Dolors Sabater: ‘Per a tenir una república catalana, independent, federada o confederada, primer has de ser independent’

[Aquesta entrevista, publicada originalment l’abril del 2017, ha estat recuperada com a part de la sèrie ’62 veus per a l’agost’ que, durant l’estiu del 2017, ha recopilat les millors entrevistes del curs passat]

Dolors Sabater és la batllessa de la Badalona, la tercera ciutat més gran del país. Aquesta mestra de professió, sòcia d’Òmnium, activista antimilitarista i independentista, va fer fora Garcia Albiol (PP) de la batllia tot encapçalant Guanyem Badalona en Comú, que agrupa CUP, Podem, Comunistes i més partits d’esquerra. D’aleshores ençà, Sabater s’ha anat convertint en una veu influent del món dels comuns. Per això en aquesta entrevista telefònica no es parla únicament de qüestions de ciutat, sinó també de país i dels comuns, que ella coneix tan bé.

—Fa poc els batlles de sis ciutats de l’àrea metropolitana es van reunir.
—A Badalona tenim una mitjana de deu ordres de desnonaments per setmana, que podem aturar gràcies a l’esforç polític i dels veïns. I aturar no vol dir resoldre. Alguns s’ajornen. La majoria de ciutats tenim això en comú. Per això ens vam reunir. Per compartir experiències i solucions. A Badalona, per exemple, hi hem d’afegir que no tenim parc públic d’habitatge. Som la tercera ciutat de Catalunya. I és molt greu que no tinguem parc públic d’habitatge. Ara hem aconseguit vint pisos, que contrasten amb l’absència de la pressió als bancs durant el mandat anterior. I afegim-hi el problema de les companyies subministradores, les elèctriques: a Badalona aquests darrers tres mesos hem aturat més de mil talls d’energia que les companyies volien fer a persones. Totes compartim el problema.

—En el problema dels pisos, quina responsabilitat hi tenen la Generalitat i l’estat espanyol?
—A la Generalitat li demanem que convoqui el Pacte Nacional pel Dret a l’Habitatge. I que exerceixi al màxim les competències que té, però és clar que hi ha un origen en l’estat, tant per la transferència de recursos com per les lleis. Per exemple, el problema dels lloguers. S’ha de fer una regulació d’arrendaments urbans nova, que allargui els contractes fins a cinc anys, i no a dos o tres com ara. I avui dia aquesta regulació és competència de l’estat. Competències que ha de transferir, com els recursos. I ha de deixar de perseguir les accions positives del parlament català. Recordem que la llei 24/2015 va ser tombada. I la nova llei, pensada per no ser tombada, i per tant amb moltes mancances, ara el govern espanyol vol tornar a impugnar-la.

—Si tinguéssiu la competència, posaríeu un preu màxim als lloguers de la ciutat?
—Sí. I tant. Hi ha d’haver un control dels preus dels lloguers.

—Quines mesures sobre els pisos aplica Badalona a hores d’ara?
—La taxa de pisos buits i l’obligació a les companyies de sufragar el 50% de la pobresa energètica. A més a més, ens hem negat a pagar el deute a les empreses elèctriques fins que no compleixin la llei catalana, que diu que han de pagar el 50% de la pobresa energètica. Si no s’hi comprometen, no pagarem el deute. El termini s’acabava el 30 de març. L’hem ajornat. Els més de mil talls són una cosa que ja demostra el nostre compromís. I ara ens trobem amb aquesta pressió a les empreses.

—Quines ajudes deixen de pagar a les elèctriques?
—Són uns 800.000 euros en total, em sembla.

—Com és que deuen aquests diners a les elèctriques?
—Nosaltres, no. Les famílies, devien aquests diners. L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) dóna diners, ajudes, als ajuntaments perquè siguem nosaltres que paguem aquests deutes. Però són diners públics i no volem pagar aquest deute a les empreses, si no es comprometen amb la llei catalana. Sabadell fa una cosa semblant.

—L’habitatge és potser el problema més greu de Badalona. I l’altre?
—La mala distribució de la riquesa. La pobresa infantil, també. Hem creat la taula de la infància i l’adolescència de la ciutat. Molt interessant, perquè no tan sols tractem sobre la infància vulnerable, sinó sobre tota la infància. I no únicament amb serveis institucionals, sinó amb entitats. Hi ha un recurs imprescindible de les ciutats; els centres oberts per a la infància. Doncs la ciutat de Badalona no en té cap de propi. Volem encara aquest problema.

—Municipalitzar l’aigua és un objectiu de totes les ciutats reunides.
—Sí. En el cas de Badalona, restem subjectes al contacte de l’AMB, i ara que s’ha posat en qüestió és un bon moment per a treballar-ho. La remunicipalització és un objectiu. Ara hi ha pobresa energètica a les llars, i paral·lelament les empreses tenen beneficis milionaris. És una cosa que una administració publica amb radicalitat democràtica no pot permetre.

—Vau anar convidada a l’acte fundacional del nou partit dels comuns. Quina valoració en feu?
—Estem convençuts que s’hi respirava sobirania i democràcia. Les confluències, i nosaltres en venim, també es respirava. Confluència d’unir i de treballar per la lluita per les sobiranies. Ambient positiu i, tal com vaig dir en el discurs, convençudes que som aquí per transformar-ho tot des de l’arrel, també les relacions entre els partits. En aquest sentit crec que hi havia un clam que s’articula.

—Hi ha gent decebuda perquè no s’acaben de comprometre. A Badalona també hi ha una confluència i això no evita que Dolors Sabater es comprometi del tot.
—Jo veig que és una aposta innegable pel referèndum efectiu. Això és claríssim. I estic convençuda que cap demòcrata no supeditarà el clam de fer el referèndum. I a més a més l’aposta per la república catalana és clara. I és molt important tenir en compte què vol dir, això: per arribar a tenir una república catalana –ja es veurà si independent, federada, o confederada–, primer has de ser independent.

—Això no ho diuen, ells.
—Però ja és implícit. Si defenses una república, que els comuns voldran fraternal i confederal amb els pobles d’Espanya, per arribar aquí primer s’ha de ser sobirà. Sobirà és autodeterminar-se i decidir. Crec que la determinació dels comuns pel referèndum és indubtable. És en el pas següent on discrepem: alguns voldríem una Catalunya independent, alguns la volen federada o confederada. Però hi ha coses que abans han de passar, i que són imprescindibles que passin: un referèndum, que no pot ser prohibit per l’estat i el TC. El referèndum és un punt de trobada irrenunciable. Aquí hi veig els comuns al cent per cent.

—La diferència entre els comuns i vosaltres seria que ICV no hi és, a Badalona?
—La més important és que nosaltres som municipalistes. Una confluència que neix per Badalona. I orgànicament no depèn de ningú més que d’ella mateixa. I aquesta candidatura, que volem preservar, rep el suport de la CUP, Podem i Comunistes i no rep el suport d’ICV i EUiA. Cert. Però en canvi ara hi governem amb coalició, amb ICV. És evident que Guanyem Badalona considera que s’ha de continuar treballant en la construcció d’aquesta confluència i no descarta que el 2019 inclogui més actors. I es evident que som la referència a Badalona. Els resultats ens van permetre fer fora l’extrema dreta instaurada a la institució. A la ciutat en continuem tenint.

—La baralla entre Podem i els comuns passaran factura a Badalona? Què heu captat?
—Sabem què passa en l’àmbit dels partits dins els comuns, però les persones de Guanyem Badalona, també de Podem, són molt conscients que a la ciutat les decisions les prenem sobiranament des de Badalona.

—Passem al govern. Com el veieu? Confieu que van pel camí del referèndum? O les picabaralles amb les urnes demostren que hi ha diferències de fons?
—Sempre penso que quan el focus és molt a prop, de qualsevol cosa en fem molt de cas. En conjunt, confio en el compromís ferm del govern d’impulsar el referèndum. Aquesta és la voluntat i el compromís. Confiem que els actuals governants faran bé la seva feina. De moment, aquesta picabaralla no la valoro. M’espero a veure què més passa. Penso que les coses tenen un rumb, i van cap a un lloc, i pel camí passen moltes altres coses. I no totes són cabdals. S’ha de deixar que facin la seva feina, i no pas avaluar-los cada minut i cada segon. Confio que la faran ben feta, la feina.

—Optimista, veig.
—Sóc molt optimista. Crec molt en la força del poble. Quan un poble no té por, més n’agafo. I la por l’hem perduda. El dia dels comuns se’n parlava molt: perdre la por. Aquí hem viscut molts anys sota un marc constitucional que és el règim del 78, que es va teixir amb por, sota l’ombra dels hereus del franquisme. I això ja ha caducat, s’ha acabat. Som en una altra pantalla.

—Potser els que hi ha a dalt sí que en tenen, de por.
—És evident que la situació no és senzilla. Però mireu, no havien de tenir por els insubmisos i els objectors de consciència? Mireu Pepe Beunza, quan el 1971 s’enfrontava als militars franquistes. I és una lluita que es va guanyar.