24.05.2017 - 22:00
|
Actualització: 25.05.2017 - 09:04
No me’n consta la data exacta, però serà un dia de final d’aquest mes de maig que el bar La Principal complirà un segle de vida. Cent anys instal·lat a la cantonada dels carrers Sepúlveda i Muntaner, a tocar de la ronda de Sant Antoni de Barcelona.
Segur que a bastants lectors l’indret els serà familiar arran d’alguna visita que hauran fet a les nombroses botigues especialitzades en material informàtic de la zona. I, sobretot, perquè és molt possible que els hagin cridat l’atenció les dues esplèndides composicions amb rajola que el bar té penjades a la façana i que reprodueixen un anunci del ‘vermouth’ Cinzano, de Leonetto Cappiello, i un altre de l’Anís del Mono, original de Ramon Casas.
El 1954 els pares i jo ens vàrem traslladar a viure a cinquanta metres de La Principal; més concretament a l’última casa del carrer de Sepúlveda, davant la plaça Goya. Tenia 4 anys acabats de fer i vaig viure-hi fins que em vaig casar el 1972. El pare, l’últim supervivent, hi va morir el 2010. Tota una vida, doncs, en aquest barri que ara em costa de reconèixer tot i que el tinc molt present dintre meu en algun indret equidistant entre el cap i el cor. Entre el record i el sentiment.
‘El abstemio no tiene premio’
La plaça de Goya, amb el Centre Aragonès com a teló de fons i la farmàcia de la cantonada amb la Ronda, és un escenari que manté, encara avui, alguna icona inalterable com, per exemple, la font: la magnífica Font de la Tortuga, de l’escultor Eduard Alentorn. Una obra que, com La Principal, també és centenària, perquè alguns papers diuen que va ser inaugurada el 1917 i uns altres l’avancen al 1915. I just al costat, envaint la zona on mon germà i jo solíem jugar a pilota, el monument a Francesc Layret. També amb una història particular, perquè va ser erigit per subscripció popular el 1936 i desmuntat pels vencedors el 1939. Fins que el 1977, mort el dictador, el grup escultòric esculpit els últims temps de la República en pedra i bronze per Frederic Marès (un dels escultors que, després, varen ser més ben tractats pel règim franquista) va recuperar el lloc original.
Tanco els ulls i revisc el meu trajecte d’infant per les botigues de la zona: el colmado Sardà i la xarcuteria Capdevila, gairebé a sota de casa, i la Bodega Sepúlveda, que encara hi és, on compràvem vi a granel, gasosa Sanitex i les barres de gel per a la nevera i on, a final dels 50, obteníem els números del ‘Boleto Verde’, una promoció de l’estat per a estimular el consum de vi entre la població que cada setmana sortejava substanciosos premis en metàl·lic i que es va fer molt popular gràcies a un eslògan publicitari impagable: ‘El abstemio no tiene premio’.
Al costat de la Bodega Sepúlveda el forn, que també es manté a lloc, on despatxaven la mestressa, la senyora Elvira, i el seu fill Ramon, una botiga no gaire gran amb una pila de sacs de farina tot just d’entrar que calia esquivar per no sortir-ne amb la roba emblanquinada. Una mica més enllà, ja als anys seixanta, l’oficina del ‘Cupón Ahorro del Hogar’ i a mig camí el dispensari, davant per davant del bar La Principal, on em varen cosir per una trompada contra la barana del balcó la cicatriu de la qual encara llueixo al front.
Una testa d’emperador romà
I a la mateixa banda del bar, de cara a muntanya, la lleteria de la senyora Providència, el magatzem de totxos i sacs de ciment del senyor Pérez, el drapaire José Lecha al xamfrà i, passat el carrer Casanova, la impremta Gutenberg que cada setmana imprimia els cartells de boxa i lluita lliure del Gran Price, que era a tocar.
No sé per què, però el fet és que ma mare no freqüentava gaire l’establiment de la senyora Providència. Preferia anar a comprar la llet una mica més lluny, al carrer de Ponent. En una botiga que, després ho he sabut, regentaven les ties d’aquell noiet que sovint em creuava pel carrer dotat amb una testa prominent d’emperador romà i sempre acompanyat per una senyora de les que ma mare definia com a ‘extremades’. Anys després vaig saber que el seu nom era Ramon, tot i que no va trigar gaire a canviar-se’l per Terenci, i que aquella senyora de bandera era la seva mare, l’excelsa protagonista d’El peso de la paja, el primer volum de les memòries del noi.
Però si el bar La Principal té algun protagonisme important en la meva infantesa i primera joventut és, sobretot, perquè davant de la porta sortien els cotxes de línia de l’empresa Autocorb S.A. que durant uns quants anys ens portaven a Corbera de Llobregat on passàvem les vacances.
La fi del món
A mitjan juliol ma mare, mon germà i jo ens instal·làvem al Castell de Corbera de Dalt durant un parell o tres de setmanes i el dissabte pujava el pare, que es quedava fins l’endemà. Recordo especialment un any –devia ser el 1961 o el 1962– en què havia corregut el rumor que la fi del món s’esdevindria durant les setmanes següents i el neguit de ma mare per a fer conferència al marit cada dia per saber com estava. Són coses que ara poden semblar grotesques, però en aquells anys de foscor religiosa les profecies sobre la fi del món corrien amb certa freqüència i la bona gent se les empassava sense gaires manies.
Descric un paisatge del qual ara queden ja poquíssims vestigis. Penso en aquells cines on el dissabte anàvem tots quatre –mon germà ja va néixer a Sepúlveda– a veure el programa doble de torn, amb el No-Do, i a menjar-nos a les fosques un sopar a base d’entrepans i cantimplora plena d’aigua. Era una terna formada bàsicament pels cines Rondas, Goya i Central. També recordo la sala Empòrium, al carrer de Muntaner, contigua a la casa on molts anys després el Terenci es va instal·lar fins a la seva mort, que entre les dones del barri que xerraven a la cua del pa o dels embotits arrossegava una fama d’indret fosc i pecaminós on els senyorassos portaven les querides. O el Gran Price que he esmentat una mica més amunt, on la tarda dels dijous hi havia ball de caloios i minyones (‘amenizada por el prestigioso conjunto Los Rapsodas’), el divendres vetllades de boxa i el dissabte de lluita lliure. Unes sessions que continuaven el diumenge al matí amb combats de lluita lliure a mig camí de la xarlotada i aptes per a tots els públics (me’n vaig fer farts de veure’n amb mon pare al costat). I, a l’altra banda de l’espectre, les tenebroses ‘Conferèncias Cuaresmales del Price’ amb el Padre Laburu, l’arquebisbe Modrego i altres sospitosos habituals damunt del ring, que eren radiades puntualment als vespres, just abans de sopar, perquè les seves admonicions arribessin a totes les llars.
Cent anys
L’any passat, més o menys per aquestes dates, algú em va passar un retall de premsa amb una entrevista a la senyora Joaquima Laguna, la propietària (almenys aleshores) del bar La Principal. Parlava del noranta-novè aniversari de l’establiment i deia que ho aprofitaria per celebrar-lo amb alegria perquè no sabia si l’establiment arribaria a complir el centenari. Va ser d’aquesta manera que em vaig assabentar que aquell bar que formava part del paisatge habitual de la meva infantesa i joventut era a punt de complir un segle de vida.
Desconec si la senyora Laguna encara n’és la propietària. El cas és que el bar La Principal, amb els quadres de rajoles penjats encara a la façana –ara, però, protegits per una carcassa metàl·lica contra els pispes– continua al peu del canó amb ofertes de tapes i altres ‘frivolités’ que a cop d’ull semblen força temptadores.
Com en tants altres establiments de Barcelona, sembla que una part substancial de la clientela la formen turistes que, sobretot ara que ve el bon temps, ocupen les taules de les voreres de Muntaner i de Sepúlveda i satisfan la curiositat o simplement descansen mentre degusten els plats que els han servit, consulten el mòbil i la guia de la ciutat i contemplen la tramoia urbana (i humana) que es desplega davant seu.
Ells no ho sabran mai, però en el fons escorcollen els escenaris dels meus anys d’infant. Uns llocs que, en la majoria dels casos, només perviuen en el record dels qui hi érem perquè ja no existeixen. Uns llocs on, ara que hi penso, em sembla que vaig ser bastant feliç.
