08.06.2016 - 22:00
|
Actualització: 09.06.2016 - 02:34
Fa dies, en una entrevista molt interessant que vam publicar ací a VilaWeb, el politòleg britànic Shaun Riordan ens donava un consell important: ‘Si voleu ser independents comporteu-vos com un país independent.’ També volia dir: si voleu que us respecten com un possible estat independent actueu com ho fan els estats independents.
En el règim autonòmic espanyol, els parlaments poden ser perfectament uns parlaments de fireta. Tots ho hem vist. Tots ho sabem. El Parlament de Catalunya no és el cas precisament més extrem, però en tenim tot d’exemples a l’abast per a demostrar-ho. Les autonomies s’han anat buidant de continguts, la recentralització les ha convertides en diputacions, en ens més administratius que no pas polítics i al final, com que les conseqüències del que hi pot passar poques vegades assoleix el nivell decisiu i solemne que en qualsevol país té l’òrgan on resideix la sobirania, acaba no passant res.
Però ahir vam viure un d’aquells moments que et retorna a la política amb majúscules, a la dignitat de l’exercici de la cosa pública. Va ser quan el president Puigdemont va eixir a la tribuna a fer allò que faria qualsevol polític europeu: assumir les conseqüències del que passa al parlament. I ho va fer a la manera que reclamava Riordan: com si fóssem un país independent, amb la gravetat i la solemnitat que apliquen en aquests gests aquells parlaments on sí que hi ha moltes coses en joc. On una votació marca la vida de les persones.
Puigdemont és president de resultes d’un pacte de Junts pel Sí i la CUP que el feia president. Un pacte que incorporava un programa que calia seguir, unes decisions que calia prendre i unes feines que calia fer. En divuit mesos, només. Alguns poden opinar que tombar el pressupost no té res a veure amb això. Certament, la reacció de Joan Garriga (‘els fets han agafat una rellevància molt més important que no ens havíem imaginat’) sembla indicar que la CUP no era ben bé conscient de què feia. Em resulta incomprensible, però en qualsevol cas, fins i tot si fos així, la decisió de Puigdemont canvia el joc i no deixa marge a cap dubte. Efectivament, hi ha un abans i un després. Com passaria en qualsevol país independent.
La qüestió és què passarà d’ara endavant. I la resposta que em ve al cap, com tantes voltes, és que ho tenim a les nostres mans. Que dependrà, de nou, del que els independentistes, tots, vulguem fer.
Al setembre el president de la Generalitat i el govern es presentaran a una moció de confiança. Si la majoria de diputats independentistes que hi ha no actua com a tal majoria i unionistes i alguns independentistes van junts aleshores caldrà formar un altre govern o convocar eleccions. Si la moció, en canvi, no prospera i els independentistes i els unionistes voten en direccions diferents supose que el procés tirarà endavant més o menys com estava previst.
És evident que això serà responsabilitat en primer lloc dels diputats de Junts pel Sí i dels de la CUP, però no serà únicament responsabilitat seua. També dependrà de nosaltres. Aquesta revolució l’ha conduïda la gent i necessita de la gent per a continuar avançant. El 9-N no s’hauria fet sense la Via Catalana. Al 27-S, no hi hauríem arribat sense la Meridiana. I el govern de la independència no caurà si els independentistes demostrem, també al carrer, que tenim la mirada fixada en el juliol del 2017, quan es complirà el calendari dels divuit mesos. I que, malgrat els episodis poc edificants, volem encara que allò que prop de dos milions de persones vam votar el 27 de setembre acabe essent una realitat.
Això, però, ho hem de fer sense comportament frívols, amb rigor i serietat i ben conscients de que totes les actuacions tenen conseqüències. O siga com fan les coses les nacions que ja són independents.
