El darrer dia de la Catalunya espanyola

Certament avui és un dia ple d’optimisme per a l’independentisme, perquè s’han explicat molt bé les intencions i l’argumentari del referèndum, de manera força clara i diàfana. Certament també en els pròxims mesos hi haurà altres dies carregats d’optimisme, però cal tenir present que també n’hi haurà d’amarats de pessimisme, perquè això no serà pas un camí de roses. Tant de bo la determinació sigui genuïna i serveixi de base per una Catalunya més d’acord amb les aspiracions de la gent que hi viu. I també tant de bo aquesta Espanya aconsegueixi alliberar-se dels atavismes que encara la tenen paralitzada.

Algú podria aturar un temps la història i deixar-nos una estona per assaborir les fites que anem assolint? Gràcies!
Dues observacions: El dia 1 d’octubre de 1936 Franco fou nomenat a la seu de la Capitanía General de Burgos “Jefe del Estado”. Seria un bonic simbolisme que el mateix dia guanyés el “sí” en el referèndum sobre la independència de Catalunya.
I segonament: l’editorial es refereix als ciutadans que dubten “… amb l’argument del pessimisme propi”. Jo hi afegiria un altre factor: la por a la llibertat. Dit de manera succinta: a la tapa de la primera edició del conegut llibre d’Erich Fromm “La por a la llibertat”, a sota del títol hi apareix aquesta frase “- La llibertat espanta. – Per què?” (“Freedom is frightening – Why”, https://en.wikipedia.org/wiki/Escape_from_Freedom). Em sembla que es pot entendre (i cal compensar-la. La por).

Aclarits el prolegòmens i desbrossat els dubtes, ara cal caminar sense aturar-se cap al referèndum i ajudar a fer-lo tal com s’ha explicat. Els qui encara tenien algun dubte, amb aquesta aclariments, ja s’hauran d’haver esvaït, i el qui negaven la democràcia a Catalunya impedint votar, ara hauran vist que hi anem de debò sense parada a cap estació. Són 88 dies que passaran volant i que cal aprofitar per fer una campanya potent i que arribi a tot el territori per tal que tothom pugui dir-hi la seva. I si es guanya, molt aviat es proclamarà la república catalana. Després de més de tres-cents anys, Catalunya tornarà a ser un estat que va ser arrabassat per la força de les armes. Ara, les urnes ens el retornarà.

Serà interessant veure què faran els ocells emboscats unionistes declarats, que per comptes de fer una campanya pel vot negatiu, continuen dient que no es farà. Fa mesos que van repetint aquest disc ratllat com si fos un mantra, i és possible que dient-lo moltes vegades hi hagi algú que s’ho pugui arribar a creure, però la realitat és tossuda i la voluntat majoritària d’un poble demostrada en múltiples manifestacions amb milions de persones i amb bons resultats electorals, no la poden tombar amb arguments, perquè tret de l’amenaça, la por i els menyspreu, no en tenen. Ja s’ho trobaran.

a partida d’escacs l’hem portada on ens interesa, tenim les peces ben situades, i el contrari mou defensivament i atemorit.
La jugada mestra està siguent concentrar tota la virulència de “la lluita” en un període molt curt, en 30 dies més o menys, però encara no hem guanyat. Setembre serà molt dur.
Certament ja ningú creu que no hi haurà determinació per part del govern, aniran/anirem fins al final, i ja res no tornarà a ser igual.
Lluita i sort!!!

Jo fa molts dies que visc independent, els que diuen que som hipervetilats tenim aquesta sort, per això malgrat que entenc que ahir va ser esplondorós per a molts, per a mi va ser un dia normal, tranquil i relaxat veient com es va desenvolupant el partit en el camp de la democràcia estricta, és la primera pròrroga del món mundial en que s’hi entra amb avantatge en el marcador, ara només cal que sapiguem gaudir de l’espectacle democràtic, segur que en aquest camp voldrà ser-hi molta gent per participar-hi, “a nadie amarga un dulce”. A sobre diuen que el Messi està a punt de renovar, la festa completa.

Feia pena ahir al vespre, després de sentir les paraules del Govern, les declaracions de la “oposició”. Fatigava profundament tornar a sentir-los a tots i cada un amb les mateixes consignes que els van manar que diguessin fa anys, una vegada més. Una manca d’arguments que intenten substituir amb frases eternament iguals que les del dia abans. Fa pena, molta pena que un país i un Govern que demostra cada dia una intel·ligència i vitalitat desbordants, tingui una oposició tan ridículament mancada de ambdues coses.
Queda demostrat que la fàcil ocupació de poltrones comprades a base de mostrar-se sempre amables amb l’opressor, els ha deixat ben anestesiats. La història, que ara ja no podran pervertir ni modificar al seu gust, els recordarà per sempre més com a polítics ineptes, que no hagurien d’haver exercit mai.
Felicitats a tots, menys als que acabo de descriure. Aquest país Ja comença a ser lliure!

Vam dir l’altre dia que podem escriure raons per dir sí a la república catalana. Tantes com dies ens queden fins l’1/O. La solvència intel·lectual n’és una. No cal insultar la intel·ligència dels ciutadans quan defenses la teva posició. En aquest sentit és força penós menysprear el 9/N, l’1/O, i al mateix temps activar totes les clavagueres per destruir-los. És també penós qualificar d’assumpte intern, que no interessa a quasi ningú, i veure com tots els mitjans de comunicació internacional en parlen. També, reconèixer que és l’envit, el problema més gran que té Espanya, i no parlar ni negociar amb qui te’l repte, i informar-se només a través dels teus. Com també ho és apel·lar al diàleg, a la llei, a la bona voluntat, i actuar amb tot el contrari, al silenci, a les actuacions il·legals de la policia, i a la falta de voluntat. Prou d’ignomínia.

Per la part que em toca, gràcies Vicent per recordar-te dels que varem fer possible el març del 2009 que deu mil catalans a Brussel·les cridàssim “WE WANT A CATALAN STATE”. Per mi va ser el primer signe de què finalment Catalunya començava a despertar de l’opi del autonomisme. En les conclusions del llibre que vaig escriure sobre aquesta sorprenent demostració d’unitat i capacitat de mobilització de l’independentisme fora de Catalunya, vaig insinuar que potser si que era possible entreveure la independència si érem capaços d’anar junts i deixar el partidisme com ho varem fer Deu Mil a Brussel·les, però mai m’hauria imaginat que 8 any després estem a punt d’aconseguir-ho.
“Endavant les Atxes!”

Cal anar pensant en un “pla B” pel dia que el centralisme suspengui l’autonomia de Catalunya.
L’editorial només contempla un dels molts panorames futurs possibles: no hem d’anar sempre amb el lliri a la mà.
¿Que seria un desprestigi per Madrid? SI. Però no els importa gaire el desprestigi perquè el seu objectiu primer és seguir sotmetent Catalunya i aconseguir per sempre el genocidi de la nostra Cultura i les nostres lleis arruïnades i aniquilades el 1714.