Kherso, els camps oficials de refugiats prop d’Idomeni

Aquests darrers dies, Grècia ha fet les primeres deportacions seguint el pacte signat entre la Unió Europea i Turquia. Els vaixells han salpat des de Lesbos i Quios amb migrants, principalment paquistanesos i afganesos. Cada un anava escortat per un agent de Frontex. El focus informatiu s’ha girat cap allà per la situació tràgica i absurda que es deriva d’aquesta decisió. La desesperació i la por s’han apoderat dels que seran retornats, fins al punt que alguns pensen en el suïcidi per a evitar el malson.

La  situació que es viu a Grècia és complexa i difícil d’explicar. Malgrat tenir el mateix rostre de la injustícia arreu, es viu de maneres diferents. Potser en l’imaginari de molta gent només hi ha Idomeni  o Lesbos, però es presenten moltes més situacions. En aquest reportatge volem explicar  com són els ‘centres d’acollida’ que ha preparat el govern grec i que sembla que, ara per ara, són l’única destinació possible per als milers de refugiats atrapats a Grècia pel tancament de fronteres. El govern, de moment, mira de persuadir-los que abandonin voluntàriament els camps improvisats d’Idomeni i el port del Pireu. Si accepten el trasllat, són duts a algun dels camps oficials. Centres d’acollida, segons les autoritats, com aquest de Kherso.

Dos soldats grecs parlen mentre fumen i beuen cafè ‘frappé’. Un es recolza d’esquena en un pal metàl·lic i argentat. Uns quants rotlles de filat s’apilonen al terra enfangat. ‘Són per  tancar el perímetre del camp’, aclareix un dels soldats. Es diu Stravos i fa poc temps que és destinat a Kherso (nord de Grècia), uns 30 quilòmetres a l’est d’Idomeni. ‘El govern ens va ordenar, ara fa un mes, que rehabilitéssim aquest antic campament militar per acollir-hi refugiats’, diu entre pipades i glops de cafè.

Kherso és, segons la terminologia oficial, ‘un centre d’acollida’. Un camp de refugiats sota el control i la gestió de les autoritats gregues. Aquests darrers mesos s’han obert, per tot el país, molts camps per a albergar els refugiats atrapats a Grècia. S’han aprofitat tota classe d’instal·lacions: campaments militars, hotels, polisportius i aeroports en desús. La ciutat de Trikala allotja fins i tot refugiats en una fortalesa bizantina.

L’agència per als refugiats de l’ONU, l’ACNUR, estima que hi ha uns 46.000 migrants confinats a Grècia. Una xifra que sembla que pot superar els 50.000 si es comptabilitzen els qui sobreviuen fora dels camps.

Una de les finalitats dels centres d’acollida és oferir els serveis i la protecció que no tenen els refugiats que malviuen, per exemple, al port del Pireu, als carrers d’Atenes o al camp d’Idomeni. ‘Grècia ha passat de ser un país de trànsit i acollida a un país on la gent queda atrapada. El nostre deure és tenir cura d’aquesta gent i no deixar-la abandona als carrers’, deia en una entrevista televisiva Iannis Mouzalas, ministre d’Immigració. Molts refugiats, no obstant això, mantenen l’esperança que la frontera, tancada des del 9 de març, es tornarà a obrir. Temen, a més, que els centres d’acollida siguin centres de detenció encoberts.

‘Kherso ha canviat molt, però progressem a poc a poc. Improvisant, gairebé’, reconeix l’Stravos. Els soldats van començar a col·locar les primeres tendes el 28 de febrer al matí. Aquella mateixa nit ja hi dormien més de mil persones. El camp ara acull uns 3.900 refugiats –sirians i iraquians–, malgrat tenir capacitat només per a 2.500.

Als nouvinguts, els soldats els demanen els papers de registre obtinguts en un dels ‘hotspots’ de les illes de l’Egeu (reconvertits en centres de detenció amb l’aplicació de l’acord entre la Unió Europea i Turquia). Un cop anotades les arribades, reben una manta i un sac de dormir. Llavors les cerquen un racó en alguna tenda. Les petites, que són la majoria, són pensades per a vuit persones. Les grans, proporcionades per l’Acnur, poden aixoplugar-ne desenes. La privacitat és una quimera a Kherso. Algunes tendes, per si fos poc, no tenen lones a terra. Quan plou, els refugiats no tenen cap més remei que dormir sobre el fang.

‘Rebem el suport esporàdic d’algunes ONG, però dins el camp no hi ha cap delegació permanent. Una empresa de càtering s’encarrega del menjar i nosaltres –l’exèrcit– fem funcionar la petita clínica. Si són casos molt greus els portem a l’hospital de Kilkis –la ciutat més gran de la regió– o Salònica. D’aquí a uns dies, la Creu Roja s’ocuparà de l’assistència mèdica’, explica l’Stravos.

El camp de Kherso, que en grec significa ‘terra en guaret’, és envoltat de prats de farratge. Un verd homogeni que només les ventades, removent les herbes, és capaç de desharmonitzar. Les aspes dels molins eòlics aprofiten les inharmonies per girar amb peresa. La serralada de Belasica –on conflueixen les fronteres de Grècia, Macedònia i Bulgària– delimita un horitzó abrupte i enfarinat. La carretera que uneix el camp amb el poble de Kherso és com una rambla sense botigues. Els refugiats passegen per l’asfalt absorts per la calma rural.

L’absència de tanca evita que hi hagi un control escrupolós de les entrades i sortides del camp (els refugiats tenen llibertat de moviment). Els nens ho agraeixen especialment. Els seus jocs i corre-cuites no hi entenen, en barreres. Els adolescents fan servir els pals metàl·lics de la futura tanca de precàries porteries de futbol.

En Hassan vigila les trapelleries dels seus fills. ‘Han trobat un cadell de gos i el porten amunt i avall, com si fos un germà més’, explica, somrient. Ell i la seva família són de Sinjar, una regió muntanyosa del nord-oest de l’Irac. A diferència de la majoria de kurds, són iazidites en comptes de musulmans. ‘Estat Islàmic ens considera adoradors del diable, una aberració. No tenen cap mena d’humanitat. Assassinen i decapiten la meva gent com si fossin bestiar’, exclama, dolgut. En l’ofensiva sobre Sinjar, l’estiu del 2014, Estat Islàmic va matar uns 5.000 civils i va esclavitzar un nombre indeterminat de dones iazidites. ‘Des de llavors som refugiats. Primer al Kurdistan sirià, després a Duhok (Kurdistan iraquià) i ara a Grècia… qui sap si per sempre’, conclou.

Un grup de dones fa la bugada fent servir palanganes de plàstic, una mica d’aigua i una pastilla de sabó. Però una renta la roba dins la carcassa d’una banyera. A terra, entre tolls i fang, s’acumulen les bosses de roba bruta. Els rostres de les dones es contrauen quan escorren les peces. ‘Tenim la roba neta però nosaltres anem brutes’, es queixa una. A Kherso només hi ha una trentena de lavabos químics i cinc dutxes sense aigua calenta per als 3.900 refugiats. ‘És una tortura’, comenta una altra dona.

Els veïns de Megali Sterna –literalment, ‘la gran cisterna’–, un poblet proper a Kherso, s’han organitzat per evitar que els refugiats hagin de passar pel suplici de l’aigua freda. ‘Una furgoneta els carrega al centre d’acollida i els porta fins al camp de futbol –a uns cinc quilòmetres– on es poden dutxar tranquil·lament amb aigua calenta’, explica la Nataixa, una de les veïnes. La furgoneta fa un viatge d’anada i tornada cada hora entre les 9.30 i les 15.30. ‘Intentem donar prioritat a les famílies, però molta gent ve pel seu compte caminant’, afegeix entre rialles.

A la porta d’entrada del camp de futbol, flanquejada per xiprers, hi ha un rètol amb una inscripció: ‘PAS STERNAIKOS – Fundat l’any 1975’.

Un cop a dins, els refugiats reben un lot d’higiene personal –patrocinat per Heart to Heart International– format per una tovallola, sabó, xampú, raspall i pasta de dents. Llavors tenen a disposició les instal·lacions del club: una caseta amb dos vestidors i una habitació que fa de traster.

Un grup de sirians surt d’un vestidor i s’asseu a l’ombra de la caseta. Parlen en veu baixa, gairebé en estat d’èxtasi. ‘Les coses senzilles són les millors’, afirma l’Amir, natural de Daraa, bressol de la revolució siriana. El seu cos és una mostra de la violència que va fer servir Baixar al-Assad per tal de reprimir les protestes. ‘La guerra potser s’acabarà, però hi ha ferides que no cicatritzen’, adverteix.

Alguns refugiats juguen a futbol abans de dutxar-se. Dos equips de tres jugadors lluiten per la possessió de la pilota. La porteria la defensa l’Abdul·là, un adolescent d’Homs (Síria). Es veu enfadat, no para de cridar ‘ial·la!’ –’vinga’, en àrab– als seus companys. Ell volia perseguir la pilota en comptes d’avorrir-se entre tres pals despintats i rovellats. Mentre els refugiats juguen, en Simos, un electricista retirat i panxut, talla la gespa damunt un tractoret. Quan acaba s’asseu plàcidament en una cadira de plàstic i s’entreté fent broma amb els més petits. Alguns pugen al tractoret i imiten en Simos tallant la gespa. S’omplen les galtes d’aire per fer veure que són grassos com ell.

En Iorgos, un pagès carregat d’arrugues, fa un cop d’ull als vestidors perquè els refugiats no s’encantin sota les dutxes. A vegades clava algun cop a les portes per avisar. Li agrada parlar de política amb en Simos. Tots dos són profundament comunistes i citen Santiago Carrillo, Dolores Ibárruri i Andreu Nin. Quan els demanes pel govern de Syriza i el primer ministre, Alexis Tsipras, fan cara de fàstic. ‘És un traïdor’, afegeix en Iorgos.

La Nataixa crida un grup de refugiats perquè entrin a la furgoneta. ‘És hora de tornar a Kherso’, diu tot cercant amb la mirada una criatura que s’ha amagat. ‘Quan podem no tan sols oferim dutxes d’aigua calenta, també deixem les nostres cases. Des de l’obertura del camp, més de 50 veïns han acollit refugiats. S’ha de saber compartir, encara que es tingui poc, perquè un dia els sense-sostre podem ser nosaltres’, sentencia. La criatura apareix entre els xiprers. Camina capcot, no vol tornar a Kherso.