Cunyats de la contaminació

Aquestes festes hem conegut un senyor de Madrid que es va fer efímerament famós –avui tot és efímer– el dia que Carmena va limitar el trànsit del seu poble a les matrícules parells. Demanat a peu de carrer si notava l’aire més contaminat, l’home escrutava els quatre vents i demanava al càmera, amb un dit a l’ull: ‘On és la contaminació, cony? On és la contaminació? A veure, que jo la vegi!’ Batejat com ‘l’home de la contaminació’, va ser objecte de memes i mofes durant un parell de dies, que és el que solen durar les polèmiques a les xarxes –és a dir, a Twitter–, i a hores d’ara ja ha quedat sepultat per trenta mil actualitats que demà passat també seran arqueologia.

L”home de la contaminació’ se’n va, però la contaminació es queda. I tot i els riures que en vam fer –on són els àtoms, que jo els vegi?; on és Albacete, que jo la vegi?–, cada vegada que surt la qüestió de la qualitat de l’aire, aquí o a la Xina Popular, exèrcits de cunyats de la contaminació surten de sota les pedres a ponderar sobre ciència ambiental. Els cunyats de la contaminació no troben mai cap mesura prou bona, i menys si ve dels partits que no votarien mai, i com que no els ve d’un any ni d’una generació –on són els morts per contaminació, que jo els vegi?– la resta ens hem d’empassar els seus fums, literals i metafòrics. Doncs miri: no.

Segons l’OMS, la contaminació de l’aire és un dels principals factors cancerígens que hi ha, i de respirar ningú no se n’escapa. Quin sentit té fer per manera de viure cent vint anys, supervitaminar-nos i mineralitzar-nos, practicar exercici amb regularitat, deixar de fumar, si al final hem d’emmalaltir prematurament, llargament, agònicament per una exposició vitalícia als contaminants? Quina impotència, haver d’esperar a tenir governants prou valents per a resistir les pressions dels amos del combustible fòssil i que s’arrisquin a perdre milers, si no milions, de vots cunyats.

Parlem un moment de l’àrea metropolitana de Barcelona. I si el núvol de merda que hi plana ens queda lluny –pixapins, centralistes, ja s’ho faran– podem fingir una mica d’empatia per aquell familiar, amic o estimat que hi resideix i el respira diàriament. Doncs a l’àrea metropolitana, dèiem, mentre la xarxa de Rodalia continuï fraternalment boicotada, el futur dels pulmons que l’habiten no deixarà de ser negre-carbó. I més a mesura que la bombolla del lloguer en vagi expulsant els treballadors fins a l’enèsima corona, on l’aire potser sí que serà pur, però tot el que s’estalviaran del pis anirà a parar al dipòsit del vehicle privat. Resultat: més pobres als pobles i més malalts a les ciutats.

En aquest punt, si fóssim on hauríem de ser, ja podríem parlar d’independència i de fer campanya –si us plau, per favor– per un país ambientalment avançat. Però mentre perdem el temps discutint sobre el sexe dels referèndums, m’hauré de limitar a demanar, inspirada pel pla Renove dels mobles d’Extremadura, si seria gaire difícil d’impulsar un pla de canvi definitiu de cotxes bruts per vehicles nets. I quan dic definitiu vull dir amb subvencions lliures d’impostos, no com ara; i acompanyat de la infrastructura que la faci viable arreu, no com ara; i alimentada per energia renovable, ja que parlem de renovar; i amb bonificacions per a les càrregues, finançades a compte de l’estalvi en futures plantes de pneumologia. Per la seua banda, els damnificats per Rodalia es podran beneficiar de la llei que els disposa de carrils ràpids, peatges i aparcaments de franc, i on no passi l’autopista regalada, ja només els quedarà de demanar carreteres a l’espanyola, sense pedaços i segures de transitar.