Dels vetos als petons

No sé qui va ser, però hi va haver algú que no va trigar ni poc ni gaire a batejar la revolució que pacientment, festivament, resoltament, protagonitzem, dia a dia, colze a colze, molts ciutadans d’aquest país, probablement la majoria, com la revolta dels somriures. I, ni que pugui semblar una expressió tova, jo crec que la va encertar.

Sí: tots els que els últims cinc anys hem sortit al carrer cada Onze de Setembre, i entre diades sempre que ha calgut, devem coincidir que les manifestacions han estat una festa, que així que ens calçàvem la samarreta de torn ens naixia un somriure d’il·lusió i d’esperança, i que un somriure alimenta els altres. De tal manera que, en tornar a casa, cansats, ens hem sentit cada vegada les bateries carregades, carregades de somriures, disposats a resistir maltempsades sobrevingudes i vacil·lacions dels nostres fins a la propera.

La propera es va fer llarga l’endemà del 9 de novembre, i segur que encara se’ns n’està fent més i més que se’n farà ara, després del 27 de setembre. Però jo no penso renunciar al somriure, perquè no crec tenir el dret de malbaratar tantes esperances i il·lusions, que no són només meves, que són de molts, i també de molts que ja no hi són, i els les dec. Els les devem. I això és així de tal manera i fins a tal punt que hem viscut situacions que sospitàvem que ja no viuríem.

Parlo de coses ben concretes i personals que m’han passat a mi. I que estic del tot convençut que no han estat excepcionals, sinó que comparteixo situacions similars amb molts, la majoria, dels que empenyem per fer aquest camí. M’explico.

La vida va com va i fa alguns revolts que demostren que és més aviat complicada. De manera que el gran amic d’avui ve que impensadament es pot girar l’endemà per tornar-se l’adversari més perillós. Jo no em considero especialment problemàtic ni conflictiu ni ressentit ni res de tot això. Però podria fer ara mateix una llista de persones que sé fefaentment que malparlen de mi o que no em poden veure o que consideren que he actuat en alguna ocasió intencionadament en contra seu. O viceversa.

Doncs bé: una de les grandeses de la nostra revolució dels somriures és que ha fet possible que alguns d’aquests que jo m’havia conjurat que no m’hi tornaria a adreçar –o viceversa–, amb alguns d’aquests, dic, hàgim coincidit al carrer i ens hàgim donat la mà, hàgim intercanviat signatures, hàgim abandonat, espero que no només cautelarment, rancúnies i raons, per posar les capacitats respectives, i els mèrits, l’energia, espatlla contra espatlla, remant a favor de l’esperança i de la il·lusió, per la construcció del nou país.

Estic segur que aleshores, quan l’hàgim assolit, respirarem fondo, agafarem aire i, després d’abraçar-nos, ens mirarem als ulls. I potser vindrà que, amb aquell, la discòrdia rebrotarà mentre que amb l’altre ja haurà perdut tota virior. La grandesa, una grandesa més, de la nostra revolta dels somriures serà, doncs, que haurem estat capaços de guanyar-la perquè haurem deixat de banda les mesquineses i els vetos, per més justificats que mai haguessin pogut ser. Per més exemplars que mai arribin a tornar a ser.

De debò: feu-ne la prova. Quan us vingui al cap algú a qui vetaríeu de cor i amb ganes, imagineu-vos per un moment que l’entusiasme del moment us du a abraçar-lo. Què dic, a abraçar-lo, a fer-li una morrejada d’aquelles que el Fernández i el Baños ens han ensenyat que són possibles i potser alliberadors. No trobeu que, entre petons, tot va més de pressa? Doncs no us n’estigueu.