Daniel Vázquez Sallés: ‘La meva entrada a l’independentisme ha estat lenta’

L’escriptor i periodista Daniel Vázquez Sallés (1966) és un dels signants d’un manifest recent que demana el vot per a partits independentistes el 27-S. El signen gent que, com ell, provenen del PSUC, d’ICV o de l’antifranquisme. Ell havia militat a ICV fa anys, però la política ja la coneixia de petit, essent com és fill de la historiadora Anna Sallés i l’escriptor Manolo Vázquez Montalbán. En aquesta entrevista explica per què el dia 27 votarà Junts pel Sí i com veu Pablo Iglesias i ICV. I també ens parla de la seva evolució política, en quin moment va fer el pas cap a l’independentisme. Ens atén per telèfon des de Madrid, ciutat on ha viscut i on ara passa una setmana cada mes.

—Per què heu signat el manifest en favor de votar partits independentistes el 27-S?
—Em va trucar en Xavier Folch i com que jo ja més o menys ho veia clar, vaig dir que no tenia cap mena de problema i que signava. Tot és fruit d’una evolució política personal. Pensa que jo vaig militar a Iniciativa, els anys del Ribó, fins que vaig deixar-ho. El meu vot a Iniciativa era un vot molt sentimental, familiar, era el vot que venia del PSUC. Però a poc a poc me’n vaig anar apartant, sobretot a partir del 2010, per la posició poc clara que tenia el partit amb el procés.

—Interpreto que no sou independentista de tota la vida. En quin moment vau fer el clic?
—M’enganxes a Madrid, on tinc un fill, perquè jo vaig estar casat molts anys amb una noia progressista de Madrid. Ara hi passo una setmana cada mes. Però a l’època dura de l’estatut, el 2006, hi vivia. Vaig arribar a sentir tantes barbaritats! Em vaig haver de justificar tantes vegades sobre d’on venia jo, per què parlava la llengua. Jo escric en castellà. En fi. Que al final un s’acaba dient: escolta, un no ha de justificar d’on ve. Un és d’on és i parla la llengua que parla. Parlava castellà amb el pare i català amb la mare. I jo no he de justificar els meus orígens ni la meva identitat. Suposo que el clic ve d’aquí. La meva entrada a l’independentisme ha estat lenta, però he anat a totes les manifestacions des del 2010. Fins i tot hi he anat sol, perquè per mi era un procés personal i interioritzat. Recordo que a la Via Catalana vaig anar fins a la central nuclear d’Ascó tot sol. En fi, ha estat un procés de prendre consciència a poc a poc.

—Comenteu les següents frases: ‘Junts per Sí és la llista de Mas’.
—No he votat mai Convergència. I el dia que Convergència vagi sola, tampoc no ho faré. Encara més, no hi creia massa en la llista única abans. Creia que era la pitjor solució. Però ara crec que val la pena, i més veient que a dins hi ha gent amb qui sí que hi coincideixo, ideològicament, en part fruit de la meva educació sentimental. Per exemple, Raül Romeva. Romeva va escriure una carta sobre per què deixava Iniciativa amb la qual estic molt molt d’acord. Vull dir que hi ha gent a dins Junts per Sí que a mi m’agrada i si jo sóc de Junts pel Sí és perquè crec que és un moviment molt transversal. Tant, que hi ha gent dins que mai no votarem el mateix partit en el futur.

—I per què no voteu la CUP?
—Perquè la meva evolució personal ha anat més cap a Junts pel Sí. Ara, si em preguntes si és important votar sí, et diré que és important votar tots dos sís: el sí a Junts pel Sí i el sí a la CUP. I vull dir que crec que en Baños fa una feina impressionant.

—La independència és cosa de burgesos.
—Doncs mira, això la CUP no ho diu. Això ho diu el sector Joan Herrera. L’herrerisme. Que és un sector que, en el fons, al llarg de la praxi política del procés, han mostrat el puta-ramonetisme de l’esquerra. Aquesta gent sabia que anant sols tindrien un resultat electoral lamentable. S’han agafat a Podem com un nàufrag que ha caigut del Titanic. El paper que fan és terrible. Part dels militants que vénen del PSUC són els que ara signaran el manifest a favor del sí. Ho faran per la supeditació d’Iniciativa a Podem. Per exemple, la violència verbal d’alguns d’ells és fruit de la mala consciència. Saben que els seus són uns altres.

—Com valoreu la figura de Pablo Iglesias?
—La gent il·luminada en general no m’agrada. Té coses de comissari polític i va d’il·luminat. Fa molt poc li van preguntar a Catalunya sobre el tema lingüístic i va dir que no sabia si el català i el valencià eren la mateixa llengua. I vaig pensar: o és molt inculte o és un covard. Per tant, no me’l crec. Tampoc no em crec el llenguatge que gasten de ‘el pueblo’. Fan servir un vocabulari que a mi em costa moltíssim.

—La independència és corrupció.
—La maldat és part de l’ésser humà. La corrupció forma part de l’ésser humà. Per tant, al teu país, per just que sigui, sempre hi haurà corrupció. Podem intentar que hi hagi la mínima possible. Però n’hi haurà. I aquí tampoc no lligarem gossos amb llonganisses. Però hi haurà la possibilitat de fer un país millor. O, si més no, un país on la gent no s’hagi de justificar constantment. Qui parli castellà el parlarà. La gent podrà viure en un país tranquil i no hauràs de pensar sempre per on te la fotran. És construir, és poder fer la teva política educativa, poder fer la teva política cultural. Això sí: demano a la gent que porti la política educativa que pensi en la gent que té com a llengua materna la castellana. Això és important. Només sumant aquesta gent anirem cap endavant.

—Us deu passar com a mi, i tants altres, que em llevo alguns dies i penso: què diria el meu pare si fos viu?
—Ha! Moltes vegades, és clar. I mira, no ho sé. Han passat moltes coses i si algú vol saber què pensava el meu pare, que el llegeixi. Perquè hi ha molta cosa. L’altre dia El País va publicar una entrevista entre el meu pare i Lluís Llach de l’any 2002. Època en el qual el meu pare havia publicat un article a favor que el conflicte del País Basc fos negociat. Va haver-hi un gran merder. Aquí utilitzen la gent com volen. Perquè després de dotze anys de la seva mort, què et puc dir? Segurament estaria més a prop dels postulats de la CUP. O potser estaria amb Catalunya Sí que es Pot. No ho sé. És molt complicat i han passat moltes coses. A mi em diuen fa dotze anys on seria ideològicament ara, i dintre aquest procés, i no m’ho hauria imaginat mai. Diria que em prenen el pèl. Pel·lícula de ciència-ficció. Però és clar, és que han passat moltes coses. Sobretot la tornada d’aquest neofranquisme que ens vol imposar aquesta democràcia orgànica. Ho trobo brutal. Impressionant.

—Primera mesura en una Catalunya independent?
—Recuperar l’estat del benestar i apujar el nivell cultural del país. Intentaria recuperar drets que han estat eliminats en aquests quatre anys terribles.