De gàngsters tropicals i corruptes ibèrics

‘La trama espanyola de la corrupció a guinea’ és una sèrie de reportatges d’investigació que explora un altre focus de corrupció:  Guinea Equatorial, ex colònia espanyola, un reducte intocable que oculta la trama corrupte teixida per un petit grup d’espanyols i la família de Teodoro Obiang Nguema, la màfia que governa aquell país des de la independència. Atès que, en aquest cas, els diners que tapen boques i compren voluntats no sembla, per ara, que puguin acabar-se de cop propiciant la vendetta i la delació, val la pena relatar els indicis de corrupció que existeixen.

És molt difícil investigar a fons aquest enredat món d’interessos corruptes. És un món secret, molt tancat, emparat en la foscor i el silenci, un terreny pantanós, vedat, controlat per molt pocs, sempre els mateixos i els seus deixebles i descendents. Els coneixedors del tema i diverses fonts autoritzades volen restar en l’anonimat. La informació de Guinea va ser declarada matèria reservada fa molts anys, i encara que ara no hauria de ser-ho, als arxius oficials hi ha molta informació vetada pel que fa al passat, i gairebé res de valor informatiu respecte al present. Queden, però, les hemeroteques i les confidències contrastades de moltes persones properes al tema. La corrupció és visible, però deixa poc rastre probable. De moment. La censura i l’autocensura impedeixen la investigació. Hi ha por. Por física, por a les represàlies, por a perdre relacions i privilegis.

El pecat original

El colonialisme fou el pecat original. L’explotació econòmica colonial, bàsicament controlada per la mà dreta de Franco, Carrero Blanco i el seu cercle de comerciants i industrials, entre els quals també hi havia bascos i catalans, era un grup d’escollits, emparat pel nacionalcatolicisme missioner i l’estat franquista. Guinea era la seva finca. Carrero atorgava concessions i Espanya, sovint, comprava les mercaderies a un preu superior al del mercat internacional. Una estafa a dues bandes. L’enriquiment d’unes quantes famílies espanyoles, empreses i bancs, a costa de la l’esclavatge del poble guineà i l’espoli dels seus recursos.

Així era abans, amb el colonialisme. Així és ara, amb la independència.

Ara, però, qui atorga concessions, rep suborns i compra voluntats no és l’Almirall  Luis Carrero Blanco, sinó el tinent coronel Teodoro Obiang Nguema, format a l’Acadèmia Militar de Saragossa, i cap d’una màfia familiar processada internacionalment per corrupció, emblanquiment de diners i apropiació de diners públics als EUA, França, Espanya, Holanda i Suïssa. Els grans perjudicats, com sempre, són els guineans, prop d’un milió d’habitants, dels quals dos terços viuen per sota de l’índex de pobresa i pateixen repressió, insalubritat, i constants vulneracions dels drets humans.

Guinea és un terreny vedat de sempre, una terra molt rica en recursos naturals, petroli i gas, que ha atret, i atrau, tota mena de gàngsters, pícars  i estafadors. El grup és reduït i selecte, tot i que, de vegades, s’hi han infiltrat sospitosos habituals de tot pelatge. Entre els històrics, hi ha Fèlix Millet, encarregat de les plantacions familiars de cacau i saxo dels ‘Banana Boys’,  o Francisco Paesa, que li va vendre un banc imaginari al primer president de la República independent, Francisco Macías.

El cop d’estat d’Obiang

El 1979, el cop d’estat de Teodoro Obiang , que executà Macías, el seu oncle, inaugurà una nova etapa. Espanya hi va abocar milions i milions de pessetes en ajuda i cooperació. Corruptes d’aquí i d’allà es van associar. Va ser un pou sense fons on desapareixien milions i milions de pessetes i també els contenidors de l’ajuda alimentària i sanitària. Hi va haver una València-Connection, via l’ambaixador i amic d’Adolfo Suàrez, el valencià José Luis Graullera. Paco Roig, ex-President del València CF, i germà de Juan Roig, propietari de Mercadona, es va fer amic d’Obiang, es va forrar, i va fugir del país deixant un deute milionari. Com veurem més endavant, aleshores passaven coses molt bèsties. La monja catalana Carme Samaranch, que podria haver denunciat els fraus de l’ajuda que no arribava als guineans perquè es venia al Gabon o al Camerun, va morir assassinada i mai ningú no ho ha volgut investigar.

D’aquella època, s’expliquen tota mena d’històries. Que gràcies als diners d’un projecte absurd per construir un molí hidràulic a Guinea, on no hi ha blat, es va construir un hotel a Sevilla, per exemple. O que els diners de la cooperació es duplicaven canviant-los al mercat negre. O que Trinidad Jiménez va viure a Guinea com a directora de la UNED (1990-92) , per fer companyia al seu marit, l’aleshores cònsol, Julio Herraiz España. Via valissa diplomàtica, l’home treia del país estàtues d’art fang, per a vendre-les al mercat negre de Brusel·les. Sembla que el cònsul aconseguia les obres d’art prometent una ampliació de beques als alumnes guineans d’antropologia de la UNED, els quals coneixien a fons tot el territori. Aquell matrimoni es va trencar al tròpic, però, ella, amb els anys, i res és casual, arribaria a Ministra d’Afers Exteriors i Cooperació. El seu ex va ser destinat a Israel, i un dels becaris és avui Ambaixador d’Obiang al Vaticà.

També s’hi han apropat personatges com Mario Conde que, en sortir de la presó , feia de lobbista d’Obiang  amb la seva revista MC, que va muntar amb l’exdirector de ‘Ya’, Javier Bleda. Un columnista estrella de la publicació era Ricardo Pardo Zancada, excomandant de l’exèrcit, un dels protagonistes de l’intent de cop d’estat del 23-F.

O el constructor Francisco Hernando Contreras, alias ‘El Pocero’,que va anar a Guinea de la mà de l’exministre José Bono, després del fracàs de Seseña, i que va acabar denunciant el govern d’aquell país al Banc Mundial.  També s’ha publicat que la policia i el CNI investigaven una possible trama d’emblanquiment de diners dels Obiang al voltant de l’anomenat ‘Pequeño Nicolás’. I ja fa temps que Eduardo Tamayo, el socialista trànsfuga, protagonista del ‘tamayazo’, es passeja per Malabo i Bata fent negocis.

Finiquitat el frau del totxo a Espanya, molts han exportat la tècnica a Guinea, ampliant-la, també, a d’altres àmbits de la creativitat capitalista.

El febril negoci del totxo i les construccions fantasmes

La família Obiang s’ha dedicat a múltiples activitats lucratives i recreatives: des del narcotràfic internacional, el tràfic d’armes i l’emblanquiment de capitals, fins a col·leccionar joies, obres d’art, propietats de luxe arreu del món, iots i cotxes de gamma alta. De fa uns anys, potser a imitació dels seus socis espanyols, s’han llençat febrils al negoci del totxo. Construeixen hotels de cinc estrelles, ports, carreteres, edificis d’oficines de luxe, xalets, etc… i una ciutat nova de trinca a la selva de Mongomo: Oyala.

Com va passar aquí, moltes d’aquestes obres, un cop acabades, esdevenen construccions fantasmals, ja que no hi ha prou activitat de cap tipus al país per a treure’n profit. Un exemple ben clar són els aeroports de Mongomeyén i Corisco, que un cop construits, s’ha vist que són del tot inútils. Sovint, les infraestructures noves es van abandonant per manca de manteniment o inactivitat. El negoci, com passava aquí, consisteix a construir, vendre i revendre adjudicacions, i cobrar suborns i comissions. El futur i la utilitat d’aquestes infraestructures no només és incert, sinó que no els interessa el més mínim.

A l’època colonial els motors estatals del lobby hispanoguineà eren Presidència del Govern, l’Almirall Carrrero Blanco, i la seva secció Dirección General de Plazas y Provincias Africanos del general Muñoz Grandes. Amb la independència, aquests dos centres de poder han estat substituïts pel Ministeri d’Afers Exteriors i de Cooperació, amb l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional (AECI),  i la Direcció General pel Magreb, Àfrica, Mediterrani i Pròxim Orient. En aquests despatxos i, sobretot, fóra d’ells, s’ha anat creant una trama de relacions d’influència fomentades per personatges peculiars, i reincidents, que lliguen empreses, particulars, fundacions i empreses de consultoria o think tanks amb la màfia familiar d’Obiang, que controla tots els recursos i els projectes del país. Val a dir, que les comissions i els suborns, igual que aquí, són l’oli que fa funcionar tota la maquinària en dues direccions: en benefici de la família Obiang i, també, dels lobbistes i empresaris espanyols.

A l’estat espanyol el suborn a funcionaris estrangers per a obtenir llicències i contractes és delicte; com ho és, en cas de ser funcionari en actiu,  el cobrament de comissions il·legals per fer d’intermediari per què empreses espanyoles obtinguin contractes a l’exterior. Per això, ha estat processat el polític Gustavo de Arístegui (PP), que no ha tingut temps de treure rendiment al tinglat que tenia muntat a Guinea Equatorial, cosa que, pel que sembla, altres com Miguel Angel Moratinos (PSOE) i José Bono (PSOE), retirats de la política activa, sí estan fent.

El triangle Obiang-PP-PSOE

Avui no es pot dir que siguin un sol lobby organitzat com a tal, però sí que el triangle Obiang-PP-PSOE existeix i que l’ombra de Duran i Lleida, assidu dels viatges oficials per retre vassallatge a Obiang, hi ha planat pel damunt alguna vegada. A més de Bono i Moratinos, fonts ben informades, apunten també les noms de José Manuel Soria (PP), i qualifiquen d’aspirant a JL. Rodriguez Zapatero (PSOE). I amb la boca petita, tothom assenyala, també, i alguns, per damunt de tot, Juan Carlos de Borbò, rei emèrit, i els seus socis internacionals. Els àrabs, en particular.

Moratinos?, Bono?, ¿el Borbó?, Soria?, Zapatero? Duran?…. Si algun dia apareix tota la informació, els grans, i milionaris, despatxos d’advocats que emparen els corruptes, podran potser aconseguir reduir-los la responsabilitat de corrupció -ho estem veient cada dia en la política espanyola i catalana- però no els podran eximir d’enriquir-se fent negocis amb una màfia cleptòcrata, processada internacionalment. Ni de reforçar en el poder un dictador, assassí i torturador, que s’ha enriquit obscenament, robant al seu poble i condemnant-lo a la misèria. Què té a veure la democràcia amb els drets humans?, diu Obiang. Què te a veure el meu negoci amb els drets humans?, deuen pensar els nostres prohoms del lobbisme hispanoguineà.

Si voleu llegir la sèrie sencera, ací teniu tots els articles:
1. De gàngsters tropicals i corruptes ibèrics
2. Paco Roig, l’estafa dels supermercats guineans
3. Francesc Cabana, el liquidador del Banc Mundial
4. Obiang i el Borbó, misteris d’una relació
5. L’Amic Moratinos i el Gran Amic Obiang
6. Els negocis de Moratinos, l’aconseguidor tropical
7. José Bono i els maquilladors al servei d’Obiang
8. El fidel Duran, l’amic català de Guinea i d’Espanya