudis Occitans, premis d’innovació lingüística, mitjans de comunicació o societats de doblatge.
Aquest any, prop del 25% dels alumnes de la Catalunya del Nord reben algun tipus d’ensenyament en català. Les escoles que fan immersió lingüística en català representen 1.308 alumnes, la Bressola ha superat per primer cop el miler d’escolaritzat (fins i tot 75 nens s’ha quedat sense plaça), mentre la xarxa Arrels suma 300 alumnes. A aquests, cal afegir prop de 3.000 alumnes que fan ús del sistema públic bilingüe i els prop de 7.500 que reben classes d’iniciació al català. Tot i la millora, amb un 7,8% de l’alumnat en escoles immersives o bilingües, queda marge per créixer si es compara amb els alumnes de primària a Iparralde (País Basc), que representen el 37% entre el sistema immersiu i el bilingüe.
Cal destacar que en gran part que l’Oficina Lingüística, si es duu a terme, podria ser un gran pas, ja que la principal mancança és la falta de recursos i suport de les institucions, més enllà de casos locals. Segons l’Enquesta d’usos lingüístics a la Catalunya del Nord 2015, més de tres quartes parts dels nord-catalans estarien a favor de l’ensenyament del català a tots els alumnes, així com de l’ensenyament bilingüe (76%).
L’escola pot ser vital, ja que si un 35% de la població sap parlar la llengua, el seu ús només representa el 6% de la població (un 1% com a llengua sola). A més la transmissió lingüística entre generacions, és molt major amb els pares que amb els fills. Tot i això el percentatge és més gran quan hi ha un entorn favorable, un 15% utilitza només el català i un 34% l’utilitza juntament amb alguna altre llengua (o sigui gairebé la totalitat dels que saben parlar-ho) quan van a Catalunya del Sud. També és important el suport a aplicar mesures a favor del català: un 85% estaria d’acord amb una TV en català, així com un 70% a favor del bilingüisme en la vida pública i un 58% a favor de la cooficialitat.
Les resta de nacions de l’estat francès també es mouen
La reforma territorial, que ha fusionat diverses regions, també ha provocat malestar en altres nacions de l’estat francès. Més enllà de la recentralització i reducció pressupostària, demandes com la reunificació de Bretanya no han estat escoltades, en canvi, Alsàcia ha estat diluïda en una macroregió sense llaços culturals, lingüístics o històrics. A més, el passat 15 de gener, l’Assemblea de França, després d’una polèmica votació, va rebutjar una proposició de llei en favor de la protecció de les llengües regionals.
Les polítiques centralistes de l’estat van portat a resultats històrics de diferents partit nacionalistes a les eleccions regionals de 2015. Principalment, a l’illa de Còrsega, on la unió d’autonomistes i independentistes, així com la fi del terrorisme, els va permetre assolir per primera vegada un govern nacionalista a l’illa, que tindrà com a objectiu assolir el màxim de competències possible, en una legislatura curta i intensa. El 2017 hi haurà eleccions anticipades a l’illa, degut a la formació d’un col·lectivitat única, que substituirà la col·lectivitat territorial actual.
Més enllà del nacionalisme cors, els nacionalistes alsacians van obtenir un gran resultat, en gran part després de la desaparició de la seva regió que els ha diluït en la macroregió Grand Est, que els ha minoritzat. Tot i treure més d’un 10% dels vots a Alsàcia, el fet de la unió de les regions, no va permetre arribar al 5% a nivell macroregional. A Bretanya també van tenir un èxit sense precedents, en presentar una llista netament nacionalista, que va assolir el 6,71% dels vots. L’últim precedent d’una candidatura unitària bretona era la Convergencie Bretonne que havia obtingut el 1985 un 1,51% dels vots.
El repte de Troadec i de totes les nacionalitats
D’aquest malestar amb el centralisme francès ha sorgit un moviment per transformar l’estat jacobí francès en un estat plurinacional, dirigit pel líder del nacionalisme bretó, Christian Troadec, que té com a objectiu presentar-se a les eleccions presidencials de 2017. La primera candidatura regionalista des de la de Guy Héraud el 1974.
Christian Troadec ha estat portaveu dels Bonnets Rouges (Barrets Vermells), moviment de protesta més enllà del nacionalisme cultural, que ha unit diferents sectors de la societat (amb més de 30.000 manifestants). El moviment considera que Bretanya no té capacitat per decidir res, davant una elit parisenca que només vol conservar el poder i els recursos financers a la capital. Les reclamacions del moviment van des de demanar la supressió de l’ecotaxa a vehicles pesants (que consideren que encara destruirà més llocs de feina), a la reunificació bretona, la oficialitat de la llengua i la cultura bretona, o una autonomia política similar a la de Còrsega o els landers alemanys.
Troadec, batlle de Carhaix-Plouguer, ha afavorit el bretó, en un poble on el 35% estan escolaritzats en la immersió en aquesta llengua. Ha estat capaç de transformar un moviment nacionalista marcat pel terrorisme i minoritari, per un on es posa l’accent en l’autogovern i en poder prendre les seves pròpies decisions econòmiques, així com ambientals (forta defensa del patrimoni i natura) o culturals, contraposant l’autogestió davant el centralisme parisenc, que continua ignorat les demandes bretones encara que no siguin nacionalistes o identitàries. Es basa en la reclamació de llocs de treball i la millora de les condicions de vida, i per tant permet atreure un gruix important de la població allunyada del nacionalisme, sense deixar de promocionar la cultura i la llengua, així com els Diwan, les escoles d’immersió en bretó.
El gran impediment de qualsevol candidat nacionalista és que per presentar candidatura a les presidencials són necessàries 500 signatures de càrrecs electes: diputats o batlles (no pas regidors). El 1976 es va passar de 100 a 500, d’aquí que no s’hagi presentat cap candidat regionalista des de 1974. A més, aquestes signatures han de ser de trenta departaments diferents i cap departament pot superar una desena part dels avals.
Dels 147 batlles catalanistes, pocs podrien donar la signatura, ja que els partits marquen directrius de partit que impedeixen avalar altres candidats (la majoria són republicans o socialistes), a la vegada que poden ser pressionats amb la donació o retirada de subvencions per part del Consell Regional. Fins i tot Marine Le Pen va tenir greus dificultats per aconseguir-les el 2012. Per entendre aquest colossal objectiu cal tenir en compte que l’UDB, el partit bretó més gran, només té 20 batlles i un sol diputat (21 de les 500 firmes necessàries).
Per assolir el seu objectiu, el 16 d’abril de 2015, Christian Troadec es trobava amb Andrée Munchenbach, president d’Unser Land, partit nacionalista alsacià, el qual donava la primera signatura per a poder ser candidat.
El projecte de Troadec l’ha portat a Alsàcia, així com a Occitània, on va obtenir el suport del Partit Occità. També a Còrsega, amb el suport de François Alfonsi, president de l’Aliança Lliure Europea, on es va reunir amb el president cors Gilles Simeoni i el president independentista de l’Assemblea de Còrsega, Jean-Guy Talamoni, així com diversos batlles que li donaran suport. Té com a objectiu viatjar per tot al territori amb moviments amb forta identitat, des del País Basc, a Savoia, passant per Catalunya per a crear un moviment de tots els partits regionalistes (que formen la federació Regions i Pobles Solidaris) per a conquistar París.
L’objectiu és crear un moviment que canviï radicalment la concepció de l’estat, emmirallat amb els Bonnets Rouges però a tot França. Advoca per una veritable regionalització, considera que “la sortida de la crisi passarà a través de la regionalització i el dinamisme dels territoris, respectant la seva identitat”. “L’Estat francès, centralitzat, al contrari que les grans nacions europees” a dia d’avui és “un estat replegat sobre ell mateix i amb por de totes les iniciatives que no vinguin de París”. Troadec també s’ha significat a favor de l’autogovern català, així com de la llengua i la cooperació amb la resta de Països Catalans, on el límit l’han de decidir els propis catalans. El candidat ja va estar present a la diada de la Catalunya Nord de 2014.
Si realment no sembla possible arribar a ser president, el candidat considera que les eleccions presidencials poden ser tribuna mediàtica per a posar el debat sobre l’organització territorial. Aquesta candidatura, si assoleix les 500 firmes, pot unir el nacionalisme perifèric, a la vegada que obrir el debat territorial a França. Un refús contundent, com ja ha avançat en la llei de llengües regionals, pot suposar un punt d’inflexió pels actuals reformistes o federalistes. Encara queda un any per comprovar com responen els ciutadans, serà capaç el missatge de descentralització penetrar més enllà dels votants nacionalistes? Troadec ha iniciat un projecte que semblava impossible, gairebé una bogeria. El primer pas per assolir l’ impossible, és intentar-ho.
