06.06.2017 - 11:06
|
Actualització: 06.06.2017 - 12:07
El diputat Germà Gordó ha anunciat que abandonava el PDECat i, en conseqüència, el grup parlamentari de Junts pel Sí. Ara ocuparà un escó com a diputat no adscrit de la cambra. La decisió ha estat presa per ell mateix després de la petició de dimissió feta –més o menys públicament– pels seus companys de candidatura, arran de la investigació oberta sobre la seva implicació amb les comissions del 3%. Gordó ja fa temps que es mostra incòmode amb la manera de fer de Junts pel Sí i n’ha estat crític més d’una vegada. El conflicte obert per Gordó en les files de la majoria independentista ens mena a fer-nos unes quantes preguntes que esperen una resposta clara aquests dies vinents. La seva responsabilitat en la corrupció i el finançament irregular és a mans de la justícia i demana un seguiment atent i constant. Ací parlem de les implicacions polítiques del cas.
1. Gordó va ser elegit per representar-se a si mateix al parlament? La candidatura de Junts pel Sí tenia un eix vertebrador que li donava un sentit únic i històric: fer la independència a través de la unitat. Gordó és fidel al vot dels ciutadans que el van dur al parlament quedant-se com a diputat no adscrit i restant un diputat de JxSí?
2. La raó de Gordó per a romandre al parlament contra l’opinió i la voluntat de la majoria parlamentària i del seu grup és l’aforament? Es pensa que li servirà de res aquest aforament? Ja ho sap que durarà quatre dies? Sap que Irene Rigau ha estat jutjada i condemnada i que l’aforament no li ha servit de res?
3. Ja sabem que, des d’un punt de vista reglamentari, l’acta de diputat és personal i, un cop acceptada, tan sols la justícia te’n pot privar. L’única alternativa a l’acció judicial és la renúncia d’un mateix. Però en termes polítics, és legítim que algú mantingui l’acta de diputat contra les raons que el van dur a ser elegit? Caldrà que els votants de Junts pel Sí es dediquin a fer saber a Gordó que no el van triar per anar ser diputat no adscrit contra el sentit de la candidatura que demanava exercir ‘el vot de la teva vida’? Els ciutadans es faran respectar? O acceptaran que dels seus vots se’n faci qualsevol cosa?
4. El Partit Demòcrata, hereu de Convergència, se la juga, amb aquest cas. Més enllà de les implicacions i l’esquitxada judicial, el partit pilotat per Marta Pascal i liderat per Artur Mas demostrarà si té capacitat d’imposar un criteri ètic de nivells acceptables? La seva actuació pot acabar-se en aquesta pressió de demanar que plegui? El PDECat té una oportunitat d’or per a demostrar si ha canviat res o si és la Convergència de sempre. Junts pel Sí ja ha demanat clarament a Gordó la seva renúncia. El PDECat serà contundent per la seva part?
5. El nivell d’exigència entre independentistes és més elevat que mai. I és bo que sigui així. No hauria de ser cap excepció. En aquest sentit, ERC marca un model d’exigència saludable. N’és un cas evident el de l’ex-senador Santi Vidal, que va ser fulminat en poques hores arran d’una acusació de parlar a la lleugera de coses serioses. En aquest cas, que té una implicació judicial, l’independentisme sabrà mantenir el llistó alt? Permetrà que un cas com el de Gordó empastifi ara el panorama?
6. Unes preguntes han recorregut aquests dies els caps de moltíssima gent preocupada pel cas Gordó: ‘Per què va anar a la llista de Junts pel Sí? Qui l’hi va posar? És cert que ERC i bona part de Convergència no l’hi volien? Va ser una decisió personal d’Artur Mas? Quina motivació portava Mas a incloure-hi Gordó en un moment com l’actual?’ I encara cal aclarir més coses sobre la inclusió de Gordó a la llista de JxSí: Havia exigit de ser-hi? Amb quina força? Hi havia cap xantatge de fons? Hi era perquè jugués en igualtat de condicions amb Marta Pascal i Jordi Turull en el combat per la direcció del partit que encara havia de néixer?
7. Si Mas va tenir un paper decisiu en la inclusió de Gordó a la llista de Junts pel Sí, no té res a dir-hi ara? Si va ser una decisió personal de Mas, seria lògic que ara agafés les regnes per fer-lo renunciar a l’acta de diputat. Si Gordó no es deu als electors, si més no s’ha de deure a la persona que el va col·locar a la llista. L’independentisme espera les explicacions de Mas i una actuació ferma i exigent per part seva. Ell és l’exemple de la renúncia personal en favor del projecte col·lectiu. Té la força moral per a exigir a Gordó un bri de generositat.
8. Actualment, l’independentisme és observat amb lupa per tots els aparells de l’estat espanyol. La justícia i, concretament, la fiscalia són els rastrejadors més actius de qualsevol indici delictiu o qüestionable dels independentistes. Qualsevol cosa sospitosa, petita o grossa, és utilitzada contra el projecte independentista. Per tant, és bo que l’independentisme sigui molt autoexigent. Però, és compartit per tothom que l’exigència no és una estratègia o una necessitat conjuntural, sinó que ha de formar part de l’esperit democràtic de la nova república? Tothom veu clar que la independència i la regeneració democràtica són dues cares de la mateixa moneda?
9. Els qui s’emmirallen en Dinamarca, Noruega o Suïssa, estan disposats a fer-ho en tots els sentits i amb totes les conseqüències? Perquè el dinamisme econòmic, el benestar social i la innovació d’aquests països no van deslligats de la qualitat democràtica i els hàbits de transparència. Qui parli de Dinamarca com a model, té el compromís d’agafar el model complet i no tan sols allò que interessa?
10. Un cas com el de Gordó serà aprofitat per la propaganda unionista contra l’independentisme i el referèndum. Si la pressió social, política i personal no aconsegueix la renúncia de Gordó, es farà un mur prou contundent amb el nou diputat no adscrit? Gordó sap que tan sols tindrà consol i comprensió a les files de Ciutadans, PSOE i PP?
