Dos avisos d’amics, molt importants

Ja fa molt temps que es diu i es repeteix que l’oportunitat és única i que cal aprofitar-la. En aquest cas tenim, a favor, el fet que l’alternativa és continuar lligats a un país que no només ens escanya sinó que té al seu davant un pervindre magre. Amb la democràcia i la separació de poders sota mínims i amb un deute i un PIB que, si gratem una mica, pot ser que tampoc estiguen massa ajustats a la realitat. De manera que el que cal és animar-nos, que fàcil no hi ha res, però pitjor serà quedar-se. Fixeu-vos quan de pressa canvien d’argument (quan n’esmenten algun) els unionistes. El principal és la por i ja no en fan.

Al gran èxit de l’acte d’ERC al Fòrum del passat dissabte, potser el més impactant fet fins ara per aquest partit tant per la forma com pel contingut, es van dir moltes coses però a banda d’afirmar per enèsima vegada que farem el referèndum amb permís de l’estat o sense, adreçant-se fins i tot en castellà a Rajoy per tal que li quedés clar el missatge, també hi va haver efectivament les intervencions dels dos convidats a l’acte que esmenta el Vicent, que també hi era.
El cas del representant eslovè, que és una persona propera a l’actual govern i que va ser un dels artífexs del procés que va fer per aconseguir la independència, va anar desgranant cadascun de les passes que es van fer en aquest país amb un detallisme que sorprenia; fins i tot va contar que durant uns dies els va envair l’exèrcit de Iugoslàvia i a banda d’aguantar la pressió militar, també van haver d’aguantar la pressió política de la UE dient-los que no seria mai reconeguts si es declaraven independents fins que al cap de molts pocs dies, i quan van veure que el govern efectivament controlava la nació, ho van fer. La dissertació del representant del Quebec va ser molt interessant perquè també va ser un dels ideòlegs del segon referèndum que va ser perdut per molt poc i amb trampes unionistes d’última hora.La paràbola de la pedra que cal pujar a la muntanya va ser magistral. És important que tinguem clar que abans de tot cal pujar la pedra centímetre a centímetre cap amunt i després quan s’arriba al cim només caldrà una empenteta per tal que el bloc vagi avall arrossegant a qui es posi al davant per tal d’aconseguir la fita. També va dir un detall que no esmenta Vicent, quan va afirmar amb rotunditat que el Quebec donara tot el suport polític que pugui per tal que Catalunya aconseguís la independència.
Per aquestes raons recomanaria que sentíssim les intervencions d’aquests amics de debò de Catalunya, que trobareu a la xarxa, per tal que entenguéssim plenament el seu missatge i retenir dos punts:
-cal tenir el control total del territori quan es proclami la independència: ports, aeroports, seguretat ciutadana, fronteres, infraestructures viàries amb els trens, les telecomunicacions, l’energia, l’aigua, etc.
-quan això sigui un fet, els estats reequilibraran la situació i començaran els reconeixements sense cap mena de dubte encara que dos fies abans haguessin dit el contrari.
Totes aquestes lliçons les haurem de tenir assumides per tal de no cometre errors i avançar decididament cap a la victòria final.

Aquests senyors d’Eslovènia i del Quebec ens diuen moltes coses.
Primer, que el Referèndum cal fer-lo i cal guanyar-lo. Si en un Referèndum acordat entre Canadà i el Quebec, l’estat canadenc va fer trampes per impedir que guanyara la independència, què no farà l’estat espanyol que ni vol acordar res ni vol que el govern català el convoque? Provenint les trampes d’un estat de llarga tradició democràtica com el Canadà fa que pensar, ja que en el cas espanyol, que té una tradició democràtica curta i accidentada, amb vocacions autoritàries que emergeixen de tant en tant, les accions de l’estat contra la celebració del referèndum seran dures i constants, com ja es pot anar veient ara. Això cal no oblidar-ho i estar preparats pel que pogués succeir.
Aquesta reflexió en porta a una altra: el referèndum s’ha de convocar al setembre, tal com està previst, perquè les ocasions històriques s’han d’agafar quan arriben, i tot fa pensar que és ara el moment històric de fer el Referèndum, ara que la majoria de la població vol la independència, i aquesta oportunitat no se sap si es tornarà a donar ni quan.
I aquest Referèndum s’ha de guanyar. Heus ací un tercer aspecte. Enlloc és escrit que ja el tenim guanyat. El refrany diu: no digues blat fins que no siga al sac i ben lligat. La qual cosa equival a dir que la campanya dels diferents partits pel Referèndum i pel Sí s’ha d’engegar ja. No val a badar ni tampoc a esperar que altres partits s’hi sumen. Aquests partits (llegiu els comuns) només s’hi afegiran, si s’hi afegeixen, quan vegen que el Referèndum va de debò, que ja no els queda temps per continuar marejant la perdiu i que cal posicionar-se a favor o en contra del Referèndum, siga defensant el sí o defensant el no a la independència.
Així i tot, encara no n’hi ha prou. Aquest és el quart punt imprescindible. Ni tan sols guanyant el sí a la independència en el referèndum en tindríem prou.. El govern català ha d’exercir l’autoritat des del primer moment una vegada se sàpia que el sí ha guanyat. L’única i sola autoritat en tot el territori català i en la gestió administrativa de Catalunya. Aquest poder no pot ésser compartit amb l’estat espanyol, ben al contrari, l’estat català haurà d’assumir el poder que actualment exerceix el govern espanyol a Catalunya. Aquest, al meu entendre, és l’element cabdal que mostrarà dins de Catalunya i fora que el Referèndum no ha estat cap joc, que el poder real s’exerceix com correspon a un estat.
Cal fer molta campanya perquè opinions de persones significatives de l’àmbit mundial siguen conegudes per la majoria de la població catalana.

Un bon article que mostra el que ens queda per fer, convèncer.
Som molts els que estem convençuts passi el que passi, però n’hi ha molts que no.
Dimecres parlava amb dues companyes sobre el procés i no ho veien clar. Gent que ha estat a moltes diades i encara parlen de federalisme (ufff!!!).
Tenim molta feina per endavant i ens toca animar als desanimats, i encara més als que no s’ho volen ni plantejar.
Podem guanyar el referèndum de llarg o ens pot anar de 50.000 vots

Les intervencions de Peter Jambrek i Jean-François Lisée ressalten que el pitjor són unes eleccions autonòmiques encara que es disfressin de plebiscitàries, perquè acabarien amb el procés dels darrers anys. És preferible la suspensió de l’autonomia i l’empresonament de la presidenta i la mesa del Parlament i del Govern de la Generalitat i el desencadenament d’una onada de solidarita de càrrecs municipals i d’ocupacions pacífiques d’institucions públiques. Mantindria el conflicte al roig viu, passaria a ser una violació de drets humans i la Unió Europea no podria dir que és un afer intern espanyol. Respecte al Québec i Eslovènia hi ha dues diferències fonamentals que no es poden obviar. El Canadà és un Estat i com a tal té els seus interessos i el seu comportament d’Estat; però té una tradició democràtica evident. Només cal recordar que mai se li va passar pel cap prohibir els referèndums. En canvi Catalunya té un Estat que s’acosta més a Sèrbia que no pas als països de tradició democràtica. Pel que fa a Eslovènia cal recordar que era una República i no pas una comunitat autònoma i per tant tenia poder legislatiu, executiu i judicial propi, tenia una defensa territorial, és a dir exèrcit, per plantejar una lluita de guerrilla si el país era envaït, cobrava els impostos, etc, etc. La federació de Iugoeslàvia controlava la república mitjançant el partit comunista que nomenava els càrrecs d’Eslovènia, no de manera directe. Exactament la mateixa situació que a les repúbliques bàltiques dins la URSS. Quan els partits comunistes iugoslaus i de la URSS entren en crisi les repúbliques fan efectius els poders legislatius, executius i judicials. Per aquesta raó li va ser fàcil controlar el territori. El cas català és molt diferent: ni podem seguir la via del Québec perquè l’Estat espanyol s’assembla més a Sèrbia que al Canadà; ni tenim els poders per controlar el territori ni vèncer l’exèrcit serbi com va fer Eslovènia en el que anomenen la guerra dels 10 dies. Només ens queda la via de la desobediència civil de Gandhi portada a terme des de les institucions: actuar d’acord amb els nostres drets inalienables com ho va fer el Québec, o el Parlament de Noruega el 1905, aprovar les lleis de transició, ratificar tots els dirigents inhabilitats en els seus càrrecs, ocupar si cal les institucions, i obligar d’aquesta manera l’Estat espanyol a usar la força física. D’aquesta manera posarem en evidència el seu caràcter autoritari davant els catalans, davant els espanyols i davant la Unió Europea. Cal recordar que l’any 1943 els britànics tenien 130.000 seguidors de Gandhi a la presó. Va ser aquest fet el que va commocionar l’opinió pública mundial, i la britànica, i va obligar el Regne Unit a reconèixer la independència de l’Índia, la seva colònia més important. El Regne d’Espanya no reconeixerà la nostra independència sense una crisi de dimensions similars. I la provoquem abans de setembre o, com diu el representant del Québec, no es presentarà en moltes dècades.

Crec que veient el profund desconeixement del que és la democràcia a Espanya, hi han tres coses a controlar, i a vigilar de prop. Una és el cens. Cal detectar i denunciar les entrades massives de gent espanyola contractada per venir a votar no. La segona és que els recomptes de vots i les dades de participació estiguin controlades per observadors externs solvents i que garanteixin que no es fa cap tupinada. Algú es creu encara que a cal veí encara guanyaria el PP si no fos per això? La tercera és que el vots de les multituds de joves que han hagut de marxar per poder sobre-viure a l’estranger, arribin en la seva totalitat i tots puguin votar des d’allà on siguin.