13.09.2016 - 22:00
|
Actualització: 14.09.2016 - 09:39
Cristina Gallach (Sant Quirze de Besora, 1960) tenia deu anys quan, a l’escola, la mestra va demanar que dibuixessin què volien ser de grans. Ella ho va veure clar: ja llavors es va dibuixar amb un micròfon a la mà, de reportera. Les primeres passes de l’ofici les va fer al diari El 9 Nou, d’Osona, on treballava amb periodistes avui també coneguts, com ara Salvador Sala o Jaume Masdeu, que més tard seria el seu marit.
D’allà, va passar a El Noticiero Universal i als informatius de TVE-Catalunya. Fou llavors que va obtenir una de les primeres beques Fullbright, amb què pogué fer una estada a la Universitat de Columbia. Des dels Estats Units, va col·laborar amb mitjans com l’Avui i Catalunya Ràdio. En tornant, després d’uns quants anys a El Periódico, va treballar a l’agència EFE, que el 1992 l’envià de corresponsal a Moscou, on va viure i explicar esdeveniments com ara el final de la Perestroika i la desintegració de l’URSS.
Però segurament l’any clau de la carrera de Gallach fou el 1996, quan el socialista Javier Solana va ser designat secretari general de l’OTAN i la va fitxar per ser la seva mà dreta i portaveu. Anys més tard, quan Solana encapçalà la política exterior de la Unió Europea, ella continuà al seu costat. El prestigi de Gallach arribà fins al punt que l’any 2009 el setmanari britànic The Financial Times la va considerar una de les trenta persones més influents de Brussel·les.
Avui és la cap de comunicació de l’Organització de les Nacions Unides. Té vuit-centes persones a càrrec seu, repartides entre seixanta-tres oficines de tot el món. El seu cap directe és el secretari general, Ban Ki-moon. I la seva missió, explicar al món què fa l’ONU i per a què serveix una organització com aquesta al segle XXI.
—De petita ja us dibuixàveu amb un micròfon a la mà…
—És que era una persona molt curiosa: m’interessava saber què passava, volia saber sempre el com i el perquè de les coses… És força vocacional, això del periodisme, en el meu cas. Encara me’n recordo, d’aquell dibuix!
—Vàreu dedicar-vos al periodisme de trinxera durant quinze anys. El trobeu a faltar?
—El periodisme de trinxera és interessant perquè t’exposa a situacions límit. Però crec que en tots els vessants del periodisme hi ha circumstàncies úniques.
—I vàreu estar-ne quinze més al costat de Javier Solana, primer a l’OTAN i després a la UE. Com va ser aquest canvi de rumb?
—La meva trajectòria professional, en aquell moment, tenia aspectes interessants. Per una banda, era periodista. I, per una altra, i gràcies a haver estudiat a Columbia i a haver tingut accés a professors extraordinaris, tenia uns coneixements de política internacional en aquell moment bastant sòlids. I després hi havia el fet d’haver viscut a l’ex-Unió Soviètica… Tot plegat, una bona combinació per a un mandat molt transformador que ell va fer a l’OTAN. La relació va anar tan bé que va durar quinze anys i encara ara som molt bons amics.
—Què en vàreu aprendre de Javier Solana?
—Moltíssimes coses! Vaig aprendre que el temps és molt important, i que cal saber fer les coses gestionant el temps. Vaig aprendre –a banda de ser molt ràpida i dinàmica– a gestionar la paciència estratègica, saber quin és el moment. I sobretot vaig aprendre molta disciplina, perquè treballant per a una gran organització on constantment ets jutjat per molts països has ser totalment estricte i molt rigorós. I després també vaig adquirir molts coneixements. Va ser una experiència única.
—Vàreu estar amb ell a l’OTAN i després a la UE. Parlem-ne, de la UE, perquè en sou una gran defensora. Malgrat tot?
—És veritat, ara són uns moments molt difícils, per la crisi econòmica –que potser s’ha començat a superar una mica– i també per la crisi dels refugiats, una crisi amb què els països van tombant cap a la dreta i els populismes pugen. Malgrat això, no hi ha cap més espai al món on les necessitats bàsiques de la major part dels ciutadans –no tots– siguin ateses i, a més, hi hagi un estat de dret que ens fa iguals a tots. Per tant, si critiquem la UE –i s’ha de criticar– ha de ser per millorar-la. La UE és un dels invents polítics més importants, que ha donat més prosperitat al màxim nombre de ciutadans que la integren.
—Parlàveu de la crisi dels refugiats. Què fem malament?
—Probablement, no expliquem bé les coses. No expliquem que aquests refugiats fins fa molt poc eren persones de classe mitjana, que fugen d’una situació de guerra i que viuen unes circumstàncies excepcionals. Això a banda, integrar d’una manera més o menys homogènia els centenars de milers de persones que vénen no ha de ser difícil en un continent pròsper com és Europa.
—Un altre punt clau és el Brexit. Com afecta el projecte de la Unió la sortida de la Gran Bretanya?
—L’afecta d’una manera directa. Els ciutadans britànics han votat contra la UE. Per tant, és una decisió democràtica i els líders l’hauran d’aplicar. Però té conseqüències, per als britànics i per a la resta de la Unió. D’una altra banda, també hem de fer una reflexió sobre la interdependència. Perquè, per molt que al final de la negociació que s’ha d’obrir la Gran Bretanya surti de la UE, hi ha uns lligams, que són els lligams del món global, que no es podran tallar. Perquè en el fons són part d’una societat global. Fins i tot la independència és relativa.
—Tornem a la vostra biografia. Actualment treballeu a l’ONU. En què consisteix la vostra feina?
—La meva tasca consisteix a divulgar, informar, forçar la màxima transparència possible de la quantitat ingent d’informacions que fa l’organització en totes les seves facetes.
—Una de les campanyes de comunicació més grans que feu des de l’ONU és la campanya per a difondre la nova agenda per al desenvolupament.
—És com un gran manifest de tot allò que s’ha de fer perquè d’aquí a quinze anys els principals problemes d’abast planetari s’hagin superat. L’agenda no és de compliment obligat, no és un tractat internacional, sinó que les administracions l’han d’anar complint progressivament. Com més informació tinguin els ciutadans d’aquesta agenda, més podran fer aquest paper de forçar i exigir a les administracions que prenguin les decisions adequades en aquest sentit. Per tant, considero que la comunicació és un pas absolutament imprescindible. La setmana passada vaig ser fins i tot a Hollywood, perquè els actors i actrius més destacats ens ajudin a divulgar aquesta agenda. I és molt interessant de veure com tothom s’hi vol implicar. En el fons, és més que una campanya, és una gran acció de comunicació.
—Entre els objectius d’aquesta agenda, hi ha el d’aconseguir la igualtat entre els sexes el 2030. No és una mica ambiciós aquest objectiu, en menys de quinze anys?
—Si no aconseguim allò que en diem 50-50 el 2030, cap dels altres objectius no es podrà complir. La igualtat és el que ens permetrà d’aconseguir la resta d’objectius. No és possible que al planeta, on hi ha 50 i 50, l’una meitat no tingui els mateixos drets que l’altra. És un objectiu imprescindible.
—Aviat l’actual secretari general de l’ONU deixarà el càrrec. És el moment d’escollir una dona?
—És una qüestió de gran actualitat. Jo penso que s’ha d’aconseguir que ho sigui la millor persona: la més preparada, la més capacitada i amb més experiència. I estic segura que es pot trobar una dona. Entre els possibles candidats hi ha dones. Al final la decisió la prendran els quinze països que formen part del consell de seguretat. Però a mi m’agradaria que es fessin aquesta pregunta: per què la persona més preparada no pot ser una dona? Jo estic segura que hi és.
