El castellà és una llengua, el català és una polèmica

Avui voldria aprofitar l’últim rebombori sobre el català per deixar anar quatre reflexions. No pas sobre si, en una república catalana, la llengua ídem hauria de ser oficial, civil, optativa, o prescindible com és ara, perquè això és competència dels professionals. M’interessa la polèmica en si, aplicada als catalanets que parlen i/o pensen en català. I m’interessa la polèmica en relació amb la llengua territorial de Catalunya, és a dir, l’única que ha sortit del territori català i no del territori portuguès, d’un pot de Cola-Cao o d’una col-i-flor.

Ho especifico així perquè de vegades, segons com se’n polemitza, sembla com si el català fos una espècie invasora que se sembra a traïció des d’avions de la Generalitat sobre una població nouvinguda i indefensa, mentre que el castellà hi és un patrimoni natural d’arrels tan profundes com les dels primers castellanoparlants que van pronunciar ‘Buenos días’ a les coves del Toll i els hi van respondre ‘Buenos días’, com és natural. Perquè, segons com es polemitza, repeteixo, un hom pot arribar a pensar que el català no es diu català perquè és l’idioma propi de Catalunya sinó perquè el nom li va tocar en un sorteig.

Una cosa que em crida l’atenció sobre les polèmiques lingüístiques de Catalunya –que són les polèmiques amb el català– és l’asimetria. Per exemple: es considera un deure natural que els catalanopensants defensem el castellà, però és una exigència intolerable a la inversa, és a dir, demanar als castellanopensants que defensin el català amb la mateixa naturalitat. Igualment, es considera que el castellà és un patrimoni natural dels catalanopensants, mentre que el català, com a patrimoni, no pot ser més que un artefacte imposat als qui no el tenen com a llengua pròpia. D’aquí fins a instal·lar en l’imaginari que el castellà és l’idioma de tots els catalans, i el català l’idioma que volen imposar els enemics del castellà, hi ha un pas molt curt.

Un pas molt curt i que ja s’ha fet. Perquè, dins d’aquest marc de pensament, qualsevol iniciativa per a la normalització del català és considerada ‘de facto’ un atac al castellà, i ja pots buscar complicitats, que de talibà no baixes. Aquesta és una de les grans victòries de la filosofia Ciutadans-Ciudadanos, perquè defensar-se d’aquest discurs —heus aquí el triomf— significa reforçar-lo. Win, win i recontrawin.

De fet, en la percepció asimètrica dels idiomes català i castellà se sosté la fal·làcia del bilingüisme. Un invent comodíssim que fa que, en igualtat de condicions, qui hagi de renunciar a la pròpia llengua sempre hagi de ser el catalanopensant, naturalment. I funciona de puta mare, perquè mentre els catalanopensants no tinguin més remei que renunciar-hi, es considerarà un ploriqueig inútil reclamar la normalització del català, si no un malbaratament de diner públic, que també ens ho hem sentit dir. Estàvem la mar de bé, i un altre cop ens surten els catalans amb les batalles lingüístiques. En fi, que costa molt de plaure a qui troba una obligació que el respectis i troba una imposició que li demanis el mateix.

Per això i per allò he constatat que, en els debats lingüístics de Catalunya, el castellà s’hi tracta com una llengua, i el català com una polèmica. Només cal veure com reacciona algú que escriu ‘haiga’ quan li diuen que és ‘haya’, i com reacciona algú que escriu ‘m’he caigut d’esquenes’ quan li fan saber que és ‘he caigut d’esquena’. El primer s’ho pren com una falta d’ortografia seua, ximpom, ja està, mentre que el segon s’ho pren com una falta de respecte teua, tu què t’has cregut, cony de barretinaire pompeufabra, aneu a la merda tu i la teua bandera, talibans! (Ficció basada en fets reals.) Però d’aquesta polèmica ja en parlarem en un altre article que es dirà ‘El català està millor que mai’.