Celestino Sánchez: ‘Votaré sí, però és curiós perquè no em sento independentista’

Polític, activista, sindicalista, comunista, iaioflauta… Es fa difícil de definir la figura de Celestino Sánchez (Màlaga, 1950), militant històric d’EUiA que havia estat diputat al Parlament de Catalunya de la mà del PSUC i, més tard, amb ICV, coalició on s’integrava el Partit dels Comunistes de Catalunya. Amb el pas dels anys, la seva vida política va viatjar cap al municipalisme i, recentment, la seva vena activista l’ha portat a encapçalar el moviment dels iaioflautes. Sánchez és l’última incorporació de prestigi al manifest de suport al referèndum que impulsa la plataforma de Comunistes pel Sí.

—Per què penseu que és important el referèndum?
—Per a la gent que vol una Catalunya més feliç, el referèndum té una importància cabdal.

—Feliç. És un adjectiu poc utilitzat.
—Sí. Des del meu punt de vista, el concepte feliç té la connotació de parlar de les persones. Per mi, Catalunya no és una cosa abstracta. Sóc jo, ets tu, els meus amics… Som en una situació complicada: la gent jove ha hagut d’anar-se’n fora a treballar, tenim gent gran que cobra una pensió de misèria i que, molt sovint, ha de mantenir els fills. Molts fan grans frases de caràcter polític que la gent no entén. Hem de parlar amb més senzillesa. La gent que treballem i vivim a Catalunya tenim dret de ser més feliços, però per ser-ho hem de gestionar el poder nosaltres mateixos. És de sentit comú.

—I quines en són les raons polítiques? Expliqueu-me-les de manera planera.
—Perquè hi ha una discussió que, des del meu punt de vista, és molt estranya. L’única discussió, per molta gent, és independència sí o independència no. I jo penso que, per sort, la qüestió és molt més plural. Per mi, l’element clau és el concepte de democràcia. La gent hem de poder decidir què volem ser. Decidir, en el meu llenguatge, és el dret d’autodeterminació. És un dret democràtic i de tothom per a decidir amb qui es relaciona i com es relaciona. En definitiva, decidir què volem ser. Per tant, crec que som davant un element democràtic de caràcter profund. A partir d’aquí, hi ha més elements.

—Per exemple?
—El referèndum significa l’únic trencament possible, actualment, amb el règim de 1978. Després de la mort de Franco, tot un seguit de forces polítiques van aprovar una constitució que va acceptar la monarquia, la gent que venia del règim feixista… Nosaltres hem de decidir. I la vida ens ha demostrat que, si has de demanar permís per a aconseguir alguna cosa, ho tens cardat. Mai no s’ha aconseguit res demanant permís o negociant amb els qui no volen negociar.

—Per tant, enteneu que la via unilateral és l’única sortida possible.
—Des del meu punt de vista, la unilateralitat és un altre tema. La qüestió és: tens força per aconseguir això que vols? Si la tens, ho tindràs i si no la tens, no ho tindràs.

—I l’independentisme té la força?
—En tinc dubtes, però els finals de les batalles es poden llegir quan s’acaben. Tinc dubtes sobre si tenim la suficient força perquè el referèndum es faci i guanyi una majoria independentista. Però una cosa és tenir dubtes i una altra cosa és pensar que les garanties ens les donarà el govern espanyol, el PP o el PSOE. La garantia la dóna el suport popular. Jo votaré sí, però és curiós perquè no em sento independentista. Som en una situació en la qual podem fer un canvi i fer la força suficient per a trencar amb el règim del 78.

—Hi ha forces d’esquerra que també defensen això, trencar amb el règim del 78, però diuen que es pot fer treballant des de dins de l’estat espanyol.
—Bé. Però sabeu què passa? Que moltes vegades la gent es fa trampes a ella mateixa. Jo no nego la possibilitat que, d’aquí a deu anys, quan nosaltres ja decidim per nosaltres mateixos, pugui haver-hi una república federal. Però no podem fer trampes. Una solució federal o confederal és sobre la base que es pot decidir entre iguals. No pot ser que et diguin que t’esperis, que més endavant ja et direm com podem construir un model federal. Si finalment Espanya es converteix en un estat federal, serà a partir d’una relació entre iguals. Perquè Catalunya, el País Basc o qui sigui, decideixi d’unir-se en un estat federal.

—L’esquerra catalana s’ha dividit per complet a l’hora de posicionar-se sobre el referèndum. Com ho analitzeu?
—En el fons, ara passa igual que ha passat sempre entre les esquerres catalanes. Tenen dues ànimes. Una ànima que parteix de la idea que Catalunya no es pot deslligar d’Espanya, i una altra que pensa el contrari. Al PSUC històric va passar. Hi va haver la polèmica entre Santiago Carrillo i Joan Comorera. Aquest últim volia que el PSUC i el PCE es relacionessin de tu a tu. I Carrillo representava els qui creien que el PSUC era un súbdit del PCE. En certa manera, aquest és el mateix debat que hi ha ara. Hi ha una part de gent, i que és molta, que parteix de la idea que són els catalans qui han de decidir. I uns altres consideren que la relació amb el PCE, IU i l’estat espanyol és el més rellevant. És una posició legítima, però jo sempre he defensat un concepte que és molt comunista, i que diu que els comunistes som d’un partit de classe i nacional. I nacional. Per tant, per mi és molt complicat organitzar un partit que tingui un cert sentit i una realitat si no parteix del fet que Catalunya és una nació. Després, les solucions poden ser moltes, però que Catalunya és una nació és innegable.

—Ara mateix teniu projecte polític? Encara militeu a EUiA?
—No. Fa tres o quatre anys que no milito a EUiA. Però no únicament pel posicionament amb el referèndum i el dret d’autodeterminació, sinó perquè crec que el moment d’EUiA ja ha passat. El 15-M va significar que, a moltes coses del passat, ja els havia passat el moment. Igual que el PSC. Poden pensar el que vulguin, però no tenen futur. I el PDECat tampoc. ERC va trobant nous espais i ja veurem com acaba.

—I quin és el futur polític dels militants d’EUiA?
—Cadascú hi ha de reflexionar. Però el nostre país necessita de veritat, al marge de poder decidir, que no hi hagi tants partits que s’assemblin a les formacions de tota la vida i que es creï un moviment polític de caràcter democràtic i de defensa de les persones. És clar, em podeu dir que això és molt estrany.

—Estrany no, però una mica difús sí.
—No, és el que va fer CCOO abans que es convertís en un sindicat. Era un moviment polític antifeixista i de caràcter democràtic. Ara tothom munta partits on és molt difícil la convivència. És molt complicat que funcioni la democràcia interna i el respecte, si és un partit polític. Una plataforma electoral on tothom vota igual, a mi no em serveix.

—Però en un moviment polític també hi pot haver divergència d’opinions i això genera friccions.
—No, no necessàriament. La gent diu que durant el franquisme tot era molt més fàcil perquè tothom s’unia en contra del dictador. I la meva pregunta és: per què avui la gent no s’uneix per una democràcia de veritat, parar els peus als bancs i aturar la corrupció? Els partits s’han convertit més en un grup de persones que volen reproduir-se en les institucions, que no pas en un grup de gent que s’organitza per defensar la població.

—Com valoreu la posició dels comuns en clau de referèndum. Diuen que donen suport a la mobilització, però no faran una crida a la participació. Ho enteneu?
—Nosaltres tenim tècnica democràtica, que és una ximpleria. La tècnica democràtica diu que, si vols canviar les coses, has de formar un partit, et presentes a les eleccions i has de sumar molts diputats. Si això és veritat, acaba passant, predominantment, que les formacions, quan parlen i negocien entre si, pensen com prendre vots al del seu costat. Podem li vol prendre vots als comuns, els comuns al PSC, el PSC a Podem… Per què? Doncs perquè com que la via electoral és l’única via per a resoldre els problemes, com més properes són les opinions, més enemics són. Si tu tens un moviment polític que es presenta a les eleccions, això queda resolt perquè no m’haig de barallar amb ningú per treure vots. Només a la dreta. Quin problema hi ha que la gent faci el que vulgui? Per què sempre hi ha d’haver un comitè central, un grup de savis que lideri i que digui què hem de fer?

—Sou un veterà dels moviments socials. Quina opinió us mereix el conflicte que es viu aquests dies a l’aeroport de Barcelona?
—El problema d’origen és que les organitzacions sindicals tradicionals s’han oblidat dels treballadors. I és clar, els treballadors de l’aeroport han vist que les vacances era el moment per a organitzar una vaga. Això dificulta la vida als viatgers, però han de tenir una cosa clara: els responsables no són els treballadors que fan la vaga, sinó l’empresa i Aena. Catalunya, que és un país de turisme, està sobre la base de la sobreexplotació dels treballadors. Cobren una misèria, 900 euros al mes.