Eixiu al carrer i gaudiu

Avui és, segurament, “la” Diada. La més important de totes. I cal, en efecte, gaudir-la. Riure, cantar, sentir la força de milions de persones diverses amb un gran objectiu comú. I veure-ho i poder-ho recordar per explicar-ho, d’ací molt, als néts o els besnéts. i poder-los dir: “Jo hi vaig ser”. Després, vindran tres setmanes frenètiques i, al final, el referèndum. I quan dugueu a tots aquells que pugueu a votar, recordeu que també heu de votar per mi. Gràcies.

I, des del dimarts, sortim al carrer amb un petit BLOC (una llibreta d’ESPIRAL, que ve d’aspiració), un llapis ben afilat i els ulls ben oberts.
Pot ser una manera de començar el procés constituent de l’endemà de l’1d’octubre: prenent nota de tot allò que creiem hauria de canviar a millor o desaparèixer. Cal que ens ho digui el cor, el seny o ens faci mal a la vista o qualsevol altre sentit. Sinó deixem-ho per un altre moment o per algú amb una altra percepció (ni millor ni pitjor, diferent). Preguntem-nos-ho ara QUE TENIM EL DRET A DECIDIR EN NOSTRE FUTUR!
Si cada ciutadà/na, sigui quina sigui la seva raça, religió, creença,…fa una repassada del nostre entorn, amb una percepció nova, com si fos la PRIMERA VEGADA QUE HO VEU; que després reflexioni si li agradaria mantenir-ho o canviar-ho. Si sorgeix una idea, apunti-la. Segur que hi haurà forma de potenciar-la.
La suma de tantes visions i voluntats, una darrera l’altra i BLOC sobre BLOC, pot ser un bon començament per crear l’estat d’ànim necessari a l’objecte d’aconseguir una CONSTITUCIÓ que sigui realment el resultat d’una decisió en la que tothom que ho vulgui hi hagi participat.

Totalment d’acord amb la proposta de passar una diada feliç i esperançada, i que ens posem totalment les piles amb el referèndum de l’1-O. En aquest sentit voldria fer una crida, que algú pot considerar forassenyada, perquè tothom animem a votar al màxim persones possibles, incloent (sense reserves) als qui puguin optar pel No i/o per vot Blanc o Nul, atès que la prioritat és, per a mi, assolir almenys una participació del 50%. Aquesta tasca no és cosa senzila, si no tenim un mínim dels votants del No anant a votar (i tenint en compte les dificultats que pot haver-hi per votar a determinades viles del cinturó metropolità de Barcelona). Penso que, a grans trets, tenim un 20% d’abstencionistes “estructurals”, i la resta del cens, grosso modo, es divideix a meitats similars entre els partidaris del Sí i els del No. Així, si votés un 80% dels del Sí (32% del cens) i un 20 o 25% dels del No (8-10% del cens) ens n’aniriem a un 40-42% del cens en participació, no gaire més que el 9-N. Ara mateix no veig gaire senzill augmentar aquesta participació i la “versemblança” dels resultats si no aconseguim teixir complicitats amb el món del No (via entitats socials, per ex.) perquè animin els seus potencials votants a què ho facin. Certament desconec com fer-ho, a hores d’ara, però no veuria malament que l’ANC o qualcú altre financés alguns informàtics experts en xarxes socials per animar col·lectius més propensos al No a que anessin a votar (motards, penyes rocieras, etc.). L’argument fora senzill: ara va de veres, i si no fós així no estarien tots els polítics de l’oposició catalana i del govern espanyol tan nerviosos, així que vota o et menjaràs el resultat! Els 2milions de votants del Si estan prou garantits, però ens falta, almenys, arribar a tenir 1 milió dels del No per fer-ho tot un xic més creïble. Penso que és molt millor tenir un 70% de participació i un 60-40% Si/No que no pas un 48% de participació i que el si guanyi de forma abassegadora (>80%).

Efectivament el futur proper es decideix ben aviat. Però no voldria llegir, en un futur més llunyà, llibres d’història amb quelcom semblant a:

“Rafael de Casanova (Consell en Cap de Barcelona, 1714) proposa defensar els drets de Catalunya. Ada Colau (Alcadessa de Barcelona, 2017) proposa inhibirse des del primer dia.”

Seria molt trist. Però tal i com molt bé apunta el nostre estimat Director, caldrà escriure ara entre tots la fi del paràgraf preví: “Tot i això, el poble català va decidir el seu futur el primer d’Octubre del mateix any.”