31.01.2017 - 02:00
|
Actualització: 31.01.2017 - 10:51
Deu anys anant a fitxar a les set i mitja del matí per tornar-se’n no se sap ben bé on. Deu anys tornant a posar la ditada a la maquineta entre les tres i mitja i les quatre de la vesprada per a tornar-se’n no se sap ben bé on. Deu anys fent una feina tan secreta a l’arxiu de la Diputació de València que quan un diari li demana a què respon aquest comportament ell diu que no ho pot explicar. Que potser algun dia… quan estiga a la residència. Carles Recio (València, 1965) és l’exemple dels anomenats ‘treballadors zombis’. Sembla que durant una època han abundat en les empreses públiques valencianes que han funcionat com a autèntiques abeuradores i llocs on es pagaven els favors més diversos. En el seu cas, aquesta feina a la Diputació li la va facilitar l’ex- president de la corporació Fernando Giner. Blaver i anticatalanista com ell.
Però el perfil i la trajectòria de Carles Recio singularitzen el cas. El 7 de març del 2006 el van destinar a l’arxiu general i fotogràfic de la Diputació. Abans en havia estat cap de publicacions. I molt abans havia estat blaver, molt blaver. Tan blaver i tan secessionista que va sentir la necessitat de confegir un Diccionari diferencial valencià-català. Diu que el va fer per aclarir-se, perquè ell volia ser escriptor i tenia una gran contradicció entre allò que li deien a Lo Rat Penat sobre el fet que el català i el valencià són dues llengües ben diferents i allò que ell comprovava quan veia que tantes i tantes paraules valencianes eren idèntiques a les catalanes. Tenia vint anys i el 1986 ho explicava així a la revista El Temps: ‘Durant mesos he treballat a fons el Fabra, l’Alcover-Moll… i vaig anar descobrint, mig perplex mig esglaiat, que hi havia massa paraules iguals.’
Aquesta conversió, aquesta mena de caiguda del cavall que en la mateixa entrevista el mena a dir ‘el secessionisme lingüístic s’acaba amb mi’, va ser posterior a l’època en què militava activament en el Grup d’Acció Valencianista i encapçalava un grup de joves que anava a rebentar manifestacions. Compraven pintura blava i empastifaven les quadribarrades amb què la gent del PSAN es manifestava per València. El 25 d’abril de 1985 es van trobar davant l’Institut Lluís Vives. Pintura blava contra els pals de les senyeres. Un judici i una sentència contra els independentistes. Josep Guia diu que és l’únic judici que ha perdut, tot i que ell no va participar en la baralla. Però li és igual, afirma, perquè en veritat els esperava en una altra banda.
Aquell Carles Recio d’abans de la conversió és el mateix que va amollar ratolins en una conferència que David Rosenthal, traductor del Tirant lo Blanc a l’anglès, va pronunciar a València. I el mateix que va tirar ous a Vicent Ventura. Era l’època més dura del GAV, l’època en què reconegueren tenir infiltrats de Fuerza Nueva.
El 1986, en l’entrevista del Temps que hem esmentat, renegava públicament del secessionisme. Però el fet és sempre ha festejat amb el blaverisme. Va militar en la Unió Valenciana de Vicente González Lizondo i de Fernando Giner.
L’any 2005 un diari valencià dedicava una plana a explicar que Carles Recio havia muntat un prostíbul masculí en el pis de sa mare, al barri de Russafa: Abanderados Chicos. La publicitat del local deia: ‘Es garanteix un vertader relax en la millor companyia’, etc. Ell no ho va negar. Ans al contrari, digué que ho feia per ajudar els xics, que no tenien compte corrent per a cobrar els seus serveis. Però des d’aquell pis, Recio tenia una vista privilegiada i controlava les entrades i eixides del Casal Jaume I de Russafa que, a començament dels anys 2000, també rebia visites del GAV.
Ara Carles Recio escriu una plana setmanal en el mateix diari que va destapar aquest afer i es dedica a lloar personatges i costums valencians. Aquest ‘valencians’ que escriu en lletres grosses i en castellà.
També escriu, segons que ha explicat en una emissora de ràdio, ‘agraïments’ i ‘saludes’ per als diputats que li ho demanen. I per a fer-ho necessita la documentació que diu que sí, que gestiona a l’arxiu de la Diputació.
