316.000 euros, 2 dormitoris, 1 bany

Aquesta és la història d’una obra nova dins d’una obra vella, com tantes n’hi ha a Barcelona. Ja ho sabeu: façanes senceres que, de sobte, s’omplen de forats negres o forats de cel per on ha desaparegut el passat. L’anunci va aparèixer a Gràcia al límit de l’última crisi, i prometia reconvertir els dintres i fores d’un edifici de laboratoris en una setantena d’habitatges de luxe amb piscina i solarium –allò que abans se’n deia terrat. Des de la piscina renderitzada del cartell, els despreocupats ocupants de les gandules renderitzades tenien vistes de la millor botiga del món fins a l’horitzó mateix del mar. Potser sí, que podia ser veritat.

Doncs bé: tal dia va arribar la clatellada i l’oficina de vendes va abaixar la persiana. Les grues van deixar de girar i els coloms van tornar a fer niu a les mitgeres. Al clot de l’aparcament a mig fer –cent trenta-vuit places–, un estiu, durant les festes de Gràcia, hi va sorgir un concert alternatiu i espontani. Les tanques perimetrals van acumular pintades de totes les vagues dels últims anys. Amb l’abandonament, una comunitat de romanesos hi van fer casa. Les antenes del wifi i els mitjons estesos penjaven davant de les finestres. De bon matí, per la porta sempre oberta, els xiquets sortien amb les motxilles cap a l’escola. Als darreres hi van muntar un magatzem centralitzat, a la manera dels encants, per als recollidors de deixalles del barri.

L’obra va restar aturada, jo què sé, tant com dura una crisi inversora a Barcelona. El trasllat dels okupants va ser discret. A la guàrdia urbana els van succeir uns senyors de mida armària que van començar a fer-hi vigilància, fumant i parlant pel mòbil les vint-i-quatre hores. Cap uniforme, la corpulència com a única dissuasió. Van arribar uns contenidors industrials i, durant dies, l’edifici es va buidar intensament de matalassos, fitxers, neveres, radiadors elèctrics, ordinadors. Uns operaris van refer la tanca i la van pintar de negre-secret. Les grues van tornar a engegar. Els camions formigonera van tallar els carrers i van emplenar els encofrats. Els veïns s’aturaven amb el carro de comprar: a veure què hi faran, ara.

Finalment, va sortir el cartell. Els pisos serien més ‘modestos’ que els anteriors: aquesta vegada no hi ha piscina ni porteria tot-servei. Parèntesi: les vendes sobre plànol d’abans, ara són vendes sobre ‘render’: composicions tan falses com ultrarealistes mostrant perspectives impossibles dels interiors, acabats de qualitat superior, banys i cuines de revista, xemeneies minimalistes, parquets de fusta natural, mobiliari d’autor. I, pels forats de les finestres, la realitat inversa difuminada amb trucs d’ordinador: un tros de barri que encara aguanta, un balcó amb les bombones de butà, l’edifici gris i abandonat de tot manteniment, a l’espera si cau un altre inversor.

La promoció, dèiem. Els pisos de dos dormitoris van dels 316.000 euros fins a 573.000 euros, ja no parlo dels de tres. No és cap exemple de res: el luxe ja ho té, això. Un pis d’aquestes característiques no està pensat per a fer-ne cap llar, en el sentit de permetre que un nucli familiar mínim s’hi pugui establir a llarg termini i créixer, oferir intimitat als seus membres i la possibilitat futura, cada vegada més present, de treballar des de casa. Són pisos pensats per a ser de pas. Pisos que corregeixen un ‘error’ de la bombolla, que va ser confiar els habitatges a les famílies corrents, i, amb les famílies, sotmetre el diner a les seues vicissituds vitals: les alegries i les penes, la salut i la malaltia, la riquesa i la pobresa. El producte de luxe no incorre en aquest risc.

Passant per alt el risc, el luxe ha fet forat als barris que, com diu un conegut meu gracienc, feien olor de senalla amb l’api traient-hi el cap. Els nois dels meeting-point ens renyen que no ens queixem, que Barcelona encara és barata, que busca tu quina capital d’Europa permet que la seua gent pugui viure en barris com Gràcia, l’Eixample o Ciutat Vella. Ens volen fer creure que l’anomalia era abans, quan hi podies viure: perquè viure-hi va ser possible, senyors, no era cap somni. Ens volen fer creure que l’anomalia eren els molinets de vent dels xiquets a les finestres i les padrines que sortien a regar els geranis del seu balcó.

Potser seria just si l’intercanvi fos d’anada i de tornada, i que a les zones altes hi hagués penetració de la baixor. Beh, escriure per escriure. A Gràcia, els veïns s’aturen un moment davant del rètol de la promoció –ho volia mirar per al nano, però ara veig que no és per a nosaltres–, i continuen el seu camí entre les trolley dels turistes que busquen amb el mòbil el seu airbnb. Sota el cel, les padrines dels geranis són una espècie en extinció: el seu lloc a la història l’ocupen colles de jóvens descamisats, amb la cervesa a la mà, esperant la nit de festa en balcons folrats de tovalloles. El pis pot ser d’un inversor estranger que té tot l’edifici, o pot ser de ton cunyat. Però aquesta ja és una altra història, i de moment la d’avui ja s’ha acabat.