Dret d’autodeterminació: les deu preguntes clau i el cas de Catalunya

El govern de la Generalitat ha signat un compromís amb el referèndum, un document pel qual tots els signants, consellers, directors generals i secretaris, es fan responsables col·lectivament de l’organització i de l’aplicació del resultat. Aquest document invoca formalment i per escrit, per primera vegada, el compromís del govern de la Generalitat amb el dret d’autodeterminació de Catalunya. No es parla de dret de decidir ni del dret dels catalans a votar o a decidir el seu futur. S’hi diu, concretament: ‘El govern de Catalunya reitera, en el seu conjunt, el seu compromís amb la celebració del referèndum que ha d’esdevenir l’exercici pràctic d’un dret inalienable: el dret a l’autodeterminació.’

Repassem en deu punts les claus per entendre el dret d’autodeterminació:

1. Existeix el dret d’autodeterminació dels pobles? 
Sí. La llei internacional té allò que es defineix per ius cogens, és a dir, normes de dret imperatiu. Aquestes normes són part del dret internacional i cap estat no pot negar-les ni incomplir-les. La comunitat internacional considera que són per damunt de qualsevol legislació estatal, bé perquè la pràctica ho ha imposat així o bé perquè els tractats internacionals ho decreten així. Són normes imperatives, per exemple, la prohibició del genocidi, de la pirateria marítima, de l’esclavatge i de la tortura. El dret d’autodeterminació dels pobles es considera jurídicament una norma imperativa també, tal com ha estat remarcat a unes quantes sentències de la Cort Internacional de Justícia i tal com és reflectit a la carta de les Nacions Unides.

2. En què consisteix el dret d’autodeterminació?
El dret d’autodeterminació és el dret que té un poble, una nació, de decidir si vol ser independent o no. El dret no pressuposa la voluntat d’independència ni obliga una nació a fer-se independent. Diu que té dret de decidir si vol ser independent o no. En termes jurídics el dret d’autodeterminació es coneix com el dret de qualsevol país de ‘triar la sobirania i l’estatus polític, sense compulsions externes o interferències’.

3. Quina és la norma de les Nacions Unides que reconeix el dret d’autodeterminació?
La Carta de les Nacions Unides, que tots els estats que en formen part han d’acceptar, diu a l’apartat segon de l’article primer que la funció de l’organisme és ‘desenvolupar entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del dret de la lliure determinació’.

Posteriorment les Nacions Unides van acordar el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics que va reafirmar que ‘tots els pobles tenien dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement l’estatut polític i procuren també pel desenvolupament econòmic, social i cultural’.

4. Els contraris a l’autodeterminació afirmen que cap estat reconeix aquest dret. Com pot ser, doncs, una norma imperativa?
No és veritat que cap estat no reconegui aquest dret. Però fins i tot si fos així, no seria impediment per tal que la societat internacional el reconegués. A les constitucions estatals hi ha una contradicció flagrant respecte de la pràctica política dels estats: no es reconeix el dret d’autodeterminació dins el propi estat però sí que es reconeix fora. Aquesta és una pràctica política habitual. El congrés espanyol, per exemple, el 2014 va reconèixer l’estat de Palestina. Reconeixia, per tant, de forma implícita el dret de l’autodeterminació al mateix temps que negava el dret d’autodeterminació per als casos interns.

5. Però hi ha països que reconeguin l’autodeterminació a la constitució?
Sí. L’opinió segons la qual només ho fa Etiòpia és errònia. De forma indirecta el dret d’autodeterminació el reconeixen tots els estats que incorporen a la legislació el respecte de les normes del dret internacional —o sigui la immensa majoria. De forma directa, reconèixer el dret d’autodeterminació a les minories internes d’un estat no és una pràctica habitual per raons òbvies, però molts estats a l’hora d’explicar perquè són independents basen la seva existència en la invocació legal al dret d’autodeterminació mateix. En total ara hi ha trenta-vuit estats que a la constitució vigent reconeixen l’existència del dret d’autodeterminació:

Alemanya,

Angola,

el Bangladeix,

Bolívia (que explícitament l’atorga a les nacions índies del país),

el Brasil,

Cap Verd (que s’obliga constitucionalment a donar suport als pobles que lluiten per l’autodeterminació),

Catar,

Colòmbia,

Croàcia,

Cuba,

República Dominicana,

l’Equador (que reconeix l’autodeterminació per als pobles indígenes),

Eslovàquia,

Eslovènia,

Estònia (que reconeix les minories nacionals),

Etiòpia (que reconeix el dret a la secessió de les nacions que l’integren),

França (que reconeix el dret d’autodeterminació als territoris d’ultramar),

Guinea Bissau (que reconeix el dret de tots els pobles de l’autodeterminació i s’obliga a donar-los suport),

Hondures,

Hongria (que reconeix els drets de les minories),

l’Iran,

Kossove,

Letònia,

Mèxic (que reconeix el dret d’autodeterminació de les minories),

Montenegro,

Nicaragua (que reconeix el dret de les minories del país d’autodeterminar-se),

el Paraguai,

les Filipines,

Portugal (que reconeix a la constitució el dret de la independència de tots els pobles),

Rússia (que reconeix l’autodeterminació de les nacions que en formen part),

Sèrbia,

Sud-àfrica (que reconeix el dret d’autodeterminació de qualsevol comunitat que comparteixi una herència comuna cultural i lingüística, dins una entitat territorial)

el Sudan (que reconeix a la constitució encara el dret del Sudan del Sud d’autodeterminar-se)

Surinam

Timor Oriental

Turcmenistan

Ucraïna

Veneçuela

Hi ha més estats que reconeixen el dret d’autodeterminació de forma explícita a les lleis encara que no ho facin a la constitució, com ara: el Canadà (que reconeix el dret del Quebec), Dinamarca (que el reconeix per a les illes Fèroe i Grenlàndia), Itàlia (que reconeix a Àustria un paper de tutela respecte del Tirol del Sud), Finlàndia (que el reconeix per a les illes Aland), el Regne Unit (que reconeix el dret d’autodeterminació a molts dels territoris units per la corona), Suïssa (que reconeix el dret d’autodeterminació dels cantons) o els Estats Units (que ha reconegut en unes quantes sentències el dret de secessió).

6. Qui té dret de l’autodeterminació?
Aquest és el punt més complicat de tots perquè ningú no ha definit de forma exacta què era un ‘poble’ o una ‘nació’. El dret d’autodeterminació s’aplica com a regla indiscutible a qualsevol situació colonial —i en particular a la llista de colònies que defineix Nacions Unides. Aquest dret no el discuteix ningú. Quant a l’autodeterminació a pobles no colonials hi ha molta més discussió i no hi ha unanimitat.

7. Aleshores es pot dir que si no ets colònia no tens dret de l’autodeterminació?
No. Si ets una colònia ningú no et discuteix el dret d’autodeterminació. Això val per a les colònies actualment reconegudes com a tals per les Nacions Unides, entre les quals hi ha Gibraltar —que ha exercit el dret d’autodeterminació triant de quedar-se dins el Regne Unit—, Nova Caledònia —que ha pactat un referèndum d’independència amb França per al 2016— o el Sàhara Occidental —que als efectes de les Nacions Unides continua sent una colònia d’Espanya).

Si no formen part d’aquesta llista el dret d’autodeterminació es reconeix d’acord amb la voluntat política dels estats. Encara que el sistema de Nacions Unides hagi deixat clar, sobretot amb les sentències de la Cort Internacional de Justícia, que aquest dret no és únicament per a les colònies sinó per a qualsevol territori de qualsevol estat.

8. Un exemple de territori no colonial a qui li han reconegut el dret d’autodeterminació quin és?
Tots els estats nous en el moment que són reconeguts ho són en virtut del dret d’autodeterminació i durant el segle XXI han aparegut més estats nous a Europa que als altres continents. Però un cas exemplar és el de Kossove. El dret de l’autodeterminació de Kossove en aquest moment és reconegut plenament per cent onze dels cent noranta-tres membres de les Nacions Unides que ja hi mantenen relacions diplomàtiques. Hi ha uns quants estats, com ara Espanya, que reconeixen el dret del poble kossovès de l’autodeterminació però no reconeixen l’estat resultant perquè no estan d’acord amb la manera com ha estat creat i hi ha uns pocs, particularment Sèrbia, que senzillament no li reconeixen el dret d’autodeterminació.

El dret d’autodeterminació va generalment vinculat al reconeixement d’un fet polític. Quan un poble, sigui quina sigui la seva definició, determina a la societat internacional un procés d’independència, aquells qui el reconeixen es basen en el dret d’autodeterminació, mentre que aquest dret és negat per una part dels qui no el reconeixen.

9. Però aleshores tot depèn de l’arbitrarietat política de cada estat?
No. El dret d’autodeterminació és reconegut internacionalment. És precisament el cas de Kossove que va aconseguir una sentència històrica de la Cort Internacional de Justícia. Va reconèixer que la seva independència era vàlida a partir del principi d’autodeterminació proclamat a la Carta de les Nacions Unides. Això no vol pas dir, però, que les conseqüències de l’exercici del dret d’autodeterminació siguin automàtiques.

10. I, finalment, un estat pot invocar les lleis o la constitució per negar l’autodeterminació?
Ho pot fer a efectes polítics interns però això no val a efectes internacionals, ni té cap valor legal. La sentència sobre Kossove de la Cort Internacional de Justícia és contundent quan afirma que cap llei domèstica ni internacional pot ser usada per a impedir la independència. La sentència també esclareix que la declaració unilateral d’independència no viola cap norma jurídica internacional. I afirma també que qualsevol referència a la unitat nacional o a la inviolabilitat de les fronteres inscrita en la constitució s’ha d’interpretar contra un altre estat ja constituït i prou, però en cap cas contra l’aspiració d’autogovern.